EL MITE DEL RESCAT, 1

Per: Antoni Ferret

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”. 

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

El desenvolupament, a través dels segles, d'aquesta visió del cristianisme ha donat lloc a una concepció religiosa de la vida molt basada en el sentit del pecat, la culpa, la pena, el sofriment com a redempció, és a dir, un sentiment culpable i trist de la vida i, fins i tot, del mateix Déu.

  

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, trontollaria... I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa. I, la importància de Crist seria, no pas tant la seva mort, que ens hauria «salvat», sinó la seva vida i l'ensenyament.

Doncs jo diria que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Redemptor i com a Salvador.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant en la manera de dir.