SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*

Idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 13,24-43) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Jesús ens presenta tres paràboles. La primera ens parla del blat i el jull. Es tracta de la convivència necessària entre el bé i el mal, en la societat humana i en cada persona.

Les altres dues parlen de la mostassa i el llevat, que malgrat la seva aparença insignificant, se’ns presenten com exponent de la grandesa del Regne.

Centrant-nos en el jull --no és pedagògic parlar de dos temes tants importants i dispars, en una mateixa celebració--, veiem que es tracta d’una narració que té per finalitat que reflexionem sobre la manera que tenim de catalogar les persones en dues categories excloents: bons i dolents.

Comencem per fer notar que el sembrador escampa bona llavor en el seu camp i que el jull té un origen diferent.

El jull significa l’enemic de l’home entestat en que aquest no assoleixi la seva plenitud. És el problema de l’existència del mal i la incapacitat de trobar una explicació raonable que el justifiqui.

Quan l’ésser viu esdevé humà, descobreix que a més a més de la supervivència i conservació de l’espècie, hi ha un objectiu de més valor: la plenitud de ser. Se li obre un nou horitzó, però la inèrcia de l’objectiu anterior l’empeny a l’egoisme.

Tot i que els objectius de subsistència i d’unitat en l’ésser humà no són contradictoris, com passa entre el jull i el blat, només s’identifiquen quan arriba l’hora de donar fruit.

La majoria de les vegades ens costa descobrir el que és bo del que és dolent, fins que no veiem els resultats.

Podríem dir que el bé biològic individualista sempre seria bo a menys que vagi contra el bé dels altres. Per tant, és bo l’esforç que fem per a viure millor, sempre que això sigui bo per a tothom. Però en aquest món, sovint, es presenta la contradicció: l’home i la dona busquen la seva plenitud com individus, arruïnant la seva plenitud com a éssers humans.

El punt d’inflexió en la lògica del relat el trobem en les paraules de l’amo del camp: «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.· (Mt 13,30.BCI)

La lògica ens diu que seria millor arrancar el jull tant bon punt es descobrís i evitar una disminució de la collita. Però resulta que contra tota lògica, l’amo del camp ordena el contrari; que creixin junts. Perquè l’amo adopta aquesta postura? Això és el que ens ha de fer pensar.

La paràbola sembla que ens vol fer veure, que hi ha una altre manera possible i plausible de veure la realitat.

Es tracta senzillament de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer. El Déu de Jesús dona a tots l’oportunitat de ser bo, donant-se a cadascú abans de que aquest a arribi a l’existència.

«No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.» (Mt 13,29) Aquí trobem la profunditat del del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir fins que no produeix el fruit. Però encara que es distingís perfectament a l’intentar arrancar-la, es podria arrancar el blat, sense voler, perquè tenen les arrels entrelligades.

Els humans som blat i jull, a la vegada. Forma part de la nostra constitució. Si suprimíssim la possibilitat d’encertar i fallar, deixaríem de ser humans.

Per tant, és completament absurd classificar bons i dolents. Si algú es pensa que és bo, en relació a la seva plenitud, va molt equivocat.

Tot ésser humà va desenvolupant la seva bondat a través de la vida. Això aplicat a la paràbola, vol dir que, cadascú de nosaltres no només conviu entre el jull i el blat (el bé i el mal), sinó que, a més a més, el bon blat se li pot transformar en jull i viceversa. El que equival a dir, que no es pot fer un judici de valor definitiu sobre cap persona, mentre aquest segueixi viu aquí a la terra.

Aquesta paràbola és una proposta d’acceptació i de respecta. Jesús ho deia precisament als jueus que es creien més bons que els altres. «Qui tingui orelles que escolti.» (Mt 13,43.BCI)

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat.html