BISBES OFUSCATS PEL SEXE

Si hom s’atura a analitzar les reaccions dels grans exponents de la jerarquia catòlica, se n’adona que la gran majoria de bisbes i cardenals, el sexe sembla que sigui la seva gran preocupació. Quasi bé mai és pronuncien per les desigualtats socials, pel dramàtic problema dels refugiats de la salvatge guerra de Síria, pels milers de morts que provoca l’èxode pel mediterrani dels que busquen una vida més digna, per la xenofòbia de molts governants europeus, entre ells el govern Rajoy, i molt menys per la discriminant desigualtat entre l’home i la dona. Com que fins ara, cap d’ells ha estat apartat del seu càrrec daurat per les seves paraules contraries a l’evangeli, des de les seves trones, pontifiquen –sense cap mena de rubor- un sens fi d’absurdes sentències on, majoritàriament, les seves elucubracions tenen per objectiu els menors, el sexe, els gais i les dones.

Vet aquí uns quants desgraciats i cruels exemples: “Hi ha avortaments de nenes, però no és perquè hagin abusat d’elles, sinó perquè la dona es posa com en un aparador, provocant” (Juan Luis Cipriani, arquebisbe de Lima); “Hi ha menors que desitgen que abusis d’ells, inclús et provoquen” (Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife); “El sida és un acte de justícia” (André-Joseph Leonard, arquebisbe de Brussel·les-Malines); “Si una dona avorta, dóna als barons la llicència absoluta, sense límits, d’abusar del seu cos” (Javier Martínez, arquebisbe de Granada); “L’avortament és com els trens d’Auschwitz” (Juan Antonio Reig Plá, bisbe d’Alcalá de Henares); “Hi ha mals pitjors que els que va passar a Haití, com la nostra situació espiritual” (José Ignacio Munilla, bisbe de Donosti); “La ratxa de ‘feminicidios’ (relatiu a l’assassinat de dones), té que veure amb la desaparició del matrimoni” (Héctor Aguer, arquebisbe de La Plata); “Per jutjar el robatori de bebès, cal fer-ho amb criteris d’aquells temps” (Lluís Martínez Sistach, cardenal i arquebisbe emèrit de Barcelona). Aquests són només, una reduïda relació d’exemples que podríem oferir.

Tota aquesta manifesta malaltia persecutòria que pateix un nombre molt elevat de clergues, entre ells els membres de la jerarquia que pel seu càrrec, tenen més rellevància, és culpa, en bona part, per la hipòcrita determinació del Vaticà de mantenir el celibat sacerdotal. Dic hipòcrita, hi ho podria subratllar, perquè el Vaticà admet als capellans casats provinents de l’Església Anglicana, com també admet que els capellans de ritu oriental o ortodoxa, però adscrits a Roma, puguin casars-se. Una política no només discriminatòria, sinó –molt especialment- antinatural, car no hi ha cap argument teològic que desaconselli el matrimoni dels capellans, ni el manteniment del desfasat celibat esmentat. La teologia com la medicina, com qualsevol altre disciplina, cal –per a tots i cadascun dels llicenciats- posar-la al dia. Un teòleg que segueix inamovible amb la teologia o doctrina de Trento, és com un metge que segueixi fidel a la medicina dels anys quaranta del segle passat. Els resultat és que uns i altres deixen i deixaran molt morts pel camí.

Avui tots aquets ‘respectables’ jerarques homòfobs que consideren que ser gai és una malaltia, desconeixen que no hi ha pitjor malaltia que la ignorància. Si volessin aprofundir en els estudis més avançats, se n’adonarien que l’homosexualitat ha existit sempre i que no és ni cap malaltia, ni cap desviació per raó del vici o del pecat. Entre aquests estudis, sorprenentment, s’hi trobem els que han investigat –a través de les seves cartes- les reaccions, la lluita, el neguit per uns desbocats i desconeguts instints que turmentaven de nit i dia, justament a Pau de Tars, o sigui a l’apòstol Pau. Les investigacions o estudis, conclouen que Pau fou homosexual, òbviament sense tenir-ne consciència i sense que el judaisme que professava abans de la seva conversió, pugues admetre que els instints i inclinacions que patia fossin admesos com a natural. Només la conversió amb Jesús, va apaivagar el seu dolor. Referències epistolars del seu neguit i lluita interna: (Rom. 6:13,19; 7:14; 7:18; 7:20; 7:23-24); (Gal. 5:16;5:19); (1a Cor.9:27); (2a.Cor. 5:14; 6:9-10; 7:5).

Jaume Rocabert i Cabruja 
Article publicat a la revista: Recull de Blanes. 29 de març del 2017

Jo sóc la resurrecció i la vida. (Jn 11,25)

Reflexions sobre la resurrecció de Llàtzer

Els jueus no tenien una idea molt clara de la resurrecció. Més aviat creien que un cop morts quedaven dipositats al Sheol. Fou a causa de la persecució religiosa del rei Siri Antíoc IV Epífanes (s.II aC.) que es començà a estendre la idea d’un futur d’esperança, prop de Déu, com a recompensa pels qui donaven la vida per la fe.
És per això, que sentir parlar de la resurrecció dels morts, pels jueus no té cap sentit. Tampoc els cristians s’ha acabaven de creure, malgrat la narració de Joan que palesa les paraules de Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que hagi mort viurà».
Però, malgrat semblar un contrasentit, Joan també destaca el plor de Jesús davant la mort de l’amic. «Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava». Jesús sent compassió del plor de Maria: «es commou i es contorba». Aquesta actitud de Jesús s’oposa a les tendències gnòstiques de l’Església d’aquell temps, segons les quals Jesús era exclusivament Déu i per tant no tenis sentiments humans. Jesús plora per Llàtzer, i per a tots aquells que no podrà ressuscitar en aquesta vida i només els podrà oferir el consol de participar amb ell a la vida futura. (Cf. José Luís Sicre, Fe adulta)
Marta fa un acte de confiança en Jesús: «si haguessis estat aquí el meu germà no hagués mort». Però «Marta, com molts de nosaltres, ha de purificar» les seves conviccions, «Ha d’aprendre a passar del dolor a l’esperança [...] i, sobretot, ha de sortir a “rebre” Jesús» ara que ell la va a veure. «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà» li diu com a benvinguda. Però Jesús li replica: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més». Marta sap la teoria: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món». Però Jesús vol que aquesta afirmació li surti del cor i no només de la ment i de la boca, i li fa la pregunta incisiva, que ens la podem aplicar també nosaltres: «Ho creus, això?». (Cf. Ignasi Vila, s.j., Pregària,cat)
La pregunta es fa necessària: «Si Jesús sabia que anava a tornar la vida a Llàtzer, perquè plora?». Les llàgrimes de Jesús «són llàgrimes de compassió» pels que pateixen. «Tot el misteri de redempció és un misteri de compassió i d’amor [...]. El comportament de Jesús amb Llàtzer ens mostra la tendresa amb que Déu estima tots els homes».
Dos diumenges abans, Jesús parla a la samaritana: «del do de Déu, de l’aigua viva: qui begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà mai més set». I el diumenge anterior, Jesús parlava amb el cec de naixement de la vertadera llum. I «li obre els ulls: els ulls del cos i els ulls de la fe». Dues accions que «prefiguren el sagrament del Baptisme, que ens fa néixer de nou per l’acció de l’aigua i de l’Esperit». Avui l’evangeli de Joan ens parla «de les conseqüències» de posseir «l’aigua de la vida, i la veritable llum: els qui creuen en mi, encara que morin viuran». (Cf. Joaquim Vidal. El matí digital)
«Els escribes i fariseus havien demanat insistentment un senyal del cel per tal que Jesús demostrés que procedia de Déu. La resurrecció de Llàtzer va ser un miracle espectacular... [però] cregueren?, es convertiren?. Una setmana més tard el duien a la creu». (Cf. Evangeli.net)
El relat de la resurrecció de Llàtzer és ple de simbolismes. «Els tres germans representen la nova comunitat. Jesús [en forma part] pel seu amor a cada un d’ells. Uns membres que es preocupen de la salut de l’altre». A més, «si Jesús hagués volgut salvar la vida biològica de Llàtzer, hagués anat immediatament a curar-lo [...]. Però Jesús no volia curar la malaltia de Llàtzer, sinó manifestar la Vida que hi ha en ell. Per això espera que la mort sigui rotundament confirmada: Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies».
«Si ens seguim preguntant si Llàtzer ressuscità o no físicament, és que seguim de la part dels morts, perquè seguim preocupats [només] de la vida biològica». (Cf. Fray Marcos, Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol