LA POBRESA DE L'ESGLÉSIA, UNA QUIMERA?

S’ha parlat molt i se seguirà parlant d’una Església Catòlica que, pel que malauradament podem constatar en tot moment, sembla que no sigui capaç (o potser no vulgui) desenganxar-se de la seva estructura de poder autàrquic i faraònic, del tot impròpia per a una jerarquia que sovint s’omple la boca, desvergonyidament, per parlar-nos en nom de Déu.  dissortadament, però, cada dia que passa s’allunyen, no només de l’esperit de pobresa del missatge evangèlic sinó del que el mateix Jesús de Natzaret ens va manifestar en els seus tres anys de predicació per terres galilees. Tota una incongruent contradicció d’una Església institució, que malgrat els testimoniatges reeixits de molts dels seus seguidors, els seus màxims dirigents (papes, bisbes i cardenals), de manera majoritària, sempre han estat reticents als canvis, a la democratització o a l’apropament al missatge evangèlic. Justament a la tardor d’enguany commemorarem el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, amb el qual el papa Roncalli (l’estimat Joan XXIII) pretenia promoure una profunda renovació, l’aggiornamento, en la vida de l’Església. De moment, aquell intent ha esdevingut un fracàs total per l’obstinat immobilisme del papa Wojtyla i de l’actual, el papa Ratzinger. Tant el papa polonès com l’alemany, no només han enterrat la doctrina renovadora del Concili, sinó que han propiciat una mena de contrareforma, amb la intenció d’eludir que es pugui qüestionar l’infausta praxis de l’ostentació, de l’absolutisme o de l’apropament immoral amb els grans poders mundans.

El ben conegut i amic personal Pere Madrenys (durant algun temps director de RECVLL) feia arribar una reflexió als companys del Fòrum Joan Alsina, en la qual es preguntava: “Val la pena parlar de la pobresa de l’Església?”, de la qual, segons em comentava, va obtenir el silenci per resposta. En la reflexió fa una introducció en llatí de les paraules de l’apòstol Pere dirigides a un home invàlid que demanava caritat a les portes del temple: “Argentum et aurum non est mini. Quod a utem habeo hoc tibi do: Innomine Cristi Jesé surge et ambula” “De plata i d’or no en tinc. Però el que tinc, t’ho dono. En el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina” (Fets dels Apòstols 3, 6); per després, seguidament, fer esment a un reportatge publicat per la prestigiosa revista italiana Oggi, en relació a les reserves d’or que té el Vaticà. Segons la revista, el tresor del Vaticà és el segon més important del món, darrera dels EUA. En total, se li calcula un valor de 3.500 MEUR, els quals procedeixen de: A) De les declaracions de santedat en els processos de canonitzacions. B) De les benediccions papals que es venen en una oficina vaticana. C) De les audiències privades, les públiques (reis, caps d’Estat, ambaixadors, etc.) no es cobren, car sol haver-hi intercanvi d’obsequis valuosos, sovint peces d’or o metalls preciosos. D) De capitals invertits en entitats financeres o multinacionals. E) Del que paguen els bisbes quan fan la seva obligada visita Ad limina (segons sembla, el bisbe Camprodon en la seva darrera visita hi havia portat uns quatre milions de les antigues pessetes). Tot això al marge de les moltes peces d’or i argent que es guarden en les catedrals, en santuaris, esglésies parroquials o monestirs (calzes, custòdies creus, etc., exposades en vitrines ben reforçades), sense oblidar- nos de l’important tresor acumulat que s’exhibeix en el Museu Vaticà. El mateix Madrenys argumenta que, segons li havia comentat el malaurat Dr. Jaume Marquès i Casanoves, el Tapís de la Creació del Museu Capitular de la catedral gironina és d’un “valor incalculable”... (per  als erudits, és únic en el seu gènere i la peça més important de les de l’art tèxtil romànic que es conserven).

Per què serveixen totes aquests riqueses si ni tan sols els bisbes apliquen allò que Wojtyla els hi demanava en l’encíclica Sol·licitudo rei sociali? En l’esmentada encíclica, se’ls hi suggereix que venguin peces dels tresors en cas de tenir gent en extrema necessitat (l’única excepció la va promoure el bisbe d’Eivissa). Anteriorment, als anys seixanta, el bisbat de Saragossa havia venut joies del Pilar (dos cents milions de pessetes) per arranjar el teulat. La jerarquia, sembla que no és propícia a ajudar els pobres, tot al contrari. És reticent a despendre’s de tots aquests objectes, car és l’únic patrimoni que els queda, juntament amb la preuada estructura faraònica de l’Església de l’edat mitjana o medieval, que segueixen mantenint per fer ostentació d’una prepotència terrenal del tot contraria al que ens descriu al missatge evangèlic. Mentre al Vaticà no hi aterri un papa amb la visió que tenia Luciani, però més previngut que ell dels perills que assetgen als qui pretenen trencar un stato quo eclesial mil·lenari, la pobresa de l’Església serà només un desig dels veritables seguidors de Jesús.

Jaume Rocabert Cabruja