divendres, 26 d’abril del 2019

JESÚS VIU, PERÒ NOMÉS ES DEIXA VEURE AMB ELS ULLS DE LA FE

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31)

Si Interpretem la resurrecció com la reanimació d’un cadàver, tindrem dificultats per a comprendre la Pasqua.

L’experiència pasqual és una vivència dels seguidors de Jesús, que els va canviar la manera de veure Jesús i veure Déu. Els evangelis ens diuen que per «veure» Jesús després de mort, s’ha de tenir fe.
La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre la manera de veure Jesús després de la seva mort. No els va resultar fàcil comunicar l’experiència que tenien de que Jesús seguia viu i els comunicava vida. Per això a les comunitats cristianes es va tardar molt de temps a parlar de resurrecció.
En algunes comunitats cristianes, per exemple, es parlava de Jesús com la Saviesa de Déu, en comptes de parlar de resurrecció. Ell seria el Mestre de la saviesa de l’A.T. que ensenyava el necessari per arribar a Déu.
Només amb el temps es va arribar a la cristologia pasqual, trobant que la idea de resurrecció era el marc més adequat per explicar allò que els seus seguidors volien transmetre: que Jesús seguia viu després de mort.
La dificultat, però, seguia essent el fet que la resurrecció no pot ser un fenomen constata­ble empíricament; no pot ser objecte de la nostre percepció sensorial. Però l’experiència pasqual sí que fou un fet històric, tot i que ens arriba per l’intent de comunicar als demés una vivència íntima, ,intransferible, però amb la intencionalitat de convèncer als altres d’allò que ells vivien.
Avui, intentar entendre la comunicació d’aquella vivència com un relat, com una crònica de successos, resulta totalment inadequada, i ens perdríem el verdader sentit del missatge, si no ens esforcem a descobrir amb les nostre pròpies experiències de fets transcendents, és a dir: de resurrecció.
Anem a l’anàlisi narratiu, Diu l’evangeli:
«Reunits el primer dia de la setmana». És a dir, el vuitè dia, el de la nova creació (la Pasqua), que els seguidors de Jesús van començar a celebrar reunint-se després d’acabar la celebració jueva del Dissabte.
«Es posà al mig». Jesús havia dit: «On dos o més es reuneixin en nom meu, jo estaré en mig d’ells». Éll és per la comunitat font de vida, referència i factor de unitat.
«Els va mostrar les mans i el costat». Aquests són els signes que evidencien que és el mateix que va morir a la creu. Ningú pot prendre a Jesús ni la seva vida ni el seu amor per a ells.
«Rebeu l'Esperit Sant». Ara Jesús els hi comunica l’Esperit que dóna verdadera Vida. Amb això acaba la creació de l’home. «De l’Esperit en neix l’esperit» «Això significa néixer de Déu»; ser fills de Déu.
«Tomàs, un dels Dotze, l’anomena’t Bessó, no era allà amb els altres deixebles». Una aclariment que prepara una lliçó per a tots els cristians. Tomàs, separat de la comunitat, no té l’experiència de Jesús viu.
«Hem vist el Senyor», li van dir els altres. Això equival a sentir-se transformats per l’acompanyament de Jesús, que els ha comunicat l’Esperit i els ha curullat de l’amor que ara es nota a la comunitat. Jesús no és ni un fantasma ni un record del passat, sinó que el senten viu i actiu entre ells.
«Al cap de vuit dies». Quan la comunitat es torna a reunir Jesús es torna a fer present. Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, i ara s’adona de l’error de la seva incredulitat i experimentarà l’Amor.
«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». L’evangelista personalitza en Tomàs la incredulitat que tots sentim en algun moment de la nostra vida. Però Jesús està ple de l’Esperit i mostra senyals inequívoques del seu amor. La resurrecció no l’ha separat de la seva condició humana anterior.
«Senyor meu i Déu meu!». La incredulitat de Tomàs l’obliga a haver de tocar.... Ara renuncia a l’experiència física i va més enllà del que veu. Ara reconeix la grandesa del nou Jesús i s’hi adhereix totalment.
«Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!». Jesús reprèn Tomàs perquè s’ha negat a creure en allò que creu la comunitat. Tomás volia tenir la seva pròpia experiència de Jesús, com l’havia tingut en el passat. Però ara se li demana l’adhesió al ressuscitat. Que se situï a la realitat del moment present.
Només en el marc de la comunitat es fa possible l’experiència de que Jesús segueix vivint entre nosaltres.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dimarts, 23 d’abril del 2019

VALORAR LA RESURRECCIÓ

Per: Antoni Ferret

Aquests dies es parla molt, és clar, de la Resurrecció de Crist. Ahir hi havia a la revista de Redes Cristianas un article d'un teòleg que es queixava que els cristians/es no donem prou importància aquest fet. Tot i que després precisava més el sentit del seu article, no em va acabar de convèncer.

Penso que lo que ens ha de provocar la consideració de la Resurrecció, com la de qualsevol altre fet del Crist, com ara el sermó de la Muntanya o la institució de l'eucaristia o les Benaurances, no és un augment de la nostra consciència del fet, com a fet meravellós, sinó la conseqüència que se n'hauria de derivar.

La vida de Crist, i qualsevol dels seus actes o moments especials, lo que ens ha de provocar és un augment de la nostra sensibilitat envers les condicions de vida, i la mateixa vida, de moltes persones, en principi de totes, però sobretot de les que pateixen. I això sobretot (sobretot) en un moment en què podria ser que la vida d'aquestes persones, fins i tot de tots nosaltres, en comptes de millorar, empitjorés. Si el país queia en mans d'una colla de facinerosos i malvolents.

Company teòleg, no espereu que diguem, o pensem, "que gran que és el Fill de Déu!!!", o consideracions d'un tipus com aquest. És en una altra cosa que hem de pensar!

dissabte, 20 d’abril del 2019

JESÚS JA VA ACONSEGUIR LA «VIDA» ABANS DE MORIR


Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 24,01-12 i Jn  20,01-09) de la Vetlla i Diumenge de Pasqua.

Vetlla pasqual
La litúrgia de la Vetlla  Pasqual se situa en el primer pla de les celebracions de l’Església. «es tracta de la litúrgia més important de tot l’any».
Amb el foc i l’aigua «Celebrem la VIDA [...] que són símbols que ens poden ajudar a entendre la Vida transcendent» immutable.
Aquests dos elements ens «recorden el baptisme». El foc és l’Esperit de Déu que crema les males passions i ens projecta a la llum de la Paraula «que és la Vida dels homes» (pròleg de l’evangeli de Joan), i sense aigua no hi ha vida.
En aquesta Vetlla celebrem que Jesús arriba a la «plenitud de Vida [...] que és la Vida de Déu».
«Creure en la resurrecció» vol dir assumir «haver passat [a través del baptisme] de la mort a la vida». D’aquí la importància d’aquesta litúrgia que ens «recorda que constantment estem morint [...] a l’egoisme (que és terreny caduc), i naixent a la Vida verdadera, que és la divina».

Diumenge de pasqua
«Si Crist no ha ressuscitat, no té sentit la nostra fe». (Pau de Tars)
Però tinguem present que la Pasqua cristiana és un fet teològic «no històric ni científic». La mort de Jesús «va ser un esdeveniment històric, però la resurrec­ció se situa fora de la història». La qual cosa no significa negació del fet, però cal buscar la seva evidència per altres camins.
Quan des de la religió parlem de mort i resurrecció  o de mort i vida, estem donant a aquestes paraules un sentit analògic.  «No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una realitat que no té lloc en els conceptes». La resurrecció «no és reanimació  d’un cadàver» sinó un fet metafísic.
Molts es pregunten: Què li va passar a Jesús després de la seva mort? I, alguns teòleg contesten: «Res. Absolutament, res. La trajectòria històrica de Jesús acaba en el mateix instant de la seva mort. En aquest moment passa a una altre realitat en la que el temps s’atura i entra en l’Absolut».
La resurrecció de Jesús, als apòstols, els va canviar la vida. L’experiència pasqual, va significar la «descoberta, no pas per raonaments sinó per convicció, que Jesús seguia viu i que els hi comunicava Vida». I aquests és el «fet transcendent» que van intentar explicar als altres, amb el «llenguatge humà de l’època, pobra de paraules», totalment insuficient.
A Nicodem, Jesús li diu que s’ha de néixer de nou, perquè: «el que neix de la carn és carn, però el que neix de l’esperit és Esperit». «El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que el que em mengi a mi (el que m’assimili), viurà per a mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el que creu en mi encara que hagi mort viurà, i tot aquell que visqui i cregui en mi no morirà per sempre».
Ho creiem això? Aleshores, qué ens importa tot el demés?
«Jesús, abans de morir, havia aconseguit la plenitud de Vida en Déu». Això vol dir que: «havia experimentat a Déu com a Do absolut i total».
«Tot l’esforç de Jesús va consistir en fer veure (fer-nos veure) als  seus seguidors que tenien (que tenim) aquestes mateixes possibilitats de Vida».
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 13 d’abril del 2019

PREGUNTES DAVANT LA MORT DE JESÚS


Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 22,14- 23,56) del diumenge (14 d’abril)- Diumenge de Rams.

 

La litúrgia d’aquesta setmana «és desconcertant». De diumenge a dissabte, ens trobem amb una entrada «triomfal» i acaba amb una mort ignominiosa. Humanament parlant hauríem de concloure, que: l’entrada no devia ser tant triomfal (reconeixement d’un èxit), ni la mort, tot i els elements de crueltat que hi van intervenir, va representar la mort.
Tots els evangelistes plantegen la pujada a Jerusalem com el resum de l’activitat pública de Jesús. La mort a la ciutat santa es considera la meta última de tota la seva vida; és a Jerusalem on morien els profetes. (cf Lc 13,33).
En la simbologia del poble jueu, la vida de Jesús recorda l’itinerari de l’Èxode: passar de l’esclavitud a la llibertat, de la mort a la vida. El «pas» següent de la mort de Jesús el va dur a la pasqua. És a dir: «a la glorificació definitiva».
Jesús va fracassar als ulls de la gent pel mateix que avui tornaria a fracassar: perquè «la seva proposta de salvació no coincideix amb la nosaltres esperem»
Jesús pretenia dur-nos a la plenitud del nostre ésser. Nosaltres estem entestats en deixar-nos guiar pel nostre «ego».
Volem acomodar la «voluntat» de Déu a la nostra, tot i creure que ell vol el millor per a nosaltres. No som conscients de la nostra contingència i voldríem destacar sobre els altres. Però Déu no valora la singularitat social. «La seva exigència és que arribem a ser allò que podem arribar a ser, des de les nostres pròpies limitacions».    
Però podem entendre que Déu abandonés Jesús a la seva sort?
«Seria un disbarat pensar que Déu va permetre aquell tipus de mort per Jesús». Ni tant sols que fos «imprescindible» per a ser una mort redemptora. Jesús va tenir la mort que va tenir per la «imbecil·litat» dels homes, que encara no hem descobert que el pecat del món (objecta de la redempció) «és l’opressió a la que estem sotmesos» pels poders fàctics. 
La mort de Jesús va ser conseqüència del seu enfrontament amb els poders civil i religiós, perquè la seva idea de Déu era «diametralment» oposada a la que predicava l’estament oficial.
Encara avui seguim «associant l’amor de Déu amb tot allò que ens és plaent. Però Déu també està en l’esforç, i en el dolor. És a dir, Déu està sempre en nosaltres»
Aquesta és la clau interpretativa de la setmana que ara comencem. Els textos que llegirem de la Pasió, enguany escrits per Lluc, «pretenen transmetre un fet teològic, no pas estrictament històric», sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els primers cristians.
Tots els evangelistes fan referència als fets de la Passió, malgrat les diferències en la redacció. En la de Lluc hi veiem una clara «tendència catequètica» en la manera com «suavitza» la relació entre Jesús i la gent del seu entorn, evitant els extremismes i donant-li un toc «humanitzador». «Perquè el que és realment important no és la mort física de Jesús, ni els seus sofriments,  que molta gent abans i després també han patit. El que descobrim d’important és la seva actitud (coherència) de viure sense fissures el que va predicar, i quines són les conseqüències de la seva mort per a ell, pels deixebles i per nosaltres».
-       Per Jesús la fidelitat a sí mateix i el compliment de la voluntat de Déu.
-    Pels deixebles la constatació de que Jesús era verdaderament el Messies esperat.
-       Per a nosaltres, un altre manera de entendre Déu.
Hem de pensar que els sacerdots, els escribes, els fariseus, etc. no eren mala gent. Eren gent religiosa que pretenien de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, definida en la Llei de Moisès. I es feien aquesta pregunta: «Jesús era realment el profeta?»,
La resposta no era senzilla. Per una banda Jesús incomplia la Llei i anava contra el temple. Però al mateix temps, «la seva predicació i els fets extraordinaris que realitzava eren signes inequívocs de que Déu estava amb ell».
També els deixebles estaven desconcertats en veure com els «representant religiosos» el van condemnar i «la seva manera d’anar a la mort».
Avui encara ens preguntem, per què va morir Jesús? Només podem aproximar-nos a una resposta: «devia tenir raons molt poderoses per seguir dient el que tenia per dir i fent el que tenia de fer, sabent que aquesta actitud el duia a la mort».
Aquesta manera d’acceptar la seva passió i mort va permetre que els seus seguidors descobrissin en ell el que no podien descobrir, només, a través del que veien i sentien. Necessitaven «un procés de maduració interior» i un coneixement vivencial. «La mort de Jesús els va obligar a profunditzar en la seva persona i descobrir en ell, al Senyor, Messies o Crist, i al Fill...» Aquesta va estar per a ells l’experiència pasqual: «una vivència interior» que els va «permetre entendre» el significat de la mort i resurrecció, «humanament incomprensibles», que ens «marquen el camí que hem de seguir» els qui creiem en Jesús de Natzaret.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dimarts, 9 d’abril del 2019

Per un cristianisme de veritat. Sense adherències negatives

Per: Antoni Ferret

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors).

En un moment donat de la història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest fet té dues significacions: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant que germans del seu Fill. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una.

En un sentit secundari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats sobretot a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades molt menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a viure el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig, desconegut, però sempre de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció; ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana real.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana completa.
 
Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                  
                                                  
                                                   

dissabte, 6 d’abril del 2019

QUI CONDENNA, NO PARLA EN NOM DE DÉU

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 08,01-11) del diumenge (7 d’abril)- 5è. de Quaresma.

NTRODUCCIÓ.- Les lectures d’aquest diumenge ens inviten a mirar endavant. Isaïes des del desterro promet una cosa nova pel seu poble. Pau vol oblidar-se del que queda enrere i segueix la seva cursa cap a la meta. JIesús permet que l’adúltera pugui iniciar una nova vida.

La trobada amb el verdader Déu ens empeny sempre cap al nou. Déu no vol que mirem enrere. A ell no li importa el passat. A través de la quaresma, tots fem el camí que ens duu a la Pasqua (que és plenitud). Cal no oblidar-ho.
CONTEXT.- Aquest passatge de l’adúltera és una narració exclusiva de Joan. Els altres evangelistes no la comenten, tot i que és un relat molt antic i conté un missatge de tolerància netament evangèlic, en un tema tant sensible com és el sexual.

EXPLICACIÓ.- Aquest relat va contra el «fariseisme» d’aquells que es creuen ser purs però en comptes d’actuar ells pretenen que sigui un altre. A Jesús li diuen Mestre, però no es creuen el que diu. La pregunta que li dirigeixen duu la malícia implícita. Si Jesús es mostrava favorable a executar la sentència perdria  la seva fama de bondadós i practicar la misericòrdia. I, a més a més, incompliria l’ordre del poder civil que s’havia reservat la facultat d’execució dels càstigs, que abans tenia el Sanedrí. Tanmateix, si es mostrava contrari a la lapidació, anava en contra de la Llei. Com en tantes ocasions, els evangelis deixen constància de que els fariseus i lletrats només buscaven la manera de comprometre Jesús i tenir arguments per a condemnar-lo.

Aquells homes només volien que es complís la Llei a mitges, doncs que aquesta castigava a l’home i la dona trobats en adulteri. I la pregunta que fan a Jesús conté implícit el menyspreu per la dona. On era l’home? Cal tenir present que només es cometia adulteri si la dona era casada, i no tant pel fet de ser adúltera, sinó perquè en considerar-se la dona casada propietat del marit, amb l’adulteri, s’estava robant al marit una «cosa» que era seva.
Jesús no podia estar d’acord amb una Llei que considerava injusta, i en la seva resposta no hi ha una condemna a allò que ja està fet (el passat) sinó una invitació al canvi (el futur). Jesús vol que descobrim que el perdó de Déu ja el tenim (perquè és fruit de l’Amor) i només se’ns demana que fem un canvi de vida.
Jesús no diu que no es compleixi la Llei, només que posa una condició: «que tiri la primera pedra el que estigui net de culpa». No és una qüestió simple. Tirar la primera pedra exigia ser testimoni del fet. Només així es pretenia evitar que s’acusés a un innocent. I Jesús, amb la seva resposta vol que qui hagi vist l’adulteri de la dona, s’identifiqui, es faci responsable de la seva execució. D’aquesta manera Jesús volia donar compliment de la Llei, buscant l’autèntica justícia.
D’aquí en podem treure la següent reflexió: el perdó de part de Déu ja està donat. Ara només falta  que el pecador canvií de perspectiva com a conseqüència de prendre consciència de que Déu és Amor, i està en mi: «Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més». (cf Jn 8,1-11)
Selecció i redacció: Salvador Sol