EL TESORO ESCONDIDO ES DIOS*

Extracte d’idees del comentari a l’evangeli (Mt 13,44-52) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

Descobrir el tresor, és arribar a conèixer que hi ha de Déu en mi, Però no amb un coneixement discursiu o racional, sinó fruit d’una profunda experiència interior. Seguir entestats en descobrir un Déu que està fora de mi, i qui, a més a més, li demanem seguretats materials, és anar per un camí equivocat.

Les dues paràboles tenen el mateix missatge. L’única diferència és que, en el primer cas, la troballa és casual i, en la segona, conseqüència d’una cerca. Les dues opcions, no obstant, es mouen en la incertesa. Apreciar el valor de la troballa, no es pot fer a simple vista.

La paràbola, al contrari de l’al·legoria, no jutja la moralitat de les accions narrades. És un fet que tant el pagès com el comerciant, actuen de forma fraudulenta i per tant injusta (encara que legal). La paràbola ens proposa, senzillament, uns fets per a la reflexió, que ens ajudin a discernir sobre l’autèntic valor de les coses.

Al pagès i al comerciant els mou l’egoisme. S’aprofiten d’informació privilegiada per a treure’n benefici. «Renuncien» als seus bens per aconseguir uns bens de més valor. L’objectiu no és canviar de vida, sinó aconseguir una vida material millor, sobre la base de l’engany.

Compta en la interpretació d’aquesta paràbola, perquè Jesús, en altres moments de l’evangeli ens fa una advertència sobre el perill de les riqueses. Per tant el missatge va de riquesa però en un altre sentit.

- Primer de tot ens fa adonar de la diferència abismal entre el que tenen i el que descobreixen.

- Per altra banda ens mostra l’alegria que els produeix la troballa.

Un relat oriental,explica que: «Quan els déus van crear l’home, li van posar dins una part de la seva divinitat, però l’home en va fer un mal ús i van decidir retirar-li. 

Aleshores es van reunir en assemblea per a veure on amagarien aquesta divinitat. Un va dir: al cim de la muntanya més alta. Però, es va dir: No, que acabarà escalant-la i la trobarà. Un altre va dir: La posarem en el fons de l’oceà. Però, molts van dir: No, que acabarà submergint-se i la descobrirà.

Al final un va dir: Ja sé on la podem amagar. La posarem al més profund del seu cor. Segur que allà no la buscarà mai.»

Jesús si que va descobrir aquesta divinitat dins d’ell mateix. Aquest és el principal dogma cristià: «Jo i el Pare som u.» (Jn 10 30)

Si no descobrim el «tresor» que ja tenim, tot el que fem per assolir una autèntica religiositat, serà endebades.

La nostra tasca principal ha de ser prendre consciència del que som. Si ho descobrim, pràcticament ja ho tenim tot.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

MEDITACIÓN-CONTEMPLACIÓN (Mt 13,44-52)

Por: Fray Marcos* – Fe adulta

 

En tu propio campo tienes un fabuloso tesoro.

Si aún no te has dado cuenta,

es que lo has buscado en otro campo

o que no has ahondado lo suficiente.

................

 

Tu tarea más importante en esta vida

es buscar ese valor incalculable.

No es objetivo fácil,

porque no se descubre por los sentidos ni por la razón.

..............................

 

Una vez descubierto lo que hay de Dios en ti,

todo lo demás es coser y cantar.

Si no experimentas al Dios vivo en el fondo de tu ser,

todos los esfuerzos por llegar, serán inútiles.

 SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*

Idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 13,24-43) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Jesús ens presenta tres paràboles. La primera ens parla del blat i el jull. Es tracta de la convivència necessària entre el bé i el mal, en la societat humana i en cada persona.

Les altres dues parlen de la mostassa i el llevat, que malgrat la seva aparença insignificant, se’ns presenten com exponent de la grandesa del Regne.

Centrant-nos en el jull --no és pedagògic parlar de dos temes tants importants i dispars, en una mateixa celebració--, veiem que es tracta d’una narració que té per finalitat que reflexionem sobre la manera que tenim de catalogar les persones en dues categories excloents: bons i dolents.

Comencem per fer notar que el sembrador escampa bona llavor en el seu camp i que el jull té un origen diferent.

El jull significa l’enemic de l’home entestat en que aquest no assoleixi la seva plenitud. És el problema de l’existència del mal i la incapacitat de trobar una explicació raonable que el justifiqui.

Quan l’ésser viu esdevé humà, descobreix que a més a més de la supervivència i conservació de l’espècie, hi ha un objectiu de més valor: la plenitud de ser. Se li obre un nou horitzó, però la inèrcia de l’objectiu anterior l’empeny a l’egoisme.

Tot i que els objectius de subsistència i d’unitat en l’ésser humà no són contradictoris, com passa entre el jull i el blat, només s’identifiquen quan arriba l’hora de donar fruit.

La majoria de les vegades ens costa descobrir el que és bo del que és dolent, fins que no veiem els resultats.

Podríem dir que el bé biològic individualista sempre seria bo a menys que vagi contra el bé dels altres. Per tant, és bo l’esforç que fem per a viure millor, sempre que això sigui bo per a tothom. Però en aquest món, sovint, es presenta la contradicció: l’home i la dona busquen la seva plenitud com individus, arruïnant la seva plenitud com a éssers humans.

El punt d’inflexió en la lògica del relat el trobem en les paraules de l’amo del camp: «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.· (Mt 13,30.BCI)

La lògica ens diu que seria millor arrancar el jull tant bon punt es descobrís i evitar una disminució de la collita. Però resulta que contra tota lògica, l’amo del camp ordena el contrari; que creixin junts. Perquè l’amo adopta aquesta postura? Això és el que ens ha de fer pensar.

La paràbola sembla que ens vol fer veure, que hi ha una altre manera possible i plausible de veure la realitat.

Es tracta senzillament de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer. El Déu de Jesús dona a tots l’oportunitat de ser bo, donant-se a cadascú abans de que aquest a arribi a l’existència.

«No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.» (Mt 13,29) Aquí trobem la profunditat del del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir fins que no produeix el fruit. Però encara que es distingís perfectament a l’intentar arrancar-la, es podria arrancar el blat, sense voler, perquè tenen les arrels entrelligades.

Els humans som blat i jull, a la vegada. Forma part de la nostra constitució. Si suprimíssim la possibilitat d’encertar i fallar, deixaríem de ser humans.

Per tant, és completament absurd classificar bons i dolents. Si algú es pensa que és bo, en relació a la seva plenitud, va molt equivocat.

Tot ésser humà va desenvolupant la seva bondat a través de la vida. Això aplicat a la paràbola, vol dir que, cadascú de nosaltres no només conviu entre el jull i el blat (el bé i el mal), sinó que, a més a més, el bon blat se li pot transformar en jull i viceversa. El que equival a dir, que no es pot fer un judici de valor definitiu sobre cap persona, mentre aquest segueixi viu aquí a la terra.

Aquesta paràbola és una proposta d’acceptació i de respecta. Jesús ho deia precisament als jueus que es creien més bons que els altres. «Qui tingui orelles que escolti.» (Mt 13,43.BCI)

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat.html

 DIOS SE NOS DA COMO SEMILLA QUE HA DE FRUCTIFICAR*

Selecció de reflexions del comentari a l’evangeli (Mt 13,1-23) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

Les paràboles són narracions que agafen fets senzills de la vida quotidiana, per explicar de forma entenedora, realitats que van més enllà de la normalitat i es mantenen vives al llarg del temps i les cultures.

Less paràboles són relats que ens fan descobrir propostes espirituals que encaminades a un altre món possible, i esperen la meva resposta vital. 

Les paràboles trenquen la lògica del propi relat i ens transmeten un missatge, que més enllà del relat, és el que cal descobrir. Aquesta paràbola del sembrador trenca la lògica al final. Perquè, en la Palestina del temps de Jesús, una collita del 10% era excel·lent, i el missatge ens diu que, el que sembris en el camp espiritual pot produir el 100%. Una bogeria!.

L’objectiu de les paràboles és substituir una manera miop i maldestra de veure el món i obrir-se a una nova realitat plena de sentit i de futur. Obliga a mirar al més profund d’un mateix i descobrir possibilitats inesperades. 

La paràbola és un mètode d’ensenyament que canvia la manera de viure d’aquell que l’escolta i està disposat a fer realitat la utopia del relat. 

L’objectiu d’aquesta paràbola és el d’animar a predicar sense calcular la quantitat de la resposta. Sembrar al vol perquè la llavor arribi a tothom... Tot i que no importa tant la quantitat com la qualitat. La intensitat d’una sola resposta, un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcuta, poden donar sentit a tota una sembra. Per això Jesús va poder dir: el Regne ja és aquí, es fa present en mi. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estra creixent encara que el número de cristians vagi disminuint, que el Regne depèn de com manifesto la llavor de Déu que hi ha en mi.

Quan diem: «Paraula de Déu» estem fent present que «La Paraula (Logos) es va encarnar» i segueix actuant com ho ha fet sempre, escampant la seva llavor arreu. Els cristians no tenim cap privilegi. Déu està en cada una de les seves criatures i es manifesta en totes elles de forma tant propera que constitueix la base de cada ser.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 LA SIMPLICIDAD DE DIOS NOS ASUSTA*

Reflexions extretes del comentari de l’evangel (Mt 11,25-30) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui ens parla de Déu: «has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.» (Mt 11,25) De la interdependència total entre Jesús i Déu: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans.» (Mt 11,27) I, a la relació entre nosaltres i Jesús: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» (Mt 11,28). Són «tres aspectes essencials que manifesten el missatge de Jesús.»

«La primera comunitat cristiana estava formada per gent senzilla. Què hagués dit Jesús de l’Església després de Constantí?»

«El més important de l’evangeli no és que Jesús doni gràcies al Pare, sinó que posi de manifest que només la gent senzilla i sense prejudicis pot acceptar-lo a ell i al Déu que revela. Els engreits, el superbs, els savis... s’han creat el seu propi Déu.»

«Els savis i assabentats, eren els especialistes de la Llei.» Creien conèixer tant a Déu, que es consideraven posseïdors de la veritat. Per tant, només ells podien ensenyar.» I ho feien amb «prepotència, imposant normes i preceptes insuportables per la gent normal.»

Els senzills de l’evangeli eren els «nepios», paraula grega que vol dir: infantil, nen, menor d’edat, incapaç de parlar; i també: ximple, infeliç, ingenu, dèbil.» La gent senzilla era menystinguda pels «rabins i els dirigents religiosos,» «No podien complir la Llei perquè no la coneixien» i per tant, només podien «escoltar, [complir] i callar.»

Però Jesús no va parlar de coneixements sinó d’actituds. «El Pare ho ha posat tot a les meves mans.» (Mt 11,27) Només ell coneix Déu, que és Pare, i ens transmet les seves experiències de Fill.

- «Déu és vida. Qui vol conèixer Déu ha de viure seguint a Jesús.»

- «Conèixer Déu és un do que s’ofereix a tothom, a través del seguiment a Jesús.»

El compliment de la Llei que exigien els fariseus era una càrrega feixuga, insuportable. «L’home desapareixia sota el pes de més de 600 preceptes i 5.000 prescripcions.» Per això Jesús els diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats.» (Mt 11,28) Els qui no podeu suportar aquesta càrrega tant pesada. «Accepteu el meu jou [que és suau] i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor,» (Mt 11,29)

Jesús no proposa una vida sense esforç. L’ésser humà té experiència de les dificultats que li comporta la seva existència. La vida és esforç. Però «només els esforços que fem a benefici de la humanitat ens porten a la plenitud i a la felicitat.»

El «jou» que ens proposa Jesús és evangeli (bona notícia). No és «d’opressió, sinó d’ajuda necessària per arribar a ser més humans.»

Jesús no proposa una religió. «Proposa una manera de viure la proximitat de Déu, tal com ell la va viure. Aquesta Vida profunda és la que pot donar sentit a la existència,» de tothom. «Tot el que ens dugui a la plenitud, serà lleuger. Malgrat que el camí de la senzillesa no és fàcil.»

L’evangeli d’avui ens invita a «revisar la nostra religió i veure en quina mesura separem la fe de la vida, l’experiència del coneixement, l’amor del culte, la consciència de la moralitat, i així successivament.» Avui encara seguim, com en l’AT, «sotmesos a la Llei», quan hauríem d’haver après de Jesús a «viure la Vida de Déu.»

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 SÓLO PUEDES AMAR A DIOS, AMANDO A LOS DEMÁS*

Punts de reflexió extrets del comentari a l’evangeli

(Mt 10,37-42) escrit per Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui ens parla de l’amor en termes d’absolut i de renúncia, i ho fa amb una frase difícil d’entendre: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi.» (Mt 10,37.BCI) El primer manament és: «Estimar Déu sobre totes les coses.» El quart: «Honraràs pare i mare.» Jesús no s’equivoca, només recorda prioritats. «L’amor a Jesús o a Déu, no pot entrar mai en conflicte amb l’amor a les criatures. Molt menys amb l’amor a una mare, a un pare o a un fill.» Del que es tracta, com diu Joan en el seu evangeli, és de descobrir l’orientació: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 15,12) És a dir: «A Déu només se l’estima estimant l’altre, desinteressadament.»

- Jesús parla sempre d’amor al proïsme. «També el que es dona a la família. Sense uns pares que ens donen la vida i ens cuiden, no existiríem. L’advertència de l’evangeli va dirigida a fer-nos veure que hi ha una estimació que és mer impuls animal, que compartim amb les altres espècies, però que no , garanteix un grau mínim de qualitat humana. La clau interpretativa d’aquests evangeli és que, per sobre d’una estimació feta d’impulsos instintius, hi ha un amor que humanitza.

- S’ha dit que l’amor de mare és el més sublim dels amors, i s’ha posat com exemple de l’amor de Déu per a cada persona. Però compta, «l’amor d’una mare pot ser el màxim exponent d’humanitat, però també pot ser la manifestació d’un gran egoisme. Si aquest amor és excloent i proteccionista, no té res a veure amb l’actitud de Déu, que es dona tot a tots, sense exclusions. Aquesta és la gran diferència entre l’amor de mare i l’amor de Déu.

- L’amor que no és verdader, que és egoista, no és bo pel que estima ni per l’estimat. L’amor surt quan es domina l’instint, i és enlairat pel que és específicament humà. «La punta de llança del que és humà està en la capacitat de sortir d’un mateix i anar a l’altre.»

A l’evangeli d’avui també llegim una altre frase difícil d’entendre: «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.» (Mt 10,39)

- En l’idioma grec hi ha tres paraules que traduïm per vida: «Zoe», «bios» i «psique». El text evangèlic grec no diu zoe ni bios, sinó psiques. L’amo no va, per tant, per la vida biològica, sinó per la psicològica. «Posar tot el que ets a disposició dels altres, a benefici dels altres, no és "perdre", sinó "invertir" en humanitat. Qui pretengui reservar per a ell mateix la seva persona (ego) està malmetent la seva pròpia existència, perquè passarà per ella sense desplegar la seva verdadera humanitat.»

- L’amor gratuït és el que va en la voluntat de Déu. «Oferir "un vas d’aigua fresca" a un desconegut que té set pot ser la manifestació d’una profunda humanitat. Donar sense esperar res a canvi, és el fonament d’una relació verdaderament humana.»

*,. Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat