EL CATOLICISME EN HORES BAIXES

Malgrat els esforços del papa Francesc per posar al dia la religió romana o sigui el catolicisme, que al igual que d’altres, potser més accentuadament, està transitant per una de les etapes més critiques de la seva història. Aquell catolicisme omnipresent d’èpoques passades, d’esplendor i de gran creixement, no només a Europa, sinó també en el continent americà i en altres latituds, que des del Vaticà, convertit en un Estat més, movia totes les tecles universals de manera que les seves recomanacions i suggeriments, es traduïen en subtils imposicions d’obligada acceptació, ja fossin morals, socials o, fins i tot polítiques, ja fa temps que es diluïren, conjuntament amb la seva gran autoritat.

Tot i així, persisteix en la gran majoria dels il·lustríssims membres de la cúria, la melangia junt amb la voluntat i l’obsessió de no perdre aquells privilegis de poder amb els quals podien gaudir i satisfer tot, absolutament tot, ja que els era fàcil d’assolir (crec que no cal aprofundir més), els quals són els que bloquegen qualsevol renovació. Aquells temps que el catolicisme romà, era el nou imperi romà amb el dissortat desviament del què, pel seu compromís sacerdotal, hauria d’haver estat, en exclusiva, allò que hauria de ser el més fonamental i exclusiu del seu magisteri, com els hi agrada definir el que era la responsabilitat oblidada. Em refereixo, a la pastoral de difusió i projecció del

Regne de Déu entre els homes i dones d’arreu del món: el regne d’amor, de justícia i de pau. Posar en pràctica aquell encàrrec que Jesús va demanar als seus apòstols i als seus successor. Un projecte diví que únicament es pot difondre per mitjà del testimoniatge, com va fer Jesús de

Natzaret i també com va fer encara no fa tant temps, Pere Casaldàliga en terres brasilers de Sao Félix do Araguaia, transgredint un i l’altre les rígides estructures socials de les seves respectives èpoques, vivint amb i pels pobres, amb els marginats, els malalts, els perseguits per reivindicar justícia, els innombrables homes, dones, nens i nenes que intenten fugir de la fam i de l’esclavitud existent en els seus països d’origen. Dissortadament, no són majoria els clergues que practiquen el testimoniatge de Jesús.

L’objectiu d’aquest anàlisi no és fer una crítica negativa, és contràriament fer, només del catolicisme, una valoració de la seva evolució, amb l’objectiu de promoure una reflexió que ajudi aprendre dels errors per revertir l’actual crisi. La raó fonamental del decreixement actual, no és nomes la manca de vocacions sacerdotals, la qual cosa en tot cas és més una conseqüència que una causa. Les causes reals són altres i no totes de caràcter doctrinal, que també. El catolicisme, durant segles, lluny de renovar-se o d’adaptar-se als nous temps, ha persistit amb una línia erràtica i d’altivesa estèril. Després de la contrareforma que va comportar el Concili de Trento (1545-1563),segueixen molts i molts anys erràtics i amb poca o nul·la evolució ètica, moral o teològica. Tot o quasi tot segueix igual i és manté, segle darrera segle, com a formula de propagació i de potenciar el propi creixement i expansió, així com posar tot l’èmfasi en remarcar la condició d’única i verdadera en relació a les que es desvincularen de Roma, després de la gran crisi del cristianisme.

Per altre part, es continua refermant la creença que les resolucions dogmàtiques, són un mecanisme eficient i sòlid, per evitar que ningú posi en dubte que el què s’ha proclamat com a dogma de fe, no pugui ser qüestionat per ningú... Tant és així, que el juliol de 1870, durant el pontificat de Pius IX i en el transcurs del Concili Vaticà I, i per si la trajectòria eclesial no fora prou erràtica, el papa promou la Constitució Pastor Aeternus, en la qual defineix solemnement el Dogma de la Infal·libilitat Pontifícia. Una papa que pel que sembla, no en devia tenir prou en ser serven de Déu... Un nou dogma, tan o més controvertit que els altres, que el temps i els erudits han evidenciat que en la seva majoria, allò que no es podia qüestionar, els científics han acabat demostrant que eren totalment erràtics, doncs no es fonamentaven amb arguments sòlids incontestables, cosa que a la llarga provocarien un nou i greu descrèdit.

Aquesta línia d’actuació romana, va seguir sense canvis significatius, fins el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat pel papa Roncalli. Un concili que obria portes i finestres per airejar la putrefacte mala olor (segons la definició de l’època), mentre es promovien uns necessaris canvis que provocaren una gran esperança entre els cristians d’arreu. Malauradament, l’alegria va durar molt poc. Tot o quasi tot sen va anar en orris a partir del fatídic i dramàtic 1978, doncs el recent anomenat papa Albino Luciani, moria en circumstàncies molt estranyes als 33 dies del seu nomenament. El seu successor, el papa Wojtyla, es va negar que fos investigada la causa de la seva mort, però el metge de capçalera del papa Luciani, es va pronunciar al cap d’un cert temps manifestant que li subministraren uns fàrmacs contraindicats que li causaren la mort; dit en altres paraules l’assassinaren.

Els 27 anys del pontificat de Wojtyla, junt amb els 8 de Ratzinger, fins que va abdicar, sumen 35  anys d’una regressió total, que de nou ens porta a Trento. Si ha això, hi afegim que des de molts any enrere, la gran majoria de joves han desconnectat de la religió per anquilosada i perquè qüestionen un reguitzell de conceptes doctrinals, de cerimònies i litúrgies de gran parafernàlia, així com vestimentes arcaiques, junt amb grans principis doctrinals totalment desfasats que ja no s’ajusten als temps actuals. Això però no és tot, doncs tenim com a molt preocupant la interpretació i explicació dels textos bíblics, especialment els del Nou Testament, car se segueix fent una lectura i explicació literal com si fossin fets històrics del que són només, uns símbols o metàfores molt utilitzats en el segle I pels els jueus (segle en que foren escrits els evangelis), per donar entendre uns determinats esdeveniments. Malauradament, els pocs clergues que encara hi ha, la gran majoria molt grans, els continuen explicant com a ells se’ls hi explicà.

El més greu i que molt probablement sigui una de les causes del grans desinflament religiós, és que les noves generacions, per sort molt més formades i més capacitades per discernir i també per denunciar que el testimoniatge dels clergues no concorda majoritàriament, amb allò que hom espera d’ells. Si en aquest fet, hi afegim la gran quantitat d’abusos sexuals a menors, que cada cop és més l’alt nombre de casos denunciats que surten a la llum i que en el seu dia foren tapats per la mateixa jerarquia eclesiàstica, no és gens estrany que la gent que no té una ferma convicció cristiana, rebutgi tot el que té ferum de religió, especialment si per acabar-ho d’adobar, no es detecta la voluntat de posar-hi remei, ni tampoc d’adoptar mesures menys antinaturals com mantenir, tant si com no, el celibat obligatori pels capellans. Un rebuig i desvinculació amb tot el que tingui quelcom de religiós, que no vol dir que aquella mena de sensibilitat espiritual o de desig de ser útil a la societat, no aflori en els cors de molta gent jove i gran, malgrat no tenir cap mena de connexió religiosa.

Girona, 9 de febrer del 2022 Jaume Rocabert i Cabruja