JESÚS NOS COMUNICA SU MISMA VIDA*

Extracte del comentari de l’evangeli (Jn 10,1-10) escrit per Fray Marcos – Fe adulta.

El verdader tema de la Pasqua és que Jesús ha vingut a portar-nos Vida..

Joan fa una teologia sobre Jesús, reproduint les paraules que els cristians de finals del primer segle han elaborat de la predicació de Jesús. Però, encara que no siguin exactament paraules dites per Jesús, a nosaltres ens serveixen com a testimoni de les vivències del ressuscitat que experimentava aquella comunitària; sentien que Jesús estava amb ells, era Viu.

El relat ens parla de la porta i del pastor. Es tracta d’una metàfora de la mateixa cosa, perquè les cledes no tenien porta i era un pastor qui les vigilava durant la nit, en que s’ajuntaven els petits ramats familiars (5 o 10 ovelles o cabres) que durant el dia cadascú pasturava les seves, però a la nit s’ajuntaven.

Per això es diu que el que entra per la porta és el pastor, i el que entra per un altre lloc és un lladre o bandoler.

A l’AT es fa referència, sobretot (Ez 34,2-5), a aquests pastors que en comptes de cuidar de les ovelles es pasturen ells mateixos i utilitzen les ovelles en benefici propi..

«Les ovelles reconeixen la veu del pastor»

És un concepte bíblic: Escoltar la veu del Senyor. Això vol dir, conèixer-la la Seva veu. Una veu que allibera. El pastor les crida una a una pel seu nom, perquè no hi ha ramat, sinó ovelles. Cada ser humà és únic i irrepetible. Cadascú és necessari per a Déu i pel món.

Els que escolten la seva veu, surten de la institució opressora i queden en llibertat. Jesús no ve a substituir una institució per una altre. Els membres d’una comunitat no estan al servei d’una institució ni de l’autoritat. És la institució i l’autoritat la que ha d’estar al servei de cadascú.

A diferència de les autoritats jueves que duen les ovelles a la mort, Jesús les allibera, els dona vida. La diferència és radical.

Ell camina al davant i les ovelles el segueixen. Això és més important del que sembla. Jesús va recòrrer de punta a punta una trajectòria humana. Una experiència que ens serveix de guia per a recòrrer el mateix camí.

Jo soc la porta. Aquesta porta que és Jesús dona accés a la Vida. Ell és l’alternativa de l’ordre injust.«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges.» (Jn 10,9.BCI) Els qui no entren per aquesta porta no els importen les ovelles. Ells només volen la llet, la llana i la carn.

«Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,10) El pastor s’identifica amb la pastura (nomê) que és el pa de vida. I Joan juga amb aquesta paraula i una semblant (nomos) que és la llei, per a significar abundància de menjar i de justícia. Una justícia que queda substituïda per l’amor.

Els lladres i bandolers d’avui,(jerarques) arruïnen la vida biològica. Jesú, en canvi, dona vida verdadera. Dona la seva Vida. I, amb ella, la vida biològica, recobra l’autèntic sentit.

Jesús no busca el seu profit ni el de Déu. El su únic interès és que cadascú (cada ovella) assoleixi la seva pròpia plenitud..

*.- Veure original:  https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.html

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Punts de reflexió extrets del comentari de l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per Fray Marcos – Fe adulta ..

Segons l’evangeli de Joan: «El vespre d'aquell mateix diumenge,» Jesús va dir als seus deixebles: «Rebeu l'Esperit Sant.» Lluc sitúa la vinguda de l’Esperit Sant, cinquanta dies després, a la Pentecosta. Són dues maneres diferents d’explicar un mateix fet, i la seva transcendència.

Una diferència poc important, si es té en compta que es tracta d’una narració teològica, no periodística, que ens permet descobrir que aquestes «vingudes» en diferent moment, ens estan dient que en realitat, Déu-Esperit-Vida no venen de cap lloc, perquè sempre estan en nosaltres.

Pau ens explica l’acció de l’Esperit comparant-ho amb els òrgans del cos, que junts, formen una unitat superior. Així, també l’Esperit fa que tots els éssers humans, formem una unitat major i més forta que la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

També és important descobrir que no estem tractant un fet del passat, sinó que estem intentant descobrir i viure una realitat que és tant present avui com fa dos mil anys. La vinguda de l’Esperit Sant, és l’expressió última de la experiència pascual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan el tenien físicament. Sentien que ara Jesús estava realitzant la seva obra de salvació en cada un dels fidels i en la comunitat.

Recordem que després de la seva mort, Jesús. Déu i Esperit són una mateixa realitat. D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només té efecte en les seves relacions «ad intra», és a dir, entre elles mateixes. Però quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com UN sol Déu. Perquè res del que existeix no pot estar fora (ad extra) de Déu.

La relació que he de tenir amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la d’un jo amb el meu Jo veritable. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir si no som moguts per la seva acció. Ni tant sols podem dir: «Jesús és el Senyor», ni podem dir: «Abba», si no és a través d’Ell.

Estar atents a l’Esperit és la proposta que ens fa Pau d’enriquir la comunitat amb la diversitat dels dons dels seus membres, evitant caure en una falsa obediència. La llibertat amb la que va actuar Jesús, només va ser possible, per la seva obediència a la voluntat del Pare-Esperit, que el va guiar en tot moment.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

OBERTS A L'ESPERIT

Comentar a l’evangeli (Jn 20,19-31), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més fonda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s’hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

JESÚS ALCANZÓ LA VIDA YA ANTES DE MORIR*

Punts de reflexió extrets del comentari dels evangelis de Pasqua, escrits per Fray Marcos – Fe adulta

Vetlla Pasqual, Lc 24, 01-12

A la litúrgia de la Vetlla Pasqual s’ajunten el foc i l’aigua, per a celebrar la Vida. L’aigua i el foc són dos elements indispensables per la vida biològica, i el millor símbol per ajudar-nos a entendre la Vida transcendent.

Les realitats transcendents no es poden captar pels sentits. Necessitem signes que ens provoquin la presència d’una realitat que és eterna.

El record del nostre baptisme rememora les paraules de Jesús, quan diu a Nicodem que cal tornar a néixer de l’aigua i de l’Esperit.

Joan ens diu, en el pròleg del seu evangeli: «En la Paraula hi havia vida, i la vida era la llum dels homes». La Vida i la llum manifestada en la humanitat de Jesús, que ens va obrir el camí de la plenitud a la que ell va arribar, en tant que home. Una Vida a la que tots podem accedir; la Vida definitiva, perquè és la vida de Déu.

El terme «resurrecció» no és aplicable a la vida biològica. El que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir a través d’alguna demostració lògica. El que és divi no és objecta de raó.

Pels apòstols, i per nosaltres, creure que Jesús ens està donant Vida, només pot ser fruit d’una experiència interior, mística.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. Això és, recordar que el nostre baptisme va significar: morir a allò que és terrenal i caduc: l’egoisme, i néixer (=ressuscitar) a la Vida verdadera, la divina.

Diumenge de Pasqua, Jn 20, 01-09

«Si Crist no ha ressuscitat, és vana la nostra fe», va escriure sant Pau. Però compta amb el condicional (si), perquè la resurrecció de Jesús, després de mort, va ser un fet. Tot i que ja havia ressuscitat mentre vivia, en haver assolit la Vida, vivint la vida de Déu.

La mort de Jesús és un fet històric, mentre que la resurrecció és un fet teològic, no demostrable científicament. La resurrecció es realitza en un altre pla de la història. Per arribar a entendre la resurrecció s’ha d’anar per un altre camí.

Parlar de mort i de vida en un context religiós, té un sentit analògic, no biològic. De cap de les maneres hem d’entendre la resurrecció com l’animació d’un cadàver. Això forma part de l’antropologia grega (ànima-cos) però res a veure amb el concepte jueu d’«ésser humà.»

Què va passar amb Jesús després de la seva mort? Doncs res, absolutament res. La trajectòria històrica de Jesús va acabar en el moment de la seva mort. Va ser als apòstols a qui el va succeir un fet molt important.

Després de la mort del Mestre van arribar a l’experiència pasqual. Van descobrir, no pas per raonaments, sinó per vivència, que Jesús seguía viu i els comunicava Vida. Això és el que van comunicar als altres, emprant el llenguatge humà del seu temps, incapaç d’explicar fets transcendents.

Per entendre la festa de la Pasqua s’ha d’anar més enllà del biològic. No hi pot haver Vida sense la mort prèvia. «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda estèril, peró si mor, dona molt de fruit».

Anar més enllà de la biologia, ens fa valorar la Vida per sobre de la vida. Una Vida a la que tots hi estem cridats. És aquella que Jesús indica a la samaritana: qui beu d’aquesta aigua no tindrà mai més set. I a Nicodem, li diu: cal néixer de nou. «El que neix de la carn és carn, però el que neix de l’esperit és Esperit.»

Jesús va afirmar: El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que qui em menja, (el que m’assimila), viurà per mí. «Jo sóc la resurrecció i la vida», «el que creu en mi encara que mori, viurà,»

Ho creiem això? Aleshores, què ens importa tota la resta?

Jesús, abans de morir, havia aconseguit, com a home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el que és terrenal, al seu egoisme, i s’havia lliurat totalment als altres, després d’haver descobert que aquesta era la meta de l’ésser humà, que aquest era el camí per arribar a fer present el diví. Això va ser possible perquè Jesús havia experimentat a Déu com a Do absolut i total.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...