dissabte, 24 de juny del 2017

QUE LA MORT NO ENS FACI POR

Comentaris a l’evangeli del diumenge (Mt 10,26-33)

«No tingueu por», diu Jesús a l’evangeli d’avui. (Mt 10,26-33) Jesús esmicola tres diferents pors que paralitzen els seus seguidors. La por als que jutjaran i maldiran de nosaltres, la por a ser ajusticiats o assassinats, la por a la pobresa i intempèrie. La confiança en Déu posa remei a les tres. , el discurs de Jesús revela una infinita tendresa. El Pare té comptats els nostres cabells i no ens en caurà cap que ell no ho sàpiga.

Però hi ha una por que Jesús ens pinta, extraordinàriament severa; la por a negar-lo a ell. Això equivaldria a posar-se d'esquenes a la filigrana divina d'aixecar-nos de la pols, desprès del regnat del pecat d'Adam. Sant Pau compara l'actuació d’Adam i Jesús. I es meravella que l'actuació de Jesús és d'una potència infinitament superior a la d'Adam. Contra l'ombra de mort universal Jesús contraposa la vida divina per sempre. On abundà el pecat, diu, sobreabundà la gràcia. (Cf. Santi Thió, sj pregaria.cat)

Jesús envia els dotze a predicar i els instrueix. Els adverteix que possiblement patiran persecució, i els hi dóna alguns consells de quina ha de ser la seva actitud: «No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern» (Mt 10,28).
Aquest relat d'aqueix diumenge desenvolupa el tema de la persecució per Crist amb un estil que recorda la darrera de les Benaurances del Sermó de la Muntanya (cf. Mt 5,11). 
Jesús diu i repeteix: «no tingueu por» i a la vegada ens presenta un Pare provident que té cura fins i tot dels petits ocells del camp. Però Jesús no diu pas que aquest Pare ens estalviarà les contrarietats. Si som seguidors seus, molt probablement tindrem la mateixa sort que els profetes. ¿Com s'entén, doncs la protecció de Déu?
Déu dóna vida a la nostra persona (la nostra ànima), proporcionar-li la felicitat fins i tot en les tribulacions i persecucions. És Ell qui ens dóna l'alegria del seu Regne, que és penyora de la vida eterna: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32).
Confiar en què Déu estarà al nostre costat en els moments difícils ens fa valents per anunciar les paraules de Jesús a plena llum, i ens dóna l'energia capaç de fer el bé, perquè a través de les nostres obres la gent pugui glorificar el Pare del Cel. Ensenya sant Anselm: «Feu-ho tot per Déu i per aquella feliç i eterna vida que el nostre Salvador es digna de concedir-vos en el cel». (Cf. Mn. Pere Oliva i March, Sant Feliu de Torelló),

La por que ens presenta Jesús no es pot combatre directament. La por és una defensa de l’home davant d’un estímul que interpreta perillós. Per tant, és bo tenir por, és un fet natural. El que cal, que aquesta por no anul·li la capacitat de desplegar totes les possibilitats d’esdevenir verdaderament humans, de bloquejar la vida en un horitzó de fe confiant.
La por de la que parla Jesús, i que cal evitar, és la de la inclinació a un «Jo» fals, sense ser-ne conscients. Les pors provenen del instint que ens provoca la ignorància, de no tenir un coneixement cabdal del que Déu és en, i per a nosaltres. Acceptar las nostres limitacions i descobrir les nostres verdaderes possibilitats, és l’únic camí per assolir la plena confiança per a sortir d’un mateix i descobrir que el fonament no està en un mateix sinó en Déu, que és el mau passat, el meu present i el meu futur.
En definitiva, totes les pors acaben en la por a morir, passant pel sofriment. Si eradiquéssim la por a la mort, seriem capaços de viure en plenitud. Hem d’aprendre a abandonar allò que és contingent i es tradueix en ismes: individualisme, egoisme, etc.
L’evangeli d’avui ens deixa clara una cosa: encara que et puguin prendre la vida, el que és essencial en tu no t’ho poden arrabassar. (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol


Molt bon estiu

dissabte, 17 de juny del 2017

AL CENTRE DE LA VIDA

Comentaris a la festa del Corpus Christi (Jn 6,51-58)
Amb la festa del «Corpus» l’Església ens fa «reviure el misteri de l’últim sopar» Joan escriu en el seu evangeli: «Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem», en clara referència al fet de donar la vida amb un amor i desig immens. I ho fa d’una manera «simbòlica, incruenta». Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment de vida eterna.
El Regne de Déu és com un banquet, en el que metabolitzem el pa i el vi eucarístics en el nostre propi cos. i, tots «mengem del mateix cos» i «bevem del mateix vi», que es dóna a tots com a símbol d’amor i perquè tots posseïm la vida de Jesús.
La festa d’avui vol ser, tota ella, d’agraïment, sense el transfons de dolor d’aquell primer dijous sant, i de joia pel símbol extraordinari que ens deixà i manté viva la vida cristiana dels creients i de l’Església.
L’Evangeli d’avui s’ha d’entendre des de la Resurrecció de Jesús. Jesús explica quina és la seva acció en l’Eucaristia. Primerament contraposa el mannà, el pa que menjaren els seus avantpassats al desert, amb el pa que Ell dóna. Els primers van morir; en canvi, els qui mengen aquest pa (la meva carn), viuran per sempre. «Qui no menja la meva carn ni beu la meva sang, no pot tenir vida per sempre». Però, «qui menja la meva carn (...) jo el ressuscitaré». «Qui menja d’aquest pa i beu d’aquest vi, està en mi i jo en ell». «Qui está en comunió amb mi viurà com jo, gràcies al Pare». 
Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb el seu Esperit.
Menjar la «seva carn» i beure «la seva sang» és un llenguatge simbòlic, com el del dijous sant, i ho confirma l’evangelista al verset 63 del mateix capítol 6è: «És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res»... L’Esperit és qui divinitza les realitats humanes, qui converteix el pa i el vi en el cos i la sang del Senyor ressuscitat, qui uneix els qui participen del cos i la sang de Crist. (Cf. Ignasi Vila, sj. Pregaria.cat)

Però, de tant en tant, hauríem  de canviar l’expressió «combregar» per la de «menjar el cos de Jesús» per ser una expressió més entenedora i adonar-nos millor del seu significat. Deixar que ell entri com a aliment en la nostra vida, i canviar la mentalitat: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». (Mc 1,15) per tenir «els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fi 2,5), les seves preferèn­cies, les seves opcions, el seu estil de vida i la seva manera de pensar i d’actuar. «Despullar-se de la pròpia vida fins a la mort» (Is 53.12). D’aquí neix la fraternitat i ens identifiquem amb Jesús quan partim el Pa amb els altres. (Cf. Dolores Aleixandre, Fe adulta) 

La festa d’avui no és una repetició del Dijous Sant (en que celebràvem el Dia de l’Amor Fratern i de la Caritat), o del que actualitzem cada diumenge amb la celebració eucarística. El vertader significat d’aquesta festa consisteix en fer sortir el Jesús eucarístic de les esglésies, en un acte d’adoració i d’expressar la religiositat popular adornant places i carrers.
Que l’eucaristia surti al carrer té un sentit d’encontre. Jesús, el Crist, surt sempre per a participar en la vida quotidiana dels humans. Els cristians fan sortir Jesús del temple, en forma de sagrament eucarístic, per fer evident que ell està sempre en totes les taules, places i recons de la societat,
Cada vegada que celebrem aquesta festa fem memòria de que Déu alliberà el seu poble de l’esclavitud i l’alimentà amb el manà. També nosaltres avancem cap a la terra promesa, aprenent a viure en comú, a la casa Terra que ens acull i ens alimenta a tots. «Corpus» és una festa que simbolitza el Regne on tots tenim els mateixos drets. (Cf. Julio César Rioja, cmf. Ciudad redonda)
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 10 de juny del 2017

«Nosaltres no estem fora de Déu, ni Déu fora de nosaltres»



Comentaris a l’evangeli de la Trinitat, Cicle A (Jn 3,16-18)

La Santíssima Trinitat, Déu U, Déu Tri, se’ns presenta com una equació difícil de resoldre. Estem davant d’un misteri i això només pot tenir com a resposta, «callar i adorar». El físic i filòsof francès Blai Pascal va deixar dit: «La fondària de les coses (i molt més les de Déu) no es copsen [sinó és] des de l’esperit de finesa, de la poesia, la intuïció, l’èxtasi, el silenci, la mística...».
Els deixebles, seguidors de Jesús, «són jueus monoteistes» que arriben «amb la llum de l’Esperit [...] al coneixement intern» de l’amic amb qui «han menjat, rigut, patit...». Passen del coneixement extern a reconèixer que «és el Fill, és del tot de Déu. I estant a la dreta de Déu conserva els estigmes i ferides dels condemnats d’aquest món». L’Esperit també ens impulsa a nosaltres a veure en Jesús, «el Mestre i Amic, com el Fill de Déu [...], tot ell com el Pare...!» (Cf. Francesc Riera, sj, Les homilies dominicals. Pregaria.cat)


Però «Déu [no és], un problema a resoldre [sinó] un misteri a viure».
Tenir afecta per una persona, animal o cosa no és el mateix que estimar. L’evangelista Joan, «a l’hora de definir l’Indefinible –qui és Déu-, només té aquesta expressió tant curta: “Déu és amor”. I en aquesta oració gramatical tant simple, hi ha tot el contingut teològic de la Trinitat. Déu no és un ésser solitari, Déu és comunicació, és interrelació [,,,] és Pare, Fill i Esperit Sant. Una comunitat d’amor [...] que fecunda i engendra en l’amor tots aquells “que des de la creació del món són destinats a ser fills seus en Jesucrist” (Ef 1,3-10) L’amor del Pare que és present en la vida, passió mort i resurrecció del Fill, té continuïtat en el món per l’Esperit». (Cf Ricard Janer, M.SS.CC. Santuari de Lluc)



«Déu Tri, Déu comunitat». La festa de la Santíssima Trinitat es va començar a celebrar l’any 1334 per un edicte del papa Joan XII, per tal de proclamar «la divinitat de Jesús i de l’Esperit» i sortir al pas «dels grups herètics que ho negaven». (José Luís Sicre). Avui podem dir que «no celebrem una festa dedicada a Déu, sinó que Déu és una festa tots els dies [...]. Una festa que ens duu alegria, relació, vida i amor. El creient és aquell que se sent invitat a aquesta festa i forma part inextricable de la mateixa. La Trinitat ens ha d’alliberar del Déu, com a Ser poderós, i fer-nos conscients del Déu Àgape que ens identifica amb ell. El Déu totpoderós és el contrari del Déu Tri. Déu és amor, i només amor. Només en la mesura en que estimem podem conèixer Déu».
«Aquest gran dogma de la fe cristiana ens diu, que només vivim si convivim [...]. Per arribar al Déu de Jesús hem de superar l’ídol al que ens aferrem, el déu fals en qui creiem, i en gran mesura, els cristians, seguim creient:

-        El Déu interessat només en la seva glòria...

-        El Déu totpoderós que no elimina el mal...

-        El Déu que només salva a qui li resa...

-        El Déu ofès que exigeix la mort del seu Fill...

-        El Déu que premia només a qui fa la seva voluntat...

-        El Déu gelós de la moral sexual...

-        El Déu que ens mana estimar els enemics mentre ell
         envia els seus a l’infern...».

El Déu de Jesús no és el de l’Antic Testament. «En els evangelis hi ha guspires d’aquesta nova llum», però «els cristians sembla que ens agrada més el Déu de l’AT» que el de l’amor relacional de la Trinitat que ens va descobrir Jesús.
«La Trinitat no és una fe per a creure sinó la base de la nostra vivència cristiana. Una profunda experiència del missatge cristià serà sempre una aproximació al misteri Trinitari».

«El Déu que ens ha revelat Jesús, és amor. La millor notícia que podia rebre un ser humà és que Déu no el pot apartar del seu amor [...]. Ni nosaltres estem fora de Déu, ni Déu està fora de nosaltres». (Cf. Fray Marcos. Web Fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol

divendres, 2 de juny del 2017

FER LA VOLUNTAT DEL PARE

Pentecosta (Jn 20.19-23)
(Fragments de comentaris de l'evangeli)

Pentecosta és l’acompliment del pronòstic de Jesús: «Quan vindrà l’Esperit de la veritat us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera» (Jn 16,13)

«El llibre dels Fets dels apòstols i els evangelis ens mostren la primera comunitat de seguidors de Jesús com un grup de gent amb por: tancats i esporuguits […]. La vinguda de l’Esperit Sant convertirà la por en pau, en alegria, en generositat, en la utilització d’un llenguatge que tots entenguin… És la promesa de Jesús de no deixar-los sols». (Javier Velasco. Google+)

«Corprèn adonar-se que al segon verset del llibre del Gènesi diu: “L’Esperit de Déu planava sobre les aigües...!” I des d’aleshores, quants vols no haurà fet aquest Esperit de Déu - font de tota vida - sobre els boscos, els cors dels homes i dones, les mans, els ulls, les consciències i els amors de tota la Humanitat ! Ell, incansable, serè, ferm i alhora suau…»!
Però això no serà gens fàcil, perquè el món (aquells criteris del món que són tan oposats a l’Evangeli) sempre presentarà una resistència sistemàtica als principis i al missatge de Jesús. “Ho tindreu molt clar” si us deixeu guiar per la força de l’Esperit. Per això els símbols del vent i el foc, aquelles dues realitats gairebé intangibles, fortes, poderoses que no es poden manipular, i que fan obrir portes i finestres, de bat a bat, per poder respirar l’Alè de Déu, quina és la seva inspiració... Festa de la Pentecosta, inici d’una nova Creació, d’una Creació, que es va renovant constantment...» (Francesc Roma, pregaria.cat)

«No estem pas celebrant una festa en honor de l¡Esperit Sant ni recordant un esdevingut en el passat. Estem tractant de descobrir i viure una realitat que és avui tant present com ho va ser fa dos mil anys. La festa de la Pentecosta és l’expressió més completa de l’experiència pasqual.
Pau, ens ho diu clarament; «sense l’Esperit no podríem dir que “Jesús és el Senyor” (1Co 12,3), ni ens podríem dirigir a Déu com a “Abba”, sense l’Esperit de Jesús». (Ga 4,6) Per això, «cal dir rotundament que mai ens faltarà l’Esperit, perquè Déu no ens pot fallar en cap moment. L’Esperit no és un privilegi, ni tant sols pels que creuen. Déu-Esperit és el fonament del nostre
ésser encara que no en siguem conscients».
«Pentecostès és el fonament de l’Església naixent. Les primeres comunitats de cristians tenien com a força de cohesió la fe en Jesús, sostinguda per l’Esperit. Aviat, però van deixar de ser comunitats d’Esperit per a convertir-se en estructures jurídiques [...]. L’obediència és la paraula que va substituir la llibertat de Jesús davant la família, els sacerdots, la llei i les autoritats civils. “El meu aliment –va dir Jesús (Jn 4,34)- és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra». (Fray Marcos. Fe adulta)


Selecció i redacció: Salvador Sol)