El monjo en qüestió es deia Martí Luter, i «reclamava el retorn de l’Església a l’Evangeli de Jesucrist, a les Escriptures, i principalment a les cartes de Pau» (Hans Küng. La Iglesia catòlica, p. 161) L’Església, al llarg dels segles, havia acumulat decrets i tradicions que no tenien res a veure amb els seus orígens. Rebutjava les tres afirmacions cabdals que sostenia: «L’autoritat espiritual està per sobre de la temporal. Només el papa pot interpretar les Escriptures. Només el papa té la potestat per a convocar concilis». Eren afirmacions que contradeien la seva essència pastoral: Eren senzillament –pensava Luter- una forma abusiva de poder, temporal i espiritual, concentrat en el Papa.
El monjo Luter va ser ordenat sacerdot (1507), i un any després ensenyava teologia a la Universitat de Wittenberg. El 19 d’octubre de 1512 es va doctorar en aquesta disciplina acadèmica. A més, era un expert coneixedor de la Bíblia, i creia que els fidel l’havien de poder llegir. Per això la va traduir a l’alemany.
En el seu viatge a Roma (1510) va veure con vivien, els que vivien a l’entorn de la Cúria Vaticana. Ell, que era un monjo amb problemes de consciència, sentint-se més pecador com més pregava, no va poder entendre tanta desviació doctrinal dels qui havien de ser garants de l’ortodòxia. Aconseguir «la íntima pau interna de la seva ànima», però més el «preocupava la reforma que segons ell, necessita aquella Església, que la volia «orientada pel camí de l’Evangeli. Luter no pretenia només una reformulació de la doctrina. El que s’havia de fer, era una renovació de la vida cristiana en totes les esferes». I va escriure un programa de reformes que contenia vint-i-vuit punts. Un d’ells referit a la reforma del papat: «la renúncia a voler governar el món i l’Església». També incloïa reformes, en: «la vida monàstica, el celibat dels sacerdots, les indulgències, les misses per les ànimes, la celebració de les festivitats dels sants, les peregrinacions, les ordes mendicants, les universitats i escoles, l’atenció als pobres, i eradicar la luxúria».
«El tema central del cristianisme, segons Luter, era la justificació per la fe sola. [...] Nega la llibertat de l’home –pel fet del pecat original- i afirma rotundament , que ens salvem només pels mèrits de Jesucrist [...]. La justícia de Déu és com un regal. Som justificats només per gràcia». (La llibertat dels cristians... Ed. Proa, p. 17)
«Si la doctrina de la justificació per la fe constitueix el centre de l’església luterana, la sola escriptura n’és el principi formal. L’única revelació és la Paraula de Déu escrita, sense cap interferència de l’autoritat de l’Església». (Ibid, p.17). Això li suggereix la seva interpretació de la carta als Romans: El «que podem saber de Déu, [és] perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer» (Rm 1,19)
Luter defensava la doctrina de la «justificació»: al judici final ens haurem de justificar davant Déu, per la fe. Així va ser: «Abraham va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia» (Ge 15,6) Així interpretava Luter la Paraula de Déu: la fe salva per sobre de l’acció. Per això era contrari a les indulgencies, que es venien arreu per a finançar la construcció de la basílica de sant Pere de Roma, com una forma de justificar-se i redimir els pecats. Però en això no seguia Pau que també diu: «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres» (Rm 2,6) Aquesta doble interpretació encara avui és motiu de controvèrsia entre els representants de l’Assemblea Mundial Luterana i els de l’Església catòlica.
«Si, els “manaies” del Vaticà haguessin estat capaços de reconèixer els signes dels temps podrien haver decidit penedir-se i retornar al camí de l’evangeli de Jesucrist [...]. Podien haver criticat els excessos de Luter, molt sovint emocionals i poc realistes. Roma podia haver sol·licitat elaboracions i correccions» de les propostes de Luter. (H.Küng, llibre citat). Però en comptes d’optar per la renovació, Lleó X, va atacar Luter d’heretge i decretar la seva excomunió (3 de gener de 1521) Luter no es va retractar i va seguir amb la seva reforma que donava llibertat a llegir la Paraula, lliurament, i posava la fe en el primer pla de la salvació.
Enguany farà cinc-cents anys d’aquella manca de diàleg i afany de poder del vicari de Crist i els que li donaven suport. La Reforma pretenia una Església cristiana, en contra dels que la seguien preferint constantiniana.
Salvador Sol
