UNA MONJA QUE ESTIMA LA GENT DEL RAVAL

Extractes d’una entrevista a la monja teresiana Viqui Molins (Victor M.Amela, La Vanguardia, La Contra 25-26/12/13)

Victor M.Amela relata que Viqui Molins dóna classes de reforç, organitza pisos per a immigrants pobres, assisteix prostitutes, visita presons... Viu la mateixa experiència de Teresa de Jesús:  «Dábanme contento las cosas de Dios, teníanme atada las del mundo». Amb Lucía Caram i Teresa Forcades formen la tríade més coneguda de les monges que conseqüents amb el seu compromís han deixat la reclusió del convent per obrir-se a la societat i ajudar als qui les necessiten.

M. Victòria Molins ha presentat un nou llibre: El regal de la vida, on explica les experiències, en bona part, de la seva vida al Raval, on anà a viure els anys vuitanta. Ella, que havia nascut a la Bona Nova, ha dit que va fer un quart vot: el de viure i morir amb els pobres; ha vist morir trenta-quatre persones de sida, en els seus més de vint anys en que resideix al Raval. 

Les preguntes de l’entrevista són concises i tenen a veure amb les respostes, a través de les quals ens comunica que: «de joveneta s’enamorà de Jesús»,«perquè vingué a ensenyar-nos a estimar, i no pas a fundar religions», i perquè «estimar dóna felicitat». Confessa que es va fer monja «per un cert sentit d’heroïcitat» però va dubtar i s’ho passà malament. Amela aprofita per preguntar-li què la va fer dubtar, i la resposta és sincera: «Renunciar a una parella, al sexe, a tenir fills...» Podia haver estat una elecció plausible; tenia promès i n’estava enamorada. Ella ho justifica en termes de coherència, i va preferir la causa de les benaurances, i per fer-ho va haver de dirimir el conflicte que li va suposar la formació que sobre els manaments va rebre al noviciat.

L’ensenyament en els manaments els considera un error: «allunyen la gent».  Ella tenia un punt de seductora i les amonestacions, en aquests sentit, la torturaven. Fins que llegí santa Teresa i va entendre que «som humans, i no ens ha de donar vergonya estimar i ser estimat». També ho deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».  Doncs sí: «estimo prostitutes, assassins, violadors... Els visito a les presons. Han fet quelcom terrible... i no per això deixen de ser persones: No les judico; les estimo». Amela, en aquest punt puntualitza: «Estimaries l’assassí Miguel Ricart?» Viqui no defuig la pregunta: «Sí. Mai pregunto: què has fet?. Escolto i acompanyo, ajudo a trobar la bondat que qualsevol duu a dins...». «Així creixen en l’autoestima i algunes vegades arriben a entendre què els va dur a abusar dels altres. Duen tanta desgràcia dins...!» Una altre cosa és que canviïn de manera de ser: «Ni Déu pot, doncs que ens va fer lliures. Només cadascú pot canviar-se a sí mateix, si vol».

Assegura que és feliç perquè fa coses. Com el que li va passar amb la prostituta embarassada que no creia que hagués renunciat als homes, a tenir fills... A l’hora de parir se la va trobar al seu costat: -Per què estàs aquí?- li pregunta. -Perquè soc la teva amiga-. Ella que havia parit sempre sola i era rude, va plorar. «Ara t’entenc –va dir-li- tots som els teus fills!». –«Això em va emocionar»-. Jo «he tingut molts homes, -va seguir dient- però ara sé que cap d’ells m’ha estimat».

Mai recrimina ningú per no haver-li fet cas, amb allò de: «ja t’ho vaig dir». A la pregunta de què hauria fet si la noia hagués preferit avortar, la resposta no té res d’ambigua: «l’hauria ajudat i acompanyat en tot, per descomptat». No li fa por que l’amonestin: «Jo també soc església, eh» -afirma amb rotunditat-. Situacions fortes? –Doncs sí. «Banyant un malalt travesti, i veient els seus atributs gairebé em col·lapso. Però vaig pensar: “Jesús estima aquesta persona. No l’he d’estimar jo també?”». I l’ajudà a posar-se les calcetes vermelles d’encaix. Té una bona opinió del papa Francesc: «Per a mi és una gran esperança. Diu allò que molts ja dèiem fa anys».

Venint del tercer món la monja es va treure l’hàbit i va baixar a les Rambles per ajudar a drogoaddictes i malalts de sida. És la seva mística. Una prostituta lli va dir: «Passo de Déu, no m’ha donat bona vida». La resposta la va prendre de Jesús: «Les prostitutes aniran pel davant al Regne del cel». És «la mística del carrer». Una mística que l’ha duu a esperar «morir feliç», amb el convenciment que encara que no hi hagués cel, l’haver seguit Jesús; «Haver estimat aquí baix ja seria suficient».

LOS NUEVOS ATEOS

José María Castillo en el seu blog Teología sin censura, ha escrit un article que creiem necessari divulgar. sense modificar-ne cap concepte, pel que significa de denuncia profètica contra unes pràctiques que revestides de catolicitat no tenen en compte l’essencial del Missatge evangèlic.

Lo que estamos viendo, viviendo y sufriendo en España, desde que el PP tiene la mayoría absoluta en el Parlamento de nuestro país, está dejando cada día más patente que estamos siendo gobernados por ateos. Por más misas que oigan los que pertenecen a ese partido, por más obispos que tengan como amigos y por más condenas que impongan a los homosexuales o más obligatoria que sea la asignatura de religión.

 

¿Por qué digo esto, que es tan fuerte y hasta suena a una agresión injusta y grave? Yo no pertenezco a ningún partido político. Si digo que estamos gobernados por ateos, la razón es muy sencilla. Si no dijera esto, en este momento, estaría dando pruebas de que el Evangelio me importa un bledo. ¿Por qué? Jesús dijo, precisamente al describir cómo será el juicio final, que lo que hacemos o dejamos de hacer, con los más desamparados de este mundo, es a Dios mismo a quien se lo hacemos o se lo dejamos de hacer (Mt 25, 31-46). Por eso me atrevo a decir que quienes nos gobiernan, y los que con su silencio aprueban lo que deciden los de la mayoría absoluta, todos ellos, cuando han aprobado unas leyes de las que inevitablemente se sigue que tantas familias no pueden llegar a fin de mes, tienen que mandar a sus hijos en ayunas a la escuela, no pueden pagar la luz, el agua, el alquiler de la casa, la comida que necesitan..., mientras que los grandes capitales crecen sin parar, la clase media se hunde en la miseria, y raro es el día que no nos enteramos de un nuevo escándalo financiero, es evidente que una gente así no cree en Dios. Porque el “Dios” de esa gente es el dinero, cosa que también está literalmente en el Evangelio (Mt 6, 24). 

 

Y quiero dejar claro que lo que digo del PP, lo digo igual de los del PSOE, que en Andalucía han robado con el turbio asunto de los ERE. Y en todas partes donde los que han podido se han aprovechado de la debilidad de la gente humilde. Nunca el ateísmo se había quitado la careta como ahora en España. Por eso es más indignante que haya tantos “beatos” y “santurrones” que, con su careta religiosa, se engañan. Y nos engañan. A costa del sufrimiento y de la humillación de los más desgraciados. ¡Por favor, YA ESTÁ BIEN! Que no es la crisis. Ni Bruselas. Que son ellos. Porque lo que tenemos, se podía repartir mejor. Y arrimando todos el hombro. Pero no nos da la gana. Porque “nuestro dios” (la codicia del dinero) no nos lo permite.

José M. Castillo
Blog: Teología sin censura, 18/12/13

A MORT UN NO CATÒLIC PROBABLEMENT CRISTIÀ

Nelson Rolihlahala Mandela és un referent per la lluita a favor de l’ igualtat, del dret a les llibertats de les persones i dels pobles, sigui quin sigui el seu color de pell. Era besnét del rei del poble Thembu. Va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. Una professora li va posar per nom Nelson, con feien els anglesos amb tots els estudiants de la colònia.

La seva ha estat una vida de grans contrastos. De la religiositat ancestral de la seva ètnia Xhosa, passà a rebre formació metodista, a militar amb els Testimonis de Jehovà i a congeniar amb el bisbe anglicà Desmond Mpilo Tutu. Lluitador inconformista, essent estudiant universitari, sintonitzà amb el nacionalisme africà unint-se als activistes antiapartheid, en lluita contra el colonialisme. La seva participació en un boicot contra el reglament universitari desencadenà la seva expulsió i la seva implicació en actes de dissidència revolucionària va acabar amb empresonament i a una condemna a cadena perpètua.
 

Els vint-i-set anys de captiveri no el van desanimar, ni va desistir de la lluita a favor de la integració del seu poble a la societat, en igualtat de drets. El seu compromís no va cedir i va refusar l’oferta que el febrer de 1985, li feu l’aleshores president Pieter Willem Botha de concedir-li la llibertat provisional a canvi de renunciar a la lluita contra l’apartheid. ¿Com podia acceptar-la si estava lligat a la llibertat del seu poble des que s’havia adherit a l’ANC, el 1944, essent encara estudiant, i aquest compromís era el motiu de la seva vida?. El seu raonament fou: «Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes».
 

Aprofità la seva estada a la presó per acabar el estudis de dret i anar-se apropant als mètodes pacifistes de Gandhi, aquell gran nacionalista indi enfrontat, també, al colonialisme anglès. Indultat, l’11 de febrer de 1990, va sortir de la presó, i va poder conduir el seu poble cap a la reconciliació. El 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau mentre negociava el final de l’apartheid amb el que era, aleshores, president del govern Frederik de Klerk. Escollit president de Sud-àfrica el 1994 establí les bases de la democràcia no racial.
 

La seva gran contribució a l’africanisme va ser la lluita a favor de la gent del seu mateix color de pell que la cultura europea menystenia. Gandhi havia alliberat el seu poble practicant el messianisme pacífic de Jesús i aquest era el model a seguir per Mandela. Com a president electa del seu país no va voler mirar enrere i aplicar venjança. Ell va apostar per l’entesa (potser la fraternitat) entre els blancs, que havien estat opressors i els negres que ara tenien el poder de l’Estat: Sud-àfrica havia d’esdevenir un poble unit en el respecta i la llibertat.
 

Mandela, diu d’ell mateix: «Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir».
 

Sud-àfrica està de dol; el món està de dol, doncs que no anem sobrats de líders carismàtics. Els dos Premis Nobel de la Pau africans, Mandela i Desmond Mpilo Tutu –traspassat el 2004-, s’hauran unit en una forta abraçada en les regions immarcescibles del cel, en la presència del Princep de la Pau. L’església catòlica no els farà sants, no són dels seus. Però segur que els dos estan a la glòria del Déu Pare. 

Salvador Sol