UN TORRENT IMPARABLE DE JUSTÍCIA?

Per: Antoni Ferret

 

Algú s’ha mai imaginat que la societat humana fos envaïda per un torrent de justícia de tal magnitud que ningú no el pogués aturar, i que tingués una durada indefinida?

Una persona de fa molts anys, molts segles, s’ho va imaginar, ho va proclamar i ho va escriure, com una invitació a fer-ho realitat, com un somni, seu i del Creador. Va ser el profeta Amós, al segle VIII aC. Ho podem llegir a Amós, 5: 22-24: “Deixeu que el Dret

brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.” En castellà: “Dejad que el Derecho brote como el agua y la Justicia mane como un torrente inagotable.”

El profeta diu això tot seguit d’haver declarat que Jahvè rebutja els actes de culte si no van acompanyats de justícia. Segur que el nom d’Amós no és gens conegut, ni per part de persones creients, ni de no creients. Tota persona, creient o no, ha sentit anomenar alguna vegada a Isaïes o a Jeremies, però no pas Amós. I sabeu per què? Em sembla que això passa perquè és un molt bon profeta i diu les veritats de manera molt dura.

Fixem-nos, però, en el començament de la frase: “Deixeu que...” El profeta dona a entendre que la presència normalitzadora del dret i la justícia ja es donarien de per si en la societat humana, si no hi hagués aquells qui ho impedeixen per sistema.

Però lo que és més monstruós és el fet que la frase “Deixeu que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable” no l’hagi escoltada gairebé

ningú, ni la gent que anem a missa habitualment, on sent llegir cada setmana un text escollit de l’Antic Testament. Com pot ser possible, això? La frase que expressa el

vèrtex dels somnis profètics i divins boicotejada?

Aquesta situació em porta a creure que avui (o en qualsevol moment anterior) seria ben merescut un acomiadament general de tot el personal eclesiàstic. Per haver-ho amagat.

LA CONVERSIÓN QUE PIDE EL EVANGELIO*

 Extracte del comentari de l’evangeli (Lc 13,01-09) escrit per Enrique Martínez Lozano

 

Lluc, en aquest fragment d’evangeli, presenta una reflexió en forma de paràbola per a la conversió.

Per la mentalitat jueva la malaltia i el mal, en general, eren conseqüència del propi pecat. I la seva absència, era signe de la benedicció divina. Jesús, es desmarca d‘aquesta idea tradicional, desfent el nus «religiós» entre sofriment i pecat, que afavoria que els sentiments de culpa disposés a ser submís als dictats abusius de l’autoritat.

La «novetat» que proposa Jesús eradica el sentiment de culpa amb una actitud sana, responsable, com a «resposta»,a les distintes situacions de la vida.

La responsabilitat causa angoixa, però ens disposa pel canvi. Contràriament la culpabilitat ens paralitza.

«Som responsables de tot allò en el que intervenim
i d’allò que deixem de fer,
però culpables no ho som de res».

L’evangeli ens demana que responguem humanament als reptes de la vida, altrament, ens estem tancant, creant-nos infelicitat, fent la convivència impossible...

Això és el que vol dir la paràbola de la figuera plantada a la vinya, a la que s’amenaça de tallar-la si el proper any no fructifica. I, també posa de manifest la paciència del vinyater. Tot i que porta «tres anys» sense donar fruit, el vinyater encara li fa confiança, oferint-li cuidar-la i abonar-la..

Jesús sembla destacar la paciència divina, perquè comprèn i respecta el moment i el ritme de vida de cada persona, i els condicionants que pesen sobre d’ella:

Necessitem temps i paciència per obrir-nos a allò que som i anar construint relacions harmonioses. Això és el que significa, segons l’evangeli, «donar fruit», que a la vegada, sintetitza les paraules de Jesús: «Sigueu compassius com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36).

Per això, si la religió oblida aquest principi tant elemental, s’allunya del seu nucli espiritual, que no és altre que la  compassió i la llibertat.

Quan Leonardo Boff va preguntar al Dalai Lama, quina era la millor religió? Va obtenir aquesta resposta: «La millor religió és la que t’apropa més a Déu, al Infinit. És aquella que et fa ser millor, més compassiu, més sensible, més humanitari, més responsable, més ètic».

No hi ha criteri més encertat, conclou Boff: «La millor religió és la que ens fa ser millors persones». O, com va dir el propi Dalai Lama, en una altre ocasió: «La meva religió és la compassió». Una resposta totalment «cristiana», perquè va ser això el que Jesús va viure i ensenyà. Ens ho diu Lluc en els Fets dels apòstols: «va passar fent el bé i guarint tots els oprimits» (Ac 10,38.BCI) I ho va escriure Osees: «el que jo vull és amor, i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos». (Os 6,6)

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA ANTICIPACIÓN DEL TRIUNFO DE JESÚS Y DE NUESTRO TRIUNFO*

 

Extracte del comentari de l’evangeli (Lc 9,28-36) escrit per José Luís Sicre https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 

La Quaresma ens prepara per la Pasqua; la Setmana Santa no és només el record de la mort de Jesús, és també el de la seva resurrecció.

El context: la promesa

Jesús ha anunciat que ha de patir molt, ser rebutjat, morir i ressuscitar. I ha avisat que aquells que el vulguin seguir s’han de negar a si mateixos i carregar amb la creu.

El compliment: la transfiguració

El relat de Lluc que llegim aquest diumenge, es pot dividir en dos aspectes: la pujada a la muntanya, i la visió. Lluc descriu una teofania com la famosa teofania del Sinaí, quan Déu es revelà a Moispes.

La teofania del Sinaí

Déu no es manifesta en un lloc qualsevol, ho fa a la muntanya, a la que només hi tenen accés Moisès, i algunes vegades el seu germà Aaron (Ex 19,24) I també els setanta dirigents d’Israel (Ex 24,1). La presèn­cia de Déu s’expressa mitjançant la imatge d’un núvol espès, des d’on els parla (Ex 19,9). També s’expressa sovint amb  foc, amb fum i amb tremolor de la muntanya, com a símbols de la glòria i el poder de Déu que s’apropa a la terra. Utilitzant aquests mateixos elements, els evangelistes pretenen apropar-nos a les teofanies de l’AT.

La pujada a la muntanya

Només Pere. Jaume i Joan acompanyen Jesús. La idea és que el fet important en el que assistiran no pot ser vist per tothom.

Lluc destaca, a diferència de Marc i Mateu u detall important: «pujà a la muntanya a pregar» (Lc 9,28). La importància no és l’alçada ni la soledat de la muntanya, sinó el fet que Jesús prega en totes les ocasions transcendents de la seva vida.

La visió

Hi ha quatre elements a destacar. El primer, la  transformació del rostre i la vestimenta de Jesús. El segon, l’aparició de Moisès i Elies. El tercer, el núvol lluminós que els cobreix a tots. El quart,, la veu que s’escolta des d’el cel.

1. Lluc, a diferència de Marc que en destaca el blanc lluminós dels vestits de Jesús, (Mc 9,3), ens invita a contemplar el canvi en el rostre de Jesús, avançant-se a les aparicions de Crist, que no l’identifiquen ni Maria Magdalena ni els dos d’Emmaús, ni els deixebles del llac .

2. L’aparició de Moisès i Elies. Moisès és el gran mitjancer entre Déu i el seu poble, el profeta amb qui Déu parla cara a cara. Sense Moisès, humana­ment parlant, no hauria existit el poble d’Israel ni la seva religió. Elies és el profeta que salva aquesta religió en el major moment de crisi (s.IX a.C.) per la influència de la religió cananea. La presència d’aquests dos personatges legitima la labor de Jesús que duu a la plenitud el que havien anunciat els profetes.

Les paraules de Pere: «és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes...» (Lc 9,33) són un despropòsit. No és dalt de la muntanya on s’ha d’estar, sinó carregant la creu i seguint Jesús fins la mort.

3. Como en el Sinaí, la muntanya queda coberta per un núvol.

4. Les paraules de Déu reprodueixen exactament, les que es van escoltar en el moment del baptisme, quan Déu presentava Jesús com el seu servent. Però aquí s’afegeix imperatiu: «Escolteu-lo» (Lc 9,35) Una ordre que va associada a les paraules anteriors de Jesús sobre el seu propi destí i sobre el seguiment i la creu dels seus deixebles.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LES TEMPTACIONS DE JESÚS

Extracte del comentari de l’evangeli (Lc 4,1-13) escrit per José Luís Sicre https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 

El primer diumenge de Quaresma es recorden les temptacions amb les que haurà de lluitar Jesús al llarg de la seva activitat.

En el  baptisme, Jesús ha escoltat la veu del cel que li ha dit: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut. (Lc 3,22).

Ara, en el desert, Jesús s’enfronta al diable (Lc 4,3) que encarna totes les forces de l’oposició al pla de Déu.

Lluc, igual que Mateu, es recolza en la tradició i el relat de Marc, les tres famoses temptacions que coneixem. Jesús és presentat al desert, dejunant durant quaranta dies, recordant l’estada de Moisès al Sinaí, i sotmés a temptacions.

         1ª temptació: utilitzar el poder en el propi benefici: «Si ets Fill de Déu, --li diu el diable--, digues a aquesta pedra que es torni pa» (Lc 4,3).

És la temptació de les necessitats imperioses. Com la gana que va patir el poble d’Israel al llarg dels quaranta anys pel desert. Moisès els va recordar el que està escrit al Deuteronomi: «l'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor».(Dt 8,3).

De l’experiència d’haver passat necessitats (gana) i haver-la superat (manà), el poble n’ha d’aprendre dues coses. La primera, a confiar en la providència. La segona, que viure és més que el fet de satisfer les necessitats primàries.

La resposta de Jesús al diable és la mateixa: «L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa» (Lc 4,4).

      2ª temptació: Posseir al preu que sigui.  «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu».(Lc 4,6-7)

És la temptació de desitjar poder i glòria.

Tots creem sovint petits ídols davant dels quals ens postrem i donem culte.

Però Jesús respon amb les paraules del Deuteronomi: «Diu l’Escriptura: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a ell donaràs culte».

         3ª temptació: demanar proves que acreditin la missió encomanada. «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix…» (Lc 4,9) 

És la temptació d’exigir proves que corroborin la missió encomanada.

El diable fa referència al salm 91,11‑12 que diu: «donarà ordre als seus àngels de guardar-te en tots els camins. Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.», i li proposa que es llenci des del ràfec del temple. Si els àngels el protegeixen quedarà clarament demostrat que és el Fill de Déu

Però, una vegada més, Jesús li contesta: «Diu l'Escriptura:  No temptis el Senyor, el teu Déu».(Lc 4,12)

Avui, les nostres temptacions venen marcades per les nostres actituds. L’autor de l’article n’enumera algunes :

1)            La necessitat primària: afecta, comprensió.

2)            L’actitud davant Déu.

3)            La temptació de posseir.

4)            La temptació de deixar-se arrossegar, deixar que facin els altres, callar...

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)