GERMANA TERESA.

Caifàs, gran sacerdot del Temple, mitjançant una calumnia va aconseguir de l’autoritat romana que Jesús de Natzaret fos condemnat a morir a la creu. Allò que predicava el Fill de Déu no agradava als qui es consideraven defensors de la Llei. Ara, un altre gran sacerdot, el cardenal arquebisbe de Lima Juan Luís Cipriani, en un excés de zel, i empès per la dreta eclesiàstica, ha considerat que la monja benedictina Teresa Forcades és una «heretge». L’acusa «d’una exposició mediàtica en diversos temes que manifesten una sèrie contradicció amb les ensenyances de l’Església en temes fonamentals com per exemple en el de la moral». La conseqüència immediata d’aquests defensor de la fe va ser: prohibir la seva participació en les Jornades de reflexió, organitzades per la Conferència de Superiors i Superiores Majors del Perú, els dies 12,13 i 14 d’agost. Això sí, en la carta dirigida a la presidenta d’aquella associació (CONFER) li enviava un «cordial saludo en el Señor».  

Sembla que el temps de la inquisició no ha acabat encara. La dreta peruana considera que la monja catalana afavoreix l’avortament, defensa el feminisme radical i és rebel amb la jerarquia. I, a casa nostra, uns que es diuen Defensors de la Fe i el Papa, s’han adreçat a deu excel·lentíssims i reverendíssims arquebisbes i cardenals –aquests són el tractament que els atribueixen- demanant la suspensió de la religiosa. Entenc que la comunitat benedictina de sant Benet de Montserrat passi uns moments difícils, sobretot per la superiora que ha de gestionar el temporal de trons i llamps que els estàn caient a sobra.

Però hem de dir que no és veritat que la Teresa estigui a favor de l’avortament. Ella es posa a favor de la dona, també en la decisió d’interrompre un embaràs quan per diverses circumstàncies, que no som ningú per jutjar, no es veu en cor, des de la seva consciència,  de tirar endavant. I sí, considera que dintre de l’Església la dona ha de tenir un paper d’igualtat i que no hi ha motius teològics perquè se la discrimini, i si estima els gais i lesbianes, perquè també són fills de Déu, no està actuant diferent de com ho feia Jesús amb els homes i dones que li sortien al pas pels camins de Galilea. Si manifestar la seva llibertat d’esperit i dir públicament el que pensa és ser «rebel amb la jerarquia» és tant com dir que la jerarquia no creu en l’Esperit que inspira la consciència de cada persona, sense distingir si aquesta forma part de la jerarquia eclesiàstica o és un simple laic.

Els Defensors de la Fe i el Papa, i els monsenyors, haurien de llegir bé l’evangeli.  Què deuen entendre quan Pau ens diu: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots. Avui, l’apòstol, afegiria: no hi ha homes ni dones sinó éssers humans? Però el que si diu, és: Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, (Co 3, 11 i 16)  Les primeres comunitats cristianes tenien algun apòstol que els guiava, persones que havien seguit el Mestre i havien rebut l’Esperit Sant. A la seva mort, els van anar succeint persones de fe que els membres de les comunitats reconeixien com a líders espirituals que vetllaven per l’amor entre els germans de fe. En aquesta línia s’inscriuen les paraules de l’apòstol; Pau no renya, Pau exhorta a seguir els passos del Senyor.   Quan a Jesús li pregunten pel manament més gran de la Llei (Mt 22,36) ell els contesta: ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. I, ³¹Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. (Mc 12, 30-31) Algú pot dir, en veritat, que la Germana Teresa incompleixi algun d’aquests dos manaments que estan per sobre del Dret Canònic?  I, en tot cas, abans de condemnar ningú per la manifestació de la seva fe (i això és vàlid pels clergues i els laics) cal imitar la sentència de Jesús: --Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7) Sembla, pel què s’ha escrit. que el papa Francesc és partidari d’aplicar el manament de l’amor abans que el Dret Canònic. A veure, doncs, si tots plegats aprenem la lliçó. 

                                                   

Salvador Sol

FRANCESC DE ROMA

Sembla que Leonardo Boff, sempre tant crític amb la cúria, ara aposta pel papa actual. En un escrit recent (Vegís El Pregò, 459-460) ha afegit al nom Francesc (escollit com a pontífex) el de Roma, per ser el lloc on desenvolupa la seva activitat. Són molt pocs els que al llarg de la història de l’Església se’ls recorda de forma tant singular. Quan parlem de Jesús sovint afegim, de Natzaret. També anomenem Pau de Tars quan ens referim a l’apòstol. I, així, tenim Francesc d’Assís, Antoni de Pàdua, Ignasi de Loiola... I, més recentment, Teresa de Calcuta, Romero d’Amèrica... Són persones que a més del nom s’identifiquen pel lloc de naixement o el lloc on han exercit el seu rol de líders en la fe; homes i dones que han merescut un reconeixement de caràcter especial dels seus propis coetanis, en raó de la seva actitud socio-religiosa que ha significat un trencament notable amb les normes establertes, o considerades normals, en el seu temps.

La característica que les uneix és la llibertat d’esperit. No hi ha dubte que persones com les esmentades han significat una revolució social o religiosa que es mantén viva al llarg del temps. Això vol dir que el papa Francesc se situa en aquesta línia? Encara és aviat per afirmar-ho. De moment els passos que dóna com a cap de l’Església van en aquesta direcció. Pel que transcendeix, sabem que no vol que se li doni el títol de Santedat, doncs que «ell se sent germà entre els germans»; no viu a les dependències papals del Vaticà sinó a la residència Santa Marta i dina amb els residents; va renunciar a la creu d’or i pedres precioses, i a la petita capa (museta) plena de brocats i joies, que els seus antecessors han dut fins ara i recorda el poder dels emperadors romans. També veien que en les seves sortides renuncia al «papamòbil» i, sovint, trenca el protocol per a saludar la gent.

Sembla, doncs, que el «papat» no ha canviat la manera de ser de Jorge Mario Bergoglio, que segons ha dit ell mateix abans que papa vol ser el bisbe de Roma- També se sap que no és partidari d’aplicar el Dret Canònic per a dirimir conflictes sinó la llei de l’amor que predicava el Mestre. Això és suficient per creure que hi haurà un abans i un després del seu pontificat? Com cantava Bob Dylan, «la resposta està en el vent».

Francesc de Roma prové de la terra on s’ha engendrat la teologia de l’alliberament, destinada a fer front a l’explotació dels pobres. -Teologia que va posar nerviosos els monsenyors instal·lats en la poderosa catolicitat vaticanista-. Cal dir, però, en aquest sentit, que el papa actual no ha estat mai partidari d’aquesta teologia combativa, tant criticada per Joan Pau II, sinó d’un apropament a la gent senzilla, de posar-se al costat del que pateix i compartir el goig i l’esperança, però també els plors i les angoixes de la gent, en cada circumstància concreta. Tot això ens fa pensar que el seu serà un pontificat de trencament, però suau; de petites coses, però que iniciaran un camí de renovació profunda en les altes esferes del Vaticà. Tornarà la línia de Joan XXIII? Voldríem creure que serà així. La idea d’una església pobra, sensible als «signes dels temps» ens recorda el papa del Concili. Una Església oberta al món, solidària, oberta als avenços científics i compromesa amb la justícia i la pau universal.  

Aquesta és l’Església que molts cristians voldríem. Però no avancem pronòstics. Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol: «Tot està per fer, i tot és possible».

Darrere els gestos i les paraules veiem signes d’esperança en l’Església que condueix el bisbe de Roma, com la declaració sense precedents contra la violència: «La violència només duu a la mort» i, «La pau s’afirma només amb la pau». Aquestes paraules pronunciades solemnement des de la plaça de Sant Pere en la celebració del dia mundial d’oració, són un avís moral contra les potències occidentals que pretenen atacar Síria, ni que sigui amb l’excusa de castigar el president Al-Assad per haver bombardejat la seva pròpia població amb gas sarín. El papa ha parlat clar -recordant allò que ja havia dit Pau VI, però amb la boca petita- i s’ha compromès per la pau davant del món, abans que sigui tard i l’atac es produeixi. Això és estar al costat de la gent; a les guerres només pateixen els pobres. 

Salvador Sol  

SI VOLS LA PAU...

Si vols la pau prepara’t per merèixer-la. Amb aquestes paraules -més o menys, doncs la cita és de memòria-, el professor Tierno Galván replicava el famós si vis pacem para bellum. La diferència de plantejament és notori. Ara, el papa Francesc fa una crida per tal d’evitar la intervenció militar a Síria que sembla tenir obsessionat Obama. “La pau s’afirma només amb la pau” ha proclamat el papa a la plaça de sant Pere de Roma, lloc on cap altre papa havia fet una declaració contra la guerra, tant contundent. (La Vanguardia, 08/09/13). 

La justa resolució dels conflictes no passa mai per la violència del fort contra el dèbil. La utilització del gas sarín utilitzat per les forces del president de Síria Al-Assad contra la població civil no pot quedar impune. Però quina és la resposta adequada? Aquesta és la gran pregunta. El papa va fer referència a les paraules de Pau VI, pronunciades el 1976 ”La pau s’afirma només amb la pau, no separada del deure de la justícia i alimentada del sacrifici propi de la clemència, de la misericòrdia, de la caritat”. Està molt bé apel•lar a la consciència moral i preveure una actuació adequada en les petites coses injustes, que en fer-se grans acaben en violència. És el mal del món (que alguns cristians en diuen les situacions de pecat) el què alimenta les situacions injustes. I, són els interessos (econòmics, principalment) els que eviten una actuació a temps, abans que els conflictes es desfermin en violència. Perquè aleshores entra en joc, se sumen, altres interessos: els armamentístics. La poderosa industria d’enginys sofisticats de destrucció, àvida per col•locar armament en favor dels uns i contra els altres sense importar-los que en l’enfrontament moren milers i milers de nens i adults; de població civil, que l’únic que desitja és pau i benestar.

S’ha dit que les armes les carrega el diable. Però seria maniqueismes creure que només carrega les de l’altre; que en tot conflicte hi ha bons i dolents com pretenia fer-nos creure George W.Bush. Cal anar a les causes per analitzar els conflictes. A les guerres només queden morts. “La guerra significa sempre el fracàs de la paui és sempre una derrota per a la humanitat” va dir el papa Francesc evocant les paraules de Pau VI pronunciades a l’ONU el 1965. 

Els cristians ens cal prendre exemple de Jesús, el nostre Mestre, que renya Pere: “Guarda’t l’espasa a la beina” i guareix l’orella dreta de Malcus que l’apòstol havia ferit, segons narració de Joan (cf. Jn 18,10-11). Però com evitar les agressions injustificades, si aquestes, malgrat tot es produeixen? 

Els cristians no podem aplicar l’“Ull per ull, i dent per dent” que establia la Llei del Talió, sinó la pau i la justícia que engendren l’amor. Ara Obama vol castigar Al-Assad per no haver respectat la prohibició d’utilitzar armament químic contra la població. Però Putín –com a potència alternativa- amenaça els EE.UU. si ataca Síria, que considera país amic. Ja som altre vegada en una guerra d’interessos. 

Aquesta vegada, però, el papa ha parlat de forma clara i oportuna: una veu que clama per per la Pau universal. Si de debò volem la pau no ens preparerm per la guerra! 

Salvador Sol