N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten
l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del
missatge cristià.
Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que
les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva
presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és
cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments»
i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més
bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt
probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles
anteriors).
En un moment donat de la història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest
fet té dues significacions: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les
persones del món, hagudes i per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant
que germans del seu Fill. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric,
sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries.
2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la
seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat
universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va
ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida
hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les
explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un
«principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de
necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La
fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre
que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la
societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades
passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi
hagi ni una.
En un sentit secundari, però molt important, la vida fraternal va
acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també
col·lectius. És lo que s'anomena la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia
i també amb la mort de Crist.
Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes
amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres,
no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en
relació al seu missatge. L'ensenyament
de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va
procurar estendre'l per altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes
persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de
maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i
malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats
sobretot a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència
social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el
comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades molt menys. A més,
en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols
pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres
idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això,
de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.
Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos,
de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i
sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt
forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri
o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un
moment donat es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se
sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut,
encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat,
si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes
de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el
cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas
fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es
feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una
sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure
pendent d'una «salvació», no mai segura.
No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que,
en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos
fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament).
Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels
pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut
tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb
la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i
trist.
Invitem tothom a viure el cristianisme original, sense aquestes adherències
(n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si
no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure
preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de
tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha
reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig,
desconegut, però sempre de tipus temporal.)
Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és
lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la
fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements
complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que
va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai,
són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva
resurrecció; ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els
sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.)
Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot
fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana real. Si, a més, accepta tots o alguns dels
elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana
completa.
Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de
desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre
elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els
darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes,
anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la
fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser
considerats també cristians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada