DÉU ÉS LA SALVACIÓ I JA ÉS EN MI

Selecció del comentari a l’evangeli d’avui (Lc 21, 25-28 y 34-36)

Text original escrit por Fray Marcos:

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 INTRODUCCIÓ

Som en temps d’Advent i evoquem una posada en escena dels esdeveniments que són el fonament de la nostra religió. La societat civil es va inventar el teatre per explicar certes realitats de la vida. També les religions volen representar amb un llenguatge gestual les experiències humanes dels nostres avantpassats..

La figura clau de la litúrgic és Jesús. la seva vida i el seu missatge. Ell va viure una experiència humana igual en tot a la nostra.

L’Advent és el temps en que ens preparem per a celebrar un dels moments més importants de l’any litúrgic. Els jueus es van passa XVIII segles esperant el que havia de venir. I quan aquest va arribar no el van acceptar. També el cristians vivim a les expectatives de l’arribada del Regne de Déu. No ho rebutgem!

L’Advent és difícil d’entendre perquè els textos que l’anuncien són extensos i provenen d’un tipus d’escriptura molt diferent a la nostra. Però el missatge és simple: Pasi el que pasi, hem de confiar en un Déu que ens salva sempre.

EXPLICACIÓ

En les tres lectures d’aquest diumenge se’ns parla d’un temps de preparació. Esperem un Déu que salva i se’ns demana que tinguem una actitud adequada.

Celebrar el naixement de Jesús com esdeveniment històric, no servirà de res si no ens impliquem en el «significat» de la seva vida i entendre «el perquè» s’anuncia una segona vinguda.

Aquestes dues vingudes són importants només si ens ajuden a viure adequadament el present. És a dir, tenir present que «Crist» no ve ara i vindrà després, sinó que està venint en cada instant.

Tampoc ens ajuda a comprendre les dues vingudes si només ens quedem en la celebració d’un fet històric (el naixement de Jesús) i no fa que canviem la forma de vida.

Els jueus van esperar XVIII segles l’alliberament i en arribar qui els duia la «salvació», el van rebutjar, perquè no era el que esperaven.

Avui també vivim pendents d’una salvació que hem fet a la la nostra mida. No en la que ens porta Jesús i és la que Déu vol per a nosaltres. Si entenguéssim això ja no esperaríem més del que Déu ja ens ha donat. Però preferim seguir pensant en el Déu totpoderós, que actua on vol i des de fora, i ens obliga a complir els seus manaments

Aquest ens fa por i no ens deixa actuar positivament pel Regna. Si no entenem que Déu el tenim a dins nostre, seguirem donant-li la culpa del que passa i no viurem en la confiança de que ja som salvats.

Déu està venint sempre. Si no entenem això és que la nostra atenció està centrada en altres coses i en direcció equivocada. Només esperem allò que Déu pot fer per mi i no allò que nosaltres podem fer per a ell.

Déu és la salvació i ja viu en mi, en tot el meu ésser. Només cal que el descobreixi, i l’accepti com part de mi mateix. Perquè Déu m’ofereix la salvació, però són les meves obres el que hem salven

I, quan diem: «Veniu Senyor Jesús» caiem en la contradicció de creure que hi ha una escatologia ja realitzada i una altre de futur. Quan diem: «ja, però encara no» volem dir que Déu «ja» ha fet el que havia de fer per salvar-nos, però nosaltres «encara no» ho hem descobert..  

L’Advent avui ens ha de dur confiança. No hem d’esperar que el món canviï per a trobar la verdadera salvació. Confiar, creuer, és ja canviar el món. De no ser així, no confio en el Déu verdader sinó en un ídol.

Tendim a creure que Déu està amb nosaltres en les coses bones. Però Jesús va deixar clar que Déu es manifesta de forma plena  plenament en la creu. .

Advent ens invita a mirar dins nostra i descobrir la nostra contradicció. Per una banda celebrem amb alegria el naixement d’una nova vida, però seguim acomiadant els nostres difunts amb un «funeral». Hauríem d’atrevir-nos a mirar el final d’una vida no com un «fracàs» sinó com un nou naixement. Al final del camí, res del que ets, la teva essència, no s’ha estroncat. Això és el que ens ensenya l’evangeli. Això és el que Jesús va predicar i pel que va viure.

Naixement i mort són les dues cares de la moneda que és la vida.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

.

TOTS HEM DE SER REIS SERVIDORS DE TOTS

Selecció del comentari a l’evangeli d’avui (Jn 18, 33-37)

Text original escrit por Fray Marcos:

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Crist Rei, una festa desenfocada. «La meva reialesa no és d'aquest món»(Jn 18,36).li diu a Pilat, en el sentit que no és un rei de poder i honors. En tot cas és el rei de l’amor que es manifesta a la creu. (S.S.)

CONTEXT

A principis del s.XX, «l’Església havia perdut poder i prestigi, assetjada per la modernitat i Pius XI va instituir aquesta festa (1925) amb la intenció de recuperar el terreny perdut davant d’un món secular, laïcista i descregut», Pel papa «era inacceptable que les nacions fessin les seves lleis al marge de les directrius eclesials i va intentar recuperar aquesta potestat amb la publicació de l’encíclica Quas primas per tal d’instituir aquesta festa de Crist Rei».

EXPLICACIÓ

Israel, en l’Antic Testament era un poble nòmada, sense rei,  que en entrar a les terres d’Israel van copiar el  tipus d’«organització de les ciutats veïnes i els seus avantatges. Aleshores els israelites «van demanar a Déu que els concedís un rei».

Però pels profetes «l’únic rei d’Israel era el propi Déu [...] que posava ordre, els defensava dels enemics i els procurava l’alimentació i la justícia».

La figura del rei, «en l’A.T. es va anar espiritualitzant, arribant a identificar-se amb el Messies, i ès la imatge  clau de l’apocalíptica en que, al final de la història, s’acabarà implantant el Regne de Dèu» predicat per Jesús..

El poder, doncs, anava associat a la reialesa. Per això a Jesús se’l va pretendre «temptar amb el poder». (cf. Lc 4,6).i després de «la multiplicació dels pans, la multitud el volia proclamar rei», (Jn 6,1-15)

Però «la tasca de predicació de Jesús va girar sempre entorn del Regne de Déu», cosa que sembla que el papa no va entendre. I en això es va «produir el malentès». El regne que va predicar Jesús no és un regne convencional, «no està ni aquí ni allà, perquè el tenim dintre nostre», i ens ve de Déu, a qui li demanem que «vingui a nosaltres» quan resem el Parenostre. Per això la festa de Crist rei «parteix d’una idea falsa». «No som nosaltres que preparem un món perquè Déu hi regni [...] sinó de fer que el Regne de Déu es faci present amb la nostra forma de viure».

Un regne que «supera tota idea de poder extern [...] i no és de persones físiques sinó d’actituds vitals». Un Regne que ens invita a «donar-ne testimonio; en que l’home i la dona participen de la seva reialesa».

«No oblidem que Jesús regna des de la creu. Acceptar la mort com entrega total, es tota la seva glòria i tot el seu poder. Jesús ens fa present el Regne, que és de Déu, quan s’oblida de sí mateix i posa tot el que és al servei de tots»..

«Ni el Déu todpoderós ni el Crist del Gran Poder tenen res a veure amb l’evangeli. El Déu de Jesús és l’Abba, pare i mare, que cuida de nosaltres».

En l’evangeli d’avui hi ha prous pistes per entendre que «qualsevol connotació de poder, tergiversa el missatge de Jesús. Una corona d’or i un ceptre de brillants són més denigrants que la corona d’espines i la canya amb que els soldats es van voler mofar-se d’ell».  

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

SÓC ALLÒ QUE ERA I SERÉ SEMPRE

Selecció del comentari de Frai Marcos a l’evangeli d’avui (Mc 13,24-32)

Texto original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

CONTEXT

Jesús s’ha situat de ple en el discurs escatològic, del final del temps, plantejat des del patiment (la passió) en comparació amb la seva vida de persona que fa el bé a tothom. Ens trobem en un discurs que amb o menys variacions està en els sinòptics i per tant, això li dóna un plus d’autenticitat històrica. Probablement les coincidències provenen del fet d’estar recollides de la mateixa comunitat, la de Jerusalem, quan encara hi havia tots els apòstols  que havien conviscut amb Jesús.

EXPLICACIÓ

L’evangeli posa en boca de Jesús l’anunci del futur, escrit amb un llenguatge apocalíptic que avui se’ns fa difícil d’entendre. Amb la voluntat narrativa d’enllaçar l’A.T. amb el Nou, els evangelistes sembla que parlin d’un futur forassenyat. Per tant, hem de intentar desxifrar el que volen dir. Només fent-ho així podrem entendre algunes coses.

Jesús parla d’escatologia i els evangelistes ho expliquen en termes apocalíptics, com era costum, aleshores, quan es parlava de futur. Els jueus, com succeïa a les cultures de l’entorn, quan una cosa no es podia descriure amb paraules acudien a la figura mitològica. Recordem que el mite no és veritat però tampoc una mentida. En aquesta ocasió és una forma d’explicar els últims dies, d’acord amb una certa manera d’entendre el món.    

A diferència d’altres cultures, la jueva se situa sempre en un temps d’espera: Israel espera la salvació, el messies, que ha de venir i oferir-los-hi una vida millor.

Els profetes havien parlat de la salvació total  això havia de ser motiu d’alegria, de felicitat i de llum. Tanmateix, el poble era infidel i a causa d’això els profetes van canviar de discurs, i van anunciar dies de sofriment i tenebres pels homes i denes que no fan cas a la voluntat de Déu. Ells tenien molt clar que l’últim dia serà el de Jahvè, per a castigar als infidels i premiar els bons. .

D’aquí neix el llenguatge apocalíptic, Es tracte d’un gènere literari que pretén anunciar el futur a partir de la paraula de Déu, segons el llibre de la saviesa (sapiencial) i el profetisme. És un llenguatge pessimista sobre el món. Descriu un futur ple de desastres que invita a fugir-ne. Cal construir un món nou que no tingui cap relació amb el present. I per això els homes i les dones han d’estar alertes sabent el que els espera si es porten malament.  

Tanmateix, la paraula grega escatologia es descriptiva i ens parla també de l’últim. Igualment té el seu origen en la paraula de Déu i pretén descobrir-nos que succeirà al final dels temps amb realisme. Vol que ens preparem a acceptar-ho amb  confiança. El futur també està en les mans de Déu i arribarà com una progressió del present que està també en les seves mans, i és positiu malgrat tot..

El món no serà consumit sinó consumat. L’anunci escatològic prevaldrà sobre l’apocalíptic perquè l’últim dia Déu donarà sentit a la seva creació, amb la plenitud i amb la salvació definitiva. Una salvació que en llenguatge teològic d’avui «ja és, però encara no».

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

EL MITE DEL RESCAT, 1

Per: Antoni Ferret

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”. 

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

El desenvolupament, a través dels segles, d'aquesta visió del cristianisme ha donat lloc a una concepció religiosa de la vida molt basada en el sentit del pecat, la culpa, la pena, el sofriment com a redempció, és a dir, un sentiment culpable i trist de la vida i, fins i tot, del mateix Déu.

  

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, trontollaria... I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa. I, la importància de Crist seria, no pas tant la seva mort, que ens hauria «salvat», sinó la seva vida i l'ensenyament.

Doncs jo diria que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Redemptor i com a Salvador.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant en la manera de dir.

DÉU UNIFICA L’AMOR HUMÀ I L’AMOR DIVÍ

Selecció del comentario a l’evangeli (Mc 12, 28-34) escrit per Fray Marcos

CONTEXT

Jesús ja fa dies que és a Jerusalem. Ja ha purificat el temple; ha discutit amb els caps dels sacerdots, els mestres de la Llei i ancians i ara mostra la seva autoritat per a fer les coses que fa, als fariseus i herodians en relació al pagament del tribut al cèsar, i amb els saduceus sobre la resurrecció..

Cal tenir present que aquest tipus de discussions eren habituals, i no agressives sinó doctrinals, no necessàriament hostils contra Jesús; més aviat les podríem entendre com la valoració que feien de la seva interpretació de la Llei i el respecta que els mereixia la personalitat de Jesús. La pregunta del mestre de la Llei (Mc 12,28) no sembla sigui agressiva, més aviat està formulada des de l’interès per conèixer la opinió de Jesús sobre aquestes qüestions.

EXPLICACIÓ, 

La pregunta del mestre de la Llei té sentit, perquè en la Torà hi havia 613 preceptes, i pels rabins tots tenien la mateixa importància pel fet de ser manats per Déu. Tanmateix hi havia qui considerava que el més important era el Sàbat... És a dir, hi havia diversitat de criteris.

Jesús contesta al mestre de la Llei recitant-li la «shemá» (Dt 6,4-5), però afegint-hi una part del Levític, de tal manera que uneix l’«amor a Déu» del Deuteronomi amb l’«amor al proïsme» del Levític (Lv 19,18), fent dels dos, a la pràctica, un sol manament. (Mc 12,31)

Hem de saber, qe en aquell temps, per la majoria de jueus, la Torà en parlar de «proïsme», es referia a la gent del seun poble, fent compatible l’amor a Déu i el despreci absolut, no només als estrangers si no també a amplis sectors de la seva pròpia societat jueva. Per Jesús, en l’evangeli de Lluc, la descripció del proïsme es troba en la paràbola del bon samarità (vg. Lc 5, 25-37 ).

Un error freqüent dels catòlics és utilitzar la paraula «manament» de Déu, perquè Déu no mana. La seva voluntat, en crear l’home, no és manar-li què ha de fer, sinó deixar que ell mateix trobi la manera d’arribar a la seva plenitud humana, marcant el camí per a fer-ho possible. 

La frase repetida de Joan, posada en boca de Jesús: «estima el teu proïsme com a tu mateix», ha estat mal traduïda: No és com tu t’estimes sinó com ell (Déu) ens estima. El canvi és radical. Jesús que és la demostració de l’amor de Déu, fa palès que Déu és l’AMOR amb que s’ha d’estimar als altres.

En al primera carta de Joan podem llegir aquesta recomanació: «si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar-nos els uns als altres» (1 Jn 4,11). Aquest és el fonament de tota la vida espiritual.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.ht