SERVIR ALS ALTRES I ACCEPTAR LES CONSEQÜÈNCIES

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 16,21-27)* escrit per Fray Marcos**

 

A l’evangeli del diumenge passat Jesús felicitava a Pere per haver expressat pensaments divins. Ara el renya severament perquè pensa com els homes.

Igual que Pere, els cristians de totes les èpoques, ens hem escandalitzat de la creu, i d’haver estat a les nostres mans, ningú hagués elegit per a Jesús el camí que ell va seguir. En comptes de profeta o de Messies, i molt menys de Fill de Déu, Jesús es presenta com el «servent» que es lliure als altres i així fa present el Déu que és amor.

Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els homes i començar a pensar com Déu.

Acceptar el missatge d’aquest evangeli, vol dir canviar radicalment la imatge que tenim de Déu. El Déu de Jesús no dóna seguretats; l’única seguretat és Ell mateix. 

Els punts forts d’aquest relat, són:

1.- L’anunci de la passió.

La mort de Jesús fou pels primers cristians el punt més impactant de la seva vida. Seguramente que la passió i mort va ser el que va centrar els evangelis i van constituir el relat de la vida de Jesús.

La vida de Jesús corria perill perquè deia i feia allò que era contrari a la doctrina oficial. Estava cantat que el matarien. Fins i tot els seus familiars van intentar impedir-ho, perquè entenien que havia escollit un camí equivocat.

2.- La protesta vehement de Pere i el reny de Jesús.

Pere no pot deixar de pensar com un jueu. Inclús, quan s’adona que van a apressar el Mestre, treu l’espasa, per evitar-ho. Un jueu no podia concebre que els representants de Déu a la terra poguessin dur el Messies a la mort.

Per això Jesús dirigeix a Pere paraules d’una duresa que mai no havia dirigit als fariseus ni als lletrats ni als sacerdots. La protesta de Pere quan Jesús anuncia la seva mort, és la gran temptació per a tot ésser humà, i també ho era per a Jesús. La verdadera temptació no ve de fora, sinó de dins de la persona.

El més difícil no és vèncer-la, sinó descobrir-la. Jesús, desemmascarant a Pere, deixa molt clar que la seva idea de Déu és diferent de l’oficial.

3.- La invitació a seguir Jesús amb totes les conseqüències.

Els evangelis destaquen que el seguiment a Jesús passa per descobrir una nova manera de relacionar-se amb Déu i amb els altres. Identificar-se amb Jesús, en la seva vida espiritual i en el seu lliurament total als altres, sense buscar res per a un mateix, que pugui fer olor de poder o de glòria.

Negar-se a un mateix suposa renunciar a tota ambició personal. L’individualisme i l’egoisme, queden descartats en la manera de ser de Jesús, i de qui el vulgui seguir.

Carregar amb la creu és acceptar l’oposició del món, dels que no pensen com tu. No es tracta de "la creu que Déu ens envia", ni de la que ens proporciona la vida, sinó de la que ens carreguen altres persones –bé siguin amics o enemics— pel fet de ser fidels a l’evangeli.

La creu serà una conseqüència inevitable de la fidelitat.

Tot ésser humà ha d’aspirar a ser més; inclús a ser com Déu. Però ha de trobar el camí que el porti a la seva verdadera plenitud.

El que Jesús exigeix als seus seguidors, és que vagin pel camí de l’amor, és a dir, pel camí del servei als altres, encara que aquest camí els impliqui sofriment i fins i tot la mort.

Aquí rau l’essència del missatge cristià. No es tracta de renunciar a res sinó d’elegir en cada moment el millor per a un mateix. Si interpreto el missatge evangèlic com a renúncia, és que no he entès res de res.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

ARRISCAR-HO TOT PER JESÚS*

 Evangeli (Mt 16,21-27) - diumenge 30 d’agost de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 21 Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

22 Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

--Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

23 Però Jesús es girà i digué a Pere:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 25 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. 26 Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.(Mt 16,21-27/ BCI)

 

Comentari.- No és fàcil treure el cap al món interior de Jesús, però en el seu cor podem intuir una doble experiència: la seva identificació amb els últims i la seva confiança total en el Pare. D’una banda pateix amb la injustícia, les desgràcies i les malalties que fan patir a tants. D’altra banda confia totalment en aquest Déu Pare que no vol res més que arrencar de la vida el que és dolent i fa patir als seus fills.

Jesús estava disposat a tot per tal de fer realitat el desig de Déu, el seu Pare: un món més just, més digne i més feliç per a tothom. I, com és natural, volia trobar entre els seus seguidors la mateixa actitud. Si seguien els seus passos, havien de compartir la seva passió per Déu i la seva disponibilitat total al servei del seu regne. Volia encendre en ells el foc que portava dins.

Hi ha frases que ho diuen tot. Les fonts cristianes han conservat, amb petites diferències, una dita adreçada per Jesús als seus deixebles: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». Amb aquestes paraules tan paradoxals, Jesús els està convidant a viure com ell: agafar-se cegament a la vida pot portar a perdre-la; arriscar de manera generosa i valenta porta a salvar-la.

El pensament de Jesús és clar. Qui camina darrere seu, però continua aferrat a les seguretats, metes i expectatives que li ofereix la seva vida, pot arribar a perdre el major bé de tots: la vida viscuda segons el projecte salvador de Déu. Per contra, qui ho arrisca tot per seguir-lo trobarà vida entrant amb ell en el regne del Pare.

Qui segueix Jesús té amb freqüència la sensació d’estar «perdent la vida» per una utopia inabastable: ¿No estem fent malbé els nostres millors anys somiant amb Jesús? ¿No estem gastant les nostres millors energies per una causa inútil?

Què feia Jesús quan es veia torbat per aquesta mena de pensaments foscos? Identificar-se encara més amb els que pateixen i seguir confiant en aquest Pare que pot regalar-nos una vida que no pot deduir-se del que experimentem aquí a la terra.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

PERE CASALDÀLIGA, BISBE

 Per Jaume Rocabert Cabruja

L’església universal, la de qualsevol confessió cristiana, acaba de perdre un dels grans referents dels darrers temps. Un religiós claretià, català fill de Balsareny, lliurat en cos i ànima amb la seva nova comunitat de la Prelatura de Sao Félix do Araguaia de l’estat de Mato Grosso, Brasil, on fou consagrat bisbe d’aquella comunitat, de la qual fins a la seva mort, n’ha estat la veu dels pobres i marginats. Un religiós, sacerdot primer i bisbe fins a la seva mort que, com Jesús de Natzaret, va trencar motlles i es va mostrar, en tot moment, objector amb l’establishment, tant el polític com l’eclesial. Fou un fervent promotor i practicant de la teologia de l’alliberament a la seva Prelatura del Mato Grosso, on s’hi va implicar sense descans. La seva concepció d’home sacerdot i bisbe, lliurat als seus feligresos, resten recollides en aquest petit resum de frases seves que segueixen colpint fortament als que volem seguir anomenantnos cristians: “Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit”. “La paraula radicalitat prové d’arrel, i jo, com més va, amb més forces sento les meves arrels”. “El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”. “Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”. “El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria”. “El gran atemptat diari és la fam al món”. “La gran major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure”. “On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia”. “El valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen”. “En amor, en fe i en revolució, no és possible la neutralitat”. “L’expressió ‘no violència’ no ha de ser sinònim de passivitat”. “Només aquell que s’aventura, es pot equivocar”. “La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació, suposa exclusió”. “Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”. “La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”. “No n’hi ha prou de ser creient, també s’ha de ser creïble”. Pere Casaldàliga fou, sortosament, un testimoni exemplar del que cal esperar d’un home lliurat a la seva vocació sacerdotal. La seva visió d'una església «diferent», basada en l'exercici d'una fe adulta, responsable, lliure, pobra i sense jerarquies imposades, el va dur a ser pioner en una nova manera de fer comunitat. Un testimoni, que ha estat i segueix sent un bri d’esperança per una església que, malauradament, no és aquesta exemplaritat la que ens descriu la seva història més recent (sense necessitat d’allunyar-nos a l’edat mitjana, ni fins més enllà), car massa sovint no només s’ha alineat amb els poders polítics i financers, sinó que els seus jerarques, encara avui dia, segueixen aferrats a unes “maneres”, a uns hàbits, i a una parafernàlia, totalment obsolets pels temps actuals. Cal exigir-los, un veritable esforç d’inculturació i d’integració a la cultura i costums dels que pretén compartir problemes, inquietuds i desitjos honestos de col·laboració. Aquest ha estat el testimoni del bisbe Casaldàliga, però no és el de la major part de clergues i bisbes i, menys encara, el de l’alta jerarquia vaticana, car el seu modus operandi i la seva concepció del seguiment del missatge evangèlic és, en la seva gran majoria, totalment desfasat, tant que cada cop són més els creients decebuts, car esperen un testimoniatge compromès al servei de les classes més oprimides i explotades de les nostres societats. L’església universal, sigui la catòlica, l’ortodoxa, la luterana, l’anglicana o l’episcopaliana, ha de posar fi, a la concepció ancestral del patriarcat. És urgent tenir una mirada oberta i sense prejudicis que discriminen a les dones i els homosexuals (especialment la catòlica). Cal superar els tabús que encara manté sobre la sexualitat, i abolir d’una vegada per totes, el celibat obligatori per poder ser ordenat sacerdot. És esperpèntic, voler fer creure que hom serà millor sacerdot/essa si és solter/a, car idealitzar que les necessitats sexuals d’homes i dones o el desig de paternitat i/o maternitat, es bloquegen per obre de l’Esperit Sant.

Publicat a diaridegirona,cat – 21/08/2020

QUÈ DIU LA TEVA VIDA DE MI?

 Selecció del comentari a l'evangeli (Mt 16,13-19)* escrit per Fray Marcos**

 

Dos temes ens proposen avui les lectures: Qui és Jesús, per la gent i pels apòstols, i quina és l’estructura de poder en les comunitats de fe naixents.

És significatiu que Jesús vulgui diferenciar l'opinió que es tenia d’ell. La gent l’entenia des de la perspectiva de l'AT: Un gran profeta. No s'adonaven de la novetat que aportava.

Tampoc va ser fàcils pels deixebles veure l'autèntic messianisme de Jesús. Cal tenir en compta que la resposta de Pere es va escriure després de la Pasqua. Pere, que era jueu, no podia haver dit que Jesús era el Fill de Déu. En l’evangeli paral·lel de Marc, Pere diu concisament: tu ets el Messies. I en el de Lluc: el Messies de Déu.

Els jueus, el més que podien dir d’un ésser humà és que era l'Ungit, és a dir Messies. Van ser els grecs (i també altres cultures) els que podien dir d'una persona que era fill de Déu.

En l’AT, quan es parla de fill de Déu, és per expressar una especial proximitat a Déu. Es deia fill de Déu a un rei ungit, als àngels i fins i tot al poble jueu en el seu conjunt.

Per altra banda, Jesús no podia dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»; perquè Jesús no va voler fundar una Església. Ell era jueu i no volia crear una religió diferent. El que va voler fer, amb la seva predicació, va ser purificar la religió jueva i fer-la compatible amb la voluntat del Déu autèntic.

Tampoc els primers seguidors de Jesús van voler apartar-se del judaisme. Van ser les autoritats jueves, i els fariseus, que els van rebutjar, considerant-los heretges.

Les primeres comunitats no van tenir fàcil dir, qui és Jesús?. Per unes era el salvador futur i definitiu; la parusia seria la plenitud de la seva obra. Altres comunitats es van fixar més en el seu aspecte de taumaturg: la força de Déu que es manifestava en les obres meravelloses que va realitzar. Altres comunitats es van fixar més en ell com a Mestre, missatger de la Saviesa, comunicador de la ciència que pot portar l'home a la veritable salvació. I, encara altres, es van fixar en ell com el crucificat ressuscitat. Definició que va donar peu a les anomenades cristologies pasquals, i que són les que ens han arribat a nosaltres a través del NT.

La qüestió de les claus també necessita un aclariment. El primer de tot, és que en els textos paral·lels de Marc i Lluc, no es parla d’aquesta promesa a Pere, ni de la seva confessió, com s’ha dit, de «Fill de Déu viu». Ambdues afirmacions són exclusives de Mateu. Probablement anaven dirigides a la seva comunitat, de cara a resoldre algun problema de fe i d’ordre interns.

Jesús tampoc podia haver parlat d’església perquè aquest terme prové del greg (ekklesian) i es va incorporar per definri el caràcter d’assemblees que tenien les primeres comunitats cristiano-hel·lenistes, I en quan al tema de les claus, cal tenir present, que dintre de dos diumenges llegirem, també de Mateu, el següent fragment dirigit als deixebles: «Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 18,18).

No s'entén molt bé, doncs, que en dos llocs tan propers d'el mateix evangeli doni el poder de lligar i deslligar a Pere i a la comunitat. Si posem atenció al context, veurem que els dos textos no es contradiuen, sinó que es complementen. L'última paraula sobre els assumptes importants la té sempre la comunitat, que no s’ha d’acomodar al que digui una sola persona. És aquesta la que ha de saber expressar la voluntat de la comunitat.

Tornant a la pregunta de Jesús, tenim un problema; no valen respostes amb fórmules tancades. La resposta a la pregunta ha de ser pràctica, no teòrica. La meva vida és la que ha de dir el que Jesús (el Crist) és per a mi.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

APRENDRE A RECTIFICAR COM JESÚS

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 15, 21-28)* escrit per Fray Marcos**

 

Avui les lectures tracten de la salvació universal de Déu.

L primera comunitat cristiano-jueva va haver d’afrontar el tema, important, d’acceptar o no els gentils (=pagans). Molts cristians jueus pretenien que la nova comunitat havia de mantenir la circumcisió i la fidelitat a la llei. Les discussions van durar al voltant d’un segle.

Però avui el tema important és la fe. Jesús diu a la cananea que li demanava amb insistència el guariment de la seva filla: «Dona, és gran la teva fe!». La fe. El diumenge passat Jesús deia a Pere: «Home de poca fe». Entre una resposta i l’altre hi ha una gran diferència. Mateo vol deixar clar que la fe-confiança és més important que la pertinença a un poble o religió.

Aquest relat, a més, pretén trencar amb l’esquema: jueu=creient i estranger=pagà.

Per altra banda es tracta d’un relat magistral que insisteix en l’actitud oberta que han de mantenir els cristians, i en la necessitat de que els pagans tinguin unes disposicions adequades de reconeixement  i  humilitat.

L’evangelista es proposa aclarir el tema difícil d’obrir-se als pagans. Vol deixar clar que si una persona té fe en Jesús, no se li ha de impedir la seva pertinença a la comunitat encara que sigui «pagana».

La al·lusió de Jesús als gossos es molt dura. Encara avui, en moltes cultures, els gossos són considerats impurs.

La dona s’acull al gos domèstic, de companyia. Jesús fa gal·la de la seva educació i fuig dels prejudicis del poble jueu, que en considerar-se poble elegit tracta els altres com a gossos heretges. Jesús, com a bon jueu, tenia motius suficients per no fer cas a la cananea; peró estava disposat a aprendre inclús d’una dona que amés era pagana.

En l’AT hi ha moments que ens indiquen que Déu està disposat a acceptar a tot aquell que el busca sincerament.

No hi ha dubta de que Jesús participava de la mentalitat general del seu poble, que avui qualificaríem de racista, però que, en temps de Moisès, era l’única manera de defensar-se com a poble.

A Jesús la petició de la cananea li va fer veure que només es pot estar amb Déu si s’està amb l’home.

Jesús es pren seriosament la proposta de la cananea; no com els deixebles que la volen apartar.

La resposta de Jesús és tallant: «únicament m’han enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel». Però el diàleg per autèntic dóna el seu fruit. Jesús aprèn i la cananea també. Es produeix el miracle del canvi d’actitud en els dos.

Aquest relat destaca la capacitat de reacció de Jesús. Inicialment té una actitud de rebuig, però descobreix el que en aquella dona hi havia d’autèntica creient. Jesús descobreix que aquesta dona, aparentment aliena a l’entorn de Jesús, té més confiança en ell que els més íntims que el segueixen des de fa temps.

Una petició autèntica duu en si mateixa la disponibilitat per a posar tot el que sigui possible de la seva part per a superar la dificultat. Aquesta és la clau de tot el relat. En descobrir aquesta actitud per part de la dona, permet que Jesús li pugui  dir que la seva filla està curada.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

FE-CONFIANÇA vs SEGURETATS

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 14,22-33)* escrit per Fray Marcos**

 

L’evangeli d’avui segueix el relat de la primera lectura. Elies i Pere reben una lliçó magistral. Els dos s’havien creat un Déu a la seva imatge i semblança. I descobreixen que Déu no té cabuda en els conceptes humans, i sempre és més del que puguem pensar d’Ell.

 

Es tracta d’una narració que també trobem en els evangelis de Marc i de Joan. En els tres relats, Jesús camina sobre les aigües. I Mateu i Marc destaquen que els deixebles, en veure’l, van cridar d’esglai.  I Jesús els diu: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!. La presència de Jesús els duu la calma.

 

Algunes interpretacions dels exegetes, ens diuen que situar Jesús anant a pregar tot sol a la muntanya, equival a elevar-lo en la divinitat. Jesús, després d’un dia de molta activitat, s’eleva en l’àmbit del diví, que li correspon.

 

Aquest relat té una certa similitut amb aquell de l’AT, que ens diu que Moisès, en pujar sol --la segona vegada--, al Sinaí. El comentarista destaca que la gent només pensa en menjar, referint-se a la parábola dels pans i dels peixos del diumenge anterior. I, els apòstols, en ser protagonistes de la situació de gana de la gent que ha seguit Jesús tot aquell dia. Però Jesús no es deixa temptar, i puja sol a muntanya a pregar.

 

En els evanmgelis descobrim que Jesús necesita de l’oració per a descubrir-se a si mateix, adonar-se dels que hi ha de Déu en ell mateix i poder-lo viure.

 

Jesús ha rebutjat la glòria humana (fragment anterior de l’evangeli); no ha volgut que el proclamesin rei. Puja a la muntanya. Abaix, al nivell del mar, els deixebles esperen trobar seguretats. I el que troben són aigúes turbulents, signe de les forces del mal.

 

En dir que Jesúus camina per sobre d’aquestes aigües, s’està dient que està per sobre del mal, i es reconeix la seva divinitat –- anticipant-se a l’experiència pasqual--, perquè l’AT, assenyala que només Déu pot caminar sobre el llom de l’oceà.

 

En el relat hi ha una barca sacsejada per les onades. És el símbol de la nova comunitat, quan aquesta s’allunya de Jesús. Això queda prou calra en el paral·lel de Joan. Els apòstols decideixen embarcar-se sense esperar Jesús. Però aquests no els abandona i els surt a l’encontre. L’esglai que senten en veure’l és la manifestació més humana en trobar-se en una teofanía.

 

Mateu posa en boca de Jesús aquest: «Coratge! Sóc jo», al·ludint a la seva condició divina, seguint el que està escrit de Moisés, davant de l’esbarzer, quan sent la veu que li diu: «sóc el que sóc». Per tant, no heu de tenir por.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- https://www.biblija.net/biblija.cgi?l=ca

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html