«Nosaltres no estem fora de Déu, ni Déu fora de nosaltres»

Comentaris a l’evangeli de la Trinitat, Cicle A (Jn 3,16-18)

La Santíssima Trinitat, Déu U, Déu Tri, se’ns presenta com una equació difícil de resoldre. Estem davant d’un misteri i això només pot tenir com a resposta, «callar i adorar». El físic i filòsof francès Blai Pascal va deixar dit: «La fondària de les coses (i molt més les de Déu) no es copsen [sinó és] des de l’esperit de finesa, de la poesia, la intuïció, l’èxtasi, el silenci, la mística...».

Els deixebles, seguidors de Jesús, «són jueus monoteistes» que arriben «amb la llum de l’Esperit [...] al coneixement intern» de l’amic amb qui «han menjat, rigut, patit...». Passen del coneixement extern a reconèixer que «és el Fill, és del tot de Déu. I estant a la dreta de Déu conserva els estigmes i ferides dels condemnats d’aquest món». L’Esperit també ens impulsa a nosaltres a veure en Jesús, «el Mestre i Amic, com el Fill de Déu [...], tot ell com el Pare...!» (Cf. Francesc Riera, sj, Les homilies dominicals. Pregaria.cat)

Però «Déu [no és], un problema a resoldre [sinó] un misteri a viure».

Tenir afecta per una persona, animal o cosa no és el mateix que estimar. L’evangelista Joan, «a l’hora de definir l’Indefinible –qui és Déu-, només té aquesta expressió tant curta: “Déu és amor”. I en aquesta oració gramatical tant simple, hi ha tot el contingut teològic de la Trinitat. Déu no és un ésser solitari, Déu és comunicació, és interrelació [,,,] és Pare, Fill i Esperit Sant. Una comunitat d’amor [...] que fecunda i engendra en l’amor tots aquells “que des de la creació del món són destinats a ser fills seus en Jesucrist” (Ef 1,3-10) L’amor del Pare que és present en la vida, passió mort i resurrecció del Fill, té continuïtat en el món per l’Esperit». (Cf Ricard Janer, M.SS.CC. Santuari de Lluc)

«Déu Tri, Déu comunitat». La festa de la Santíssima Trinitat es va començar a celebrar l’any 1334 per un edicte del papa Joan XII, per tal de proclamar «la divinitat de Jesús i de l’Esperit» i sortir al pas «dels grups herètics que ho negaven». (José Luís Sicre). Avui podem dir que «no celebrem una festa dedicada a Déu, sinó que Déu és una festa tots els dies [...]. Una festa que ens duu alegria, relació, vida i amor. El creient és aquell que se sent invitat a aquesta festa i forma part inextricable de la mateixa. La Trinitat ens ha d’alliberar del Déu, com a Ser poderós, i fer-nos conscients del Déu Àgape que ens identifica amb ell. El Déu totpoderós és el contrari del Déu Tri. Déu és amor, i només amor. Només en la mesura en que estimem podem conèixer Déu».

«Aquest gran dogma de la fe cristiana ens diu, que només vivim si convivim [...]. Per arribar al Déu de Jesús hem de superar l’ídol al que ens aferrem, el déu fals en qui creiem, i en gran mesura, els cristians, seguim creient:

-        El Déu interessat només en la seva glòria...

-        El Déu totpoderós que no elimina el mal...

-        El Déu que només salva a qui li resa...

-        El Déu ofès que exigeix la mort del seu Fill...

-        El Déu que premia només a qui fa la seva voluntat...

-        El Déu gelós de la moral sexual...

-        El Déu que ens mana estimar els enemics mentre ell

         envia els seus a l’infern...».

El Déu de Jesús no és el de l’Antic Testament. «En els evangelis hi ha guspires d’aquesta nova llum», però «els cristians sembla que ens agrada més el Déu de l’AT» que el de l’amor relacional de la Trinitat que ens va descobrir Jesús.

«La Trinitat no és una fe per a creure sinó la base de la nostra vivència cristiana. Una profunda experiència del missatge cristià serà sempre una aproximació al misteri Trinitari».

«El Déu que ens ha revelat Jesús, és amor. La millor notícia que podia rebre un ser humà és que Déu no el pot apartar del seu amor [...]. Ni nosaltres estem fora de Déu, ni Déu està fora de nosaltres». (Cf. Fray Marcos. Web Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol