(Lc 22,14- 23,56) del diumenge (14 d’abril)- Diumenge
de Rams.
Escrit
original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html
La litúrgia d’aquesta
setmana «és desconcertant». De diumenge a dissabte, ens trobem amb una entrada
«triomfal» i acaba amb una mort ignominiosa. Humanament parlant hauríem de
concloure, que: l’entrada no devia ser tant triomfal (reconeixement d’un èxit),
ni la mort, tot i els elements de crueltat que hi van intervenir, va
representar la mort.
Tots els evangelistes
plantegen la pujada a Jerusalem com el resum de l’activitat pública de Jesús.
La mort a la ciutat santa es considera la meta última de tota la seva vida; és
a Jerusalem on morien els profetes. (cf Lc 13,33).
En la simbologia del
poble jueu, la vida de Jesús recorda l’itinerari de l’Èxode: passar de l’esclavitud
a la llibertat, de la mort a la vida. El «pas» següent de la mort de Jesús el
va dur a la pasqua. És a dir: «a la glorificació definitiva».
Jesús va fracassar als
ulls de la gent pel mateix que avui tornaria a fracassar: perquè «la seva
proposta de salvació no coincideix amb la nosaltres esperem»
Jesús pretenia dur-nos a
la plenitud del nostre ésser. Nosaltres estem entestats en deixar-nos guiar pel
nostre «ego».
Volem acomodar la
«voluntat» de Déu a la nostra, tot i creure que ell vol el millor per a
nosaltres. No som conscients de la nostra contingència i voldríem destacar
sobre els altres. Però Déu no valora la singularitat social. «La seva exigència
és que arribem a ser allò que podem arribar a ser, des de les nostres pròpies
limitacions».
Però podem entendre que
Déu abandonés Jesús a la seva sort?
«Seria un disbarat
pensar que Déu va permetre aquell tipus de mort per Jesús». Ni tant sols que
fos «imprescindible» per a ser una mort redemptora. Jesús va tenir la mort que
va tenir per la «imbecil·litat» dels homes, que encara no hem descobert que el
pecat del món (objecta de la redempció) «és l’opressió a la que estem sotmesos»
pels poders fàctics.
La mort de Jesús va ser
conseqüència del seu enfrontament amb els poders civil i religiós, perquè la
seva idea de Déu era «diametralment» oposada a la que predicava l’estament
oficial.
Encara avui seguim «associant
l’amor de Déu amb tot allò que ens és plaent. Però Déu també està en l’esforç,
i en el dolor. És a dir, Déu està sempre en nosaltres»
Aquesta és la clau
interpretativa de la setmana que ara comencem. Els textos que llegirem de la
Pasió, enguany escrits per Lluc, «pretenen transmetre un fet teològic, no pas
estrictament històric», sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els
primers cristians.
Tots els evangelistes
fan referència als fets de la Passió, malgrat les diferències en la redacció.
En la de Lluc hi veiem una clara «tendència catequètica» en la manera com
«suavitza» la relació entre Jesús i la gent del seu entorn, evitant els
extremismes i donant-li un toc «humanitzador». «Perquè el que és realment
important no és la mort física de Jesús, ni els seus sofriments, que molta gent abans i després també han
patit. El que descobrim d’important és la seva actitud (coherència) de viure
sense fissures el que va predicar, i quines són les conseqüències de la seva
mort per a ell, pels deixebles i per nosaltres».
-
Per Jesús la fidelitat a sí mateix i el compliment de la
voluntat de Déu.
- Pels deixebles la constatació de que Jesús era verdaderament el
Messies esperat.
-
Per a nosaltres, un altre manera de entendre Déu.
Hem de pensar que els sacerdots,
els escribes, els fariseus, etc. no eren mala gent. Eren gent religiosa que
pretenien de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, definida en la Llei de
Moisès. I es feien aquesta pregunta: «Jesús era realment el profeta?»,
La resposta no era senzilla.
Per una banda Jesús incomplia la Llei i anava contra el temple. Però al mateix
temps, «la seva predicació i els fets extraordinaris que realitzava eren signes
inequívocs de que Déu estava amb ell».
També els deixebles
estaven desconcertats en veure com els «representant religiosos» el van
condemnar i «la seva manera d’anar a la mort».
Avui encara ens
preguntem, per què va morir Jesús? Només podem aproximar-nos a una resposta: «devia
tenir raons molt poderoses per seguir dient el que tenia per dir i fent el que
tenia de fer, sabent que aquesta actitud el duia a la mort».
Aquesta manera d’acceptar
la seva passió i mort va permetre que els seus seguidors descobrissin en ell el
que no podien descobrir, només, a través del que veien i sentien. Necessitaven «un
procés de maduració interior» i un coneixement vivencial. «La mort de Jesús els
va obligar a profunditzar en la seva persona i descobrir en ell, al Senyor, Messies
o Crist, i al Fill...» Aquesta va estar per a ells l’experiència pasqual: «una
vivència interior» que els va «permetre entendre» el significat de la mort i
resurrecció, «humanament incomprensibles», que ens «marquen el camí que hem de seguir»
els qui creiem en Jesús de Natzaret.
Selecció i redacció:
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada