divendres, 27 de desembre del 2013

UNA MONJA QUE ESTIMA LA GENT DEL RAVAL


Extractes d’una entrevista a la monja teresiana Viqui Molins (Victor M.Amela, La Vanguardia, La Contra 25-26/12/13)

Victor M.Amela relata que Viqui Molins dóna classes de reforç, organitza pisos per a immigrants pobres, assisteix prostitutes, visita presons... Viu la mateixa experiència de Teresa de Jesús:  «Dábanme contento las cosas de Dios, teníanme atada las del mundo». Amb Lucía Caram i Teresa Forcades formen la tríade més coneguda de les monges que conseqüents amb el seu compromís han deixat la reclusió del convent per obrir-se a la societat i ajudar als qui les necessiten.

M. Victòria Molins ha presentat un nou llibre: El regal de la vida, on explica les experiències, en bona part, de la seva vida al Raval, on anà a viure els anys vuitanta. Ella, que havia nascut a la Bona Nova, ha dit que va fer un quart vot: el de viure i morir amb els pobres; ha vist morir trenta-quatre persones de sida, en els seus més de vint anys en que resideix al Raval. 

Les preguntes de l’entrevista són concises i tenen a veure amb les respostes, a través de les quals ens comunica que: «de joveneta s’enamorà de Jesús»,«perquè vingué a ensenyar-nos a estimar, i no pas a fundar religions», i perquè «estimar dóna felicitat». Confessa que es va fer monja «per un cert sentit d’heroïcitat» però va dubtar i s’ho passà malament. Amela aprofita per preguntar-li què la va fer dubtar, i la resposta és sincera: «Renunciar a una parella, al sexe, a tenir fills...» Podia haver estat una elecció plausible; tenia promès i n’estava enamorada. Ella ho justifica en termes de coherència, i va preferir la causa de les benaurances, i per fer-ho va haver de dirimir el conflicte que li va suposar la formació que sobre els manaments va rebre al noviciat.

L’ensenyament en els manaments els considera un error: «allunyen la gent».  Ella tenia un punt de seductora i les amonestacions, en aquests sentit, la torturaven. Fins que llegí santa Teresa i va entendre que «som humans, i no ens ha de donar vergonya estimar i ser estimat». També ho deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».  Doncs sí: «estimo prostitutes, assassins, violadors... Els visito a les presons. Han fet quelcom terrible... i no per això deixen de ser persones: No les judico; les estimo». Amela, en aquest punt puntualitza: «Estimaries l’assassí Miguel Ricart?» Viqui no defuig la pregunta: «Sí. Mai pregunto: què has fet?. Escolto i acompanyo, ajudo a trobar la bondat que qualsevol duu a dins...». «Així creixen en l’autoestima i algunes vegades arriben a entendre què els va dur a abusar dels altres. Duen tanta desgràcia dins...!» Una altre cosa és que canviïn de manera de ser: «Ni Déu pot, doncs que ens va fer lliures. Només cadascú pot canviar-se a sí mateix, si vol».

Assegura que és feliç perquè fa coses. Com el que li va passar amb la prostituta embarassada que no creia que hagués renunciat als homes, a tenir fills... A l’hora de parir se la va trobar al seu costat: -Per què estàs aquí?- li pregunta. -Perquè soc la teva amiga-. Ella que havia parit sempre sola i era rude, va plorar. «Ara t’entenc –va dir-li- tots som els teus fills!». –«Això em va emocionar»-. Jo «he tingut molts homes, -va seguir dient- però ara sé que cap d’ells m’ha estimat».

Mai recrimina ningú per no haver-li fet cas, amb allò de: «ja t’ho vaig dir». A la pregunta de què hauria fet si la noia hagués preferit avortar, la resposta no té res d’ambigua: «l’hauria ajudat i acompanyat en tot, per descomptat». No li fa por que l’amonestin: «Jo també soc església, eh» -afirma amb rotunditat-. Situacions fortes? –Doncs sí. «Banyant un malalt travesti, i veient els seus atributs gairebé em col·lapso. Però vaig pensar: “Jesús estima aquesta persona. No l’he d’estimar jo també?”». I l’ajudà a posar-se les calcetes vermelles d’encaix. Té una bona opinió del papa Francesc: «Per a mi és una gran esperança. Diu allò que molts ja dèiem fa anys».

Venint del tercer món la monja es va treure l’hàbit i va baixar a les Rambles per ajudar a drogoaddictes i malalts de sida. És la seva mística. Una prostituta lli va dir: «Passo de Déu, no m’ha donat bona vida». La resposta la va prendre de Jesús: «Les prostitutes aniran pel davant al Regne del cel». És «la mística del carrer». Una mística que l’ha duu a esperar «morir feliç», amb el convenciment que encara que no hi hagués cel, l’haver seguit Jesús; «Haver estimat aquí baix ja seria suficient».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada