dissabte, 12 de febrer del 2022

HACER DE LA VIDA UN SERVICIO ÚTIL... Y SENTIRSE MUY BIEN ASÍ

Extracte d’idees força de l’explicació de l’evangeli (Lc 6,20-26) escrit per José Enrique Galarreta -Fe adulta*

 

L’evangeli d’avui, de Lluc. forma part del que s’anomena «Sermó del pla», paral·lel al «Sermó de la Muntanya» de Mateu, més coneguts amb el nom de «Benaurances».

La versió de Lluc és probablement la més antiga, i recull tradicions i recopilacions de dites de Jesús molt properes a la seva mort.

Cal recordar que es tracte d’un fragment d’un llarg compendi «doctrinal.».

Aquesta recopilació de Lluc condensa en quatre les de Mateu i subratlla l’oposició entre el pensar de la majoria i el pensar de Jesús, oferint una contraposició de valors sorprenentment actual.

-       Diner vs Pobres. Consum vs Fam. Salud vs sofrirnent. Ser apreciat vs Ser perseguit

Tenir diners, comprar, no sofrir, ser apreciats per tothom, són els bens que desitgen tots aquells que no tenen altre finalitat en aquesta  vida. Inclús els que tenen/tenim els ulls  posats en LA VIDA, no ens alliberem de tenir un ull en el futur i un altre en el present; salut, consum, comoditat, apreci en aquesta vida... i quan això s’acabi, ja que s’acabarà, la vida eterna.

En l’AT. es veia la salut, la llarga vida i la riquesa com un  signe de la benedicció de Déu. Però Jesús no és tant ingenu; Jesús veu totss els dies que els rics creen la desgràcia dels pobres, i que molts pobres són molt més bones personas que la majoria dels rics...

Jesús projecta la felicitat a la dimensió definitiva de l’ésser humà, com fem tots. Però nosaltres ho fem com un futur més aviat irremeiable, i Jesús ho mira com un present. Nosaltres veiem bens en tot això, amb l’inconvenient de que s’acaben. Jesús es mira tot això més aviat com un perill, inclús es mira com una desgràcia allò que als ulls del món és una benedicció.

És una de les claus importants de la visió de Jesús sobre l’ésser humà en la vida: els valors no s’estableixen mirant la satisfacció que les coses produeixen aquí. Jesús assenyalarà dues referències bàsiques per a definir-les: el futur definitiu de cada persona i la construcció del Regne. Tenint aquests dos pols com a referència dels valors, la salut, la joventut, el diner, l’apreci social... poden ser negatius, un estorb per a la realització personal i la construcció del regne.

Resumint en una frase, el missatge seria: «No estàs en aquesta vida per a disfrutar, sinó per a fer-la útil per sempre, per a tu i per a tots».

L’enunciat d’aquest Nou Codi, que no insisteix en  aspectes negatius, costosos, de renúncia... sinó al revés, les enuncia com a «Feliços els que...». Quina sort teniu... I és que Jesús no està predicant una manera difícil i trista, una repressió i sofriment aspirant a bens superiors futurs. Això converteix la vida en un sofriment constant que val la pena, només, si es pensa en el premi futur. Però no és això el que diu Jesús: Jesús ofereix «una altre felicitat», superior i més satisfactòria.

Jesús ofereix un codi de felicitat --diferent «de la felicitat que dona el món»--, sobre la base d’una comprensió més profunda i més comunitària de la persona humana. Assumeix tota la vida de l’ésser humà, com a individu i com col·lectiu i mostra on i com es pot trobar la satisfacció de realizar-se. I l’ésser humà trobarà aquesta satisfacció quan assumeixi la seva condició profunda que consisteix en ser caminant i ser germà. Som germans caminants, i trobarem la nostra realització, i per tant la nostra més íntima satisfacció, quan ens comportem com germans. Per això  el diner, la salut, les satisfaccions i plaers, l’acceptació social… es poden convertir en trampes deshumanitzadores. Perquè ens instal·len a la vida impedint-nos caminar junts, trencant la fraternitat.

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

divendres, 11 de febrer del 2022

EL CATOLICISME EN HORES BAIXES

Malgrat els esforços del papa Francesc per posar al dia la religió romana o sigui el catolicisme, que al igual que d’altres, potser més accentuadament, està transitant per una de les etapes més critiques de la seva història. Aquell catolicisme omnipresent d’èpoques passades, d’esplendor i de gran creixement, no només a Europa, sinó també en el continent americà i en altres latituds, que des del Vaticà, convertit en un Estat més, movia totes les tecles universals de manera que les seves recomanacions i suggeriments, es traduïen en subtils imposicions d’obligada acceptació, ja fossin morals, socials o, fins i tot polítiques, ja fa temps que es diluïren, conjuntament amb la seva gran autoritat.

Tot i així, persisteix en la gran majoria dels il·lustríssims membres de la cúria, la melangia junt amb la voluntat i l’obsessió de no perdre aquells privilegis de poder amb els quals podien gaudir i satisfer tot, absolutament tot, ja que els era fàcil d’assolir (crec que no cal aprofundir més), els quals són els que bloquegen qualsevol renovació. Aquells temps que el catolicisme romà, era el nou imperi romà amb el dissortat desviament del què, pel seu compromís sacerdotal, hauria d’haver estat, en exclusiva, allò que hauria de ser el més fonamental i exclusiu del seu magisteri, com els hi agrada definir el que era la responsabilitat oblidada. Em refereixo, a la pastoral de difusió i projecció del

Regne de Déu entre els homes i dones d’arreu del món: el regne d’amor, de justícia i de pau. Posar en pràctica aquell encàrrec que Jesús va demanar als seus apòstols i als seus successor. Un projecte diví que únicament es pot difondre per mitjà del testimoniatge, com va fer Jesús de

Natzaret i també com va fer encara no fa tant temps, Pere Casaldàliga en terres brasilers de Sao Félix do Araguaia, transgredint un i l’altre les rígides estructures socials de les seves respectives èpoques, vivint amb i pels pobres, amb els marginats, els malalts, els perseguits per reivindicar justícia, els innombrables homes, dones, nens i nenes que intenten fugir de la fam i de l’esclavitud existent en els seus països d’origen. Dissortadament, no són majoria els clergues que practiquen el testimoniatge de Jesús.

L’objectiu d’aquest anàlisi no és fer una crítica negativa, és contràriament fer, només del catolicisme, una valoració de la seva evolució, amb l’objectiu de promoure una reflexió que ajudi aprendre dels errors per revertir l’actual crisi. La raó fonamental del decreixement actual, no és nomes la manca de vocacions sacerdotals, la qual cosa en tot cas és més una conseqüència que una causa. Les causes reals són altres i no totes de caràcter doctrinal, que també. El catolicisme, durant segles, lluny de renovar-se o d’adaptar-se als nous temps, ha persistit amb una línia erràtica i d’altivesa estèril. Després de la contrareforma que va comportar el Concili de Trento (1545-1563),segueixen molts i molts anys erràtics i amb poca o nul·la evolució ètica, moral o teològica. Tot o quasi tot segueix igual i és manté, segle darrera segle, com a formula de propagació i de potenciar el propi creixement i expansió, així com posar tot l’èmfasi en remarcar la condició d’única i verdadera en relació a les que es desvincularen de Roma, després de la gran crisi del cristianisme.

Per altre part, es continua refermant la creença que les resolucions dogmàtiques, són un mecanisme eficient i sòlid, per evitar que ningú posi en dubte que el què s’ha proclamat com a dogma de fe, no pugui ser qüestionat per ningú... Tant és així, que el juliol de 1870, durant el pontificat de Pius IX i en el transcurs del Concili Vaticà I, i per si la trajectòria eclesial no fora prou erràtica, el papa promou la Constitució Pastor Aeternus, en la qual defineix solemnement el Dogma de la Infal·libilitat Pontifícia. Una papa que pel que sembla, no en devia tenir prou en ser serven de Déu... Un nou dogma, tan o més controvertit que els altres, que el temps i els erudits han evidenciat que en la seva majoria, allò que no es podia qüestionar, els científics han acabat demostrant que eren totalment erràtics, doncs no es fonamentaven amb arguments sòlids incontestables, cosa que a la llarga provocarien un nou i greu descrèdit.

Aquesta línia d’actuació romana, va seguir sense canvis significatius, fins el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat pel papa Roncalli. Un concili que obria portes i finestres per airejar la putrefacte mala olor (segons la definició de l’època), mentre es promovien uns necessaris canvis que provocaren una gran esperança entre els cristians d’arreu. Malauradament, l’alegria va durar molt poc. Tot o quasi tot sen va anar en orris a partir del fatídic i dramàtic 1978, doncs el recent anomenat papa Albino Luciani, moria en circumstàncies molt estranyes als 33 dies del seu nomenament. El seu successor, el papa Wojtyla, es va negar que fos investigada la causa de la seva mort, però el metge de capçalera del papa Luciani, es va pronunciar al cap d’un cert temps manifestant que li subministraren uns fàrmacs contraindicats que li causaren la mort; dit en altres paraules l’assassinaren.

Els 27 anys del pontificat de Wojtyla, junt amb els 8 de Ratzinger, fins que va abdicar, sumen 35  anys d’una regressió total, que de nou ens porta a Trento. Si ha això, hi afegim que des de molts any enrere, la gran majoria de joves han desconnectat de la religió per anquilosada i perquè qüestionen un reguitzell de conceptes doctrinals, de cerimònies i litúrgies de gran parafernàlia, així com vestimentes arcaiques, junt amb grans principis doctrinals totalment desfasats que ja no s’ajusten als temps actuals. Això però no és tot, doncs tenim com a molt preocupant la interpretació i explicació dels textos bíblics, especialment els del Nou Testament, car se segueix fent una lectura i explicació literal com si fossin fets històrics del que són només, uns símbols o metàfores molt utilitzats en el segle I pels els jueus (segle en que foren escrits els evangelis), per donar entendre uns determinats esdeveniments. Malauradament, els pocs clergues que encara hi ha, la gran majoria molt grans, els continuen explicant com a ells se’ls hi explicà.

El més greu i que molt probablement sigui una de les causes del grans desinflament religiós, és que les noves generacions, per sort molt més formades i més capacitades per discernir i també per denunciar que el testimoniatge dels clergues no concorda majoritàriament, amb allò que hom espera d’ells. Si en aquest fet, hi afegim la gran quantitat d’abusos sexuals a menors, que cada cop és més l’alt nombre de casos denunciats que surten a la llum i que en el seu dia foren tapats per la mateixa jerarquia eclesiàstica, no és gens estrany que la gent que no té una ferma convicció cristiana, rebutgi tot el que té ferum de religió, especialment si per acabar-ho d’adobar, no es detecta la voluntat de posar-hi remei, ni tampoc d’adoptar mesures menys antinaturals com mantenir, tant si com no, el celibat obligatori pels capellans. Un rebuig i desvinculació amb tot el que tingui quelcom de religiós, que no vol dir que aquella mena de sensibilitat espiritual o de desig de ser útil a la societat, no aflori en els cors de molta gent jove i gran, malgrat no tenir cap mena de connexió religiosa.

Girona, 9 de febrer del 2022 Jaume Rocabert i Cabruja

dissabte, 5 de febrer del 2022

LA VOCACIÓN BÁSICA DE TODO CRISTIANO

 

Extracte d’idees força de l’explicaciço de l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per José Enrique Galarreta -Fe adulta*

 

Avui Lluc ens presenta Jesús a Cafarnaüm predicant i fent curacions.

Però avui el tema de fons és la vocació dels primers deixebles.

Segons Mateu i Marc: Jesús passa per la vora  del mar i crida, als dos germans Simó i Andreu i als germans Jaume i Joan. Ells ho deixen tot i el segueixen. Lluc situa l’escena després de la sorpresa de la pesca miraculosa. En l’evangeli de Joan no es fa referència al mar ni a la pesca: ell presenta la crida personal i directa; també difereix en l’ordre i en el nombre dels cridats.

Als evangelistes els importa poc el rigor històric i van al significat d’aquests esdeveniments. Inclús  es poden modificar els fets si fos convenient per a deixar més clar el significat del succés, el missatge.

En aquests evangeli, per exemple, l’abundància de la pesca és simbòlica, i és una frase recurrent en els evangelis: indica l’abundància del Regne, contraposant-la a la pobresa de la vida sense Déu.

Lluc ens mostra la crida en el context del poder de Déu, en una línia paral·lela a la de la vocació d’Isaïes. Atrets per la santedat de Déu, malgrat el pecat. Lluny de la idea del càstig, superada per Jesús, ara es tracta de «pescar», és a dir, de salvar de les aigües del pecat. No són elegits  només com a profetes sinó per a salvadors, alliberadors com Jesús, que és Déu-amb-nosaltres-Salvador.

Està clar, doncs, que els tres evangelis presenten l’elecció de manera «diferent» però això ajuda a completar la vocació de l’apòstol, insistint en els mateixos aspectes: la desproporció de la missió amb la petitesa de l’elegit, i la possibilitat de realitzar-ho només per la força de Déu.

També queda clar que sls elegits no ho són per  mèrits propis. Ni tant sola per les seves aptituds ni per les seves qualitats. És un tema habitual en tota l’Escriptura. Moisès és elegit tot i no saber parlar correctament. David és elegit essent el  petit, el menys important dels seus germans... El major exemple, no obstant, és el mateix poble d’Israel, el més insignificant dels pobles, i, a més, poble rebel davant Déu. Això demostra que no són les nostres forces, sinó el poder de Déu que obra en nosaltres.

La imatge de «pescar» té més significat del que nosaltres percebem des de la nostre cultura. El mar és per a nosaltres un element de la naturalesa, bonic. Per Israel el mar i totes les aigües cabaloses són sempre imatge del caos, de l’oposició a Déu, del pecat.

-       Posar les aigües al seu lloc és el primer que fa Déu al crear, immediatament després de fer la llum.

-       Noè el just és salvat per Déu de les aigües  del diluvi, provocades pel pecat.

-       Moisès i el Poble són salvats de les aigües, del Nil i del Mar. L’última oposició a l’entrada a La Terra és el difícil (¿?) pas del Jordà, resolt miraculosament pel poder de Déu.

Tot i que en el context del desert l’aigua és la vida, aquesta queda reduïda als pous i les fonts.  Les grans masses d’aigua són el caos, el poder incontrolable, el pecat del que només triomfa el poder de Déu.

Déu es presenta com «El que salva del Caos», en el Gènesi de manera molt genèrica; en l’Èxode com a salvador polític del poble i més tard, per mitjà de la Llei, en la Teofania del Sinaí. El pecat és el Caos: la paraula de Déu, els Deu Preceptes, venen a posar ordre en aquest caos. És una simbologia paral·lela a la de la llum. El pecat és caos i foscor: Déu porta l’ordre i la llum.

En aquesta mateixa línia, quan els evangelistes presenten a Jesús caminant sobre les aigües, calmant la tempestat, salvant a Pere de les aigües, provocant pesques miraculoses, enllacen amb tota la línia de l’AT, que acabem d’expossar i ens mostren, de manera gràfica, amb imatges  més que amb paraules, que aquí hi ha l’Esperit del Senyor, el mateix que posà ordre en el caos primigeni, el mateix que va salvar a Noè i a Moisès i al Poble.

Per tant, el que Jesús anuncia és la manera de ser de Déu; un Déu, el de Jesús, completament diferent del que s0havia entès.

-       No és Déu el que castiga i condemna, és el pecat. Déu no amenaça, és el pecat el que amenaça.

-       Déu salva, Déi és el Creador, el que fa existir i viure; el pecat és el que fa morir.

Ñ¡ésser humà es pot perdre i destruir-se. És el preu de la llibertat. Déu ajuda a que això mo passi, engendra i treballa perquè els seus fills tirin endavant. Aquest és el Déu de Jesús.

Jesús ens fa una primera oferta: canviar de Déu. I una segona: canviar la manera de ser humans.

Tots els que segueixen Jesús són cridats per Ell per a ser creadors d’humanitat. Aquesta no és una vocació d’alguns, sinó la vocació bàsica de tot cristià: Ser portadors de la llum de Jesús, perquè en el món brilli la llum de Jesús-

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas