LA PLENITUD HUMANA CONSISTE EN DEJARSE COMER*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 9,11-17) escrit per: Fray Marcos  – Fe adulta

 

Avui l’evangeli ens parla d’eucaristia, que des dels primers cristians significa assumir com havia viscut Jesús, fer el seu  «memorial», i prendre el compromís de viure com ell.

L’essència primigènia de l’eucaristia –el Sopar del Senyor--, era el seu «aspecte sacramental». L’eucaristia és un sagrament. És a dir: «la unió d’un signe amb una realitat significada».

El signe.- Totes les formes de llenguatge són signes, que permeten que la ment identifiqui realitats que no capten els nostres sentits.

En l’eucaristia hi ha dos tipus de signes:

-       El Pa partit i preparat per a ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. El signe no està en el pa com a cosa, sinó en el fet d’estar partit i re-partit, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per a que tothom que s’apropés a ell se’l pogués fer seu.  Es va deixar partir, es va deixar menjar, es va deixar assimilar…

-       La sang vessada. Pels jueus la sang era la vida. Vist així, la sang vessada fa referència a la vida de Jesús que va estar sempre a disposició dels altres. No és la mort la que ens salva, sinó la vida humana que va estar sempre disponible per a tothom que el necessitava.

La realitat significada.- Es tracta d’una realitat transcendent, que no està a l’abast dels nostres sentits, i necessitem sagraments que, a través de signes, ens la representin.

A través del sagrament poden accedir a la veritat eterna i entendre què va ser la vida de Jesús i descobrir en ell, la presència de Déu.

En l’eucaristia es concentra l’AMOR que és Jesús --que és l’amor de Déu--, donant-se a si mateix, com va fer tota la vida.

Per això, les paraules de la consagració no diuen altre cosa que: «Això sóc jo». Sóc: donació total, amor total, sense límits. I per això, en menjar el pa i beure el vi consagrats, estem completant el signe. És a dir, fem nostra la vida de Jesús i ens comprometem a identificar-nos amb el que ell va ser i va fer

De manera que, el pa que ens dona la Vida no és el que mengem, sinó el pa en que ens convertim quan ens donem als altres. 

Hauríem d’entendre bé que: Som cristians, no quan «mengem a Jesús», sinó quan ens deixem menjar, com ell.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas 

DIOS, UNA ÚNICA REALIDAD QUE ES RELACIÓN*

 Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 16,12-15) escrit per: Fray Marcos  – Fe adulta

 

De Déu no en sabem, i mai en podrem saber res. Però no ho necessitem. Tampoc ens cal saber de fisiologia, per a poder tenir una salut de ferro. La necessitat d’explicar a Déu és fruit del jo individual que es creix quan s’oposa a tot, inclús a Déu.

Els primers cristians van voler explicar el missatge amb conceptes de la filosofia grega, quan en realitat, del que es tractava era d’acceptar les veritats més senzilles que duien a la verdadera Vida.

El llenguatge teològic dels primers concilis, avui no s’entenen. Els conceptes metafísics de "substància", "naturalesa" "persona" etc. no diuen absolutament res al cristià d’avui. Cal tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, l’al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

Parlar de Trinitat, les «tres persones», només té sentit en termes de realció interna.  (ab intra). Però quan la relació és amb la creació (ad extra), no hi ha cap distinció; actuen sempre com U.

A nosaltres només ens arriba la Trinidad, no cada una de les «persones» per separat. Només hi ha una única realitat que és relació.

L’únic que ens proporciona l’explicació trinitària de Déu són una sèrie d’imatges que alimenten la imaginació, però mai hem d’oblidar que només són imatges. Dir que el Pare «crea» que el Fill «salva» i l’Esperit «santifica» és parlar metafòricament. La nostra relació personal amb Déu sempre serà a una única realitat.

L’experiència dels primers cristians és que Déu podia ser a la vegada i sense contradicció:

-      Déu que està per sobra nostra (Pare);

-      Déu que es fa un de nosaltres (Fill);

-      Déu que s’identifica amb cadascú de nosaltres (Esperit).

El Déu de Jesús no és una veritat per pensar sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu no era filosòfic, sinó vitalista. I el que Jesús ens va voler transmetre és que, per experimentar Déu, l’home ha d’aprender a:

-      mirar dins d’ell mateix (Esperit),

-      mirar als altres (Fill)

-      i mirar al transcendent (Pare).

Ens empenyem a apropar-nos a Déu per la via intel·lectual, i ens equivoquem.

La realitat de Déu és absolutament senzilla i ens costa de conèixer perquè la nostra manera de comprendre és cartesiana. Volem analitzar dividint la realitat. Però Déu no és divisible, Déu és U,  no té parts que es puguin analitzar per separat.

El Déu de l’evangeli està en el fons del nostre ésser, identificat amb nosaltres. El Déu de Jesús, és Aquell que, essent Esperit, té com a únic objectiu portar-nos a la plenitud de la veritat. Una veritat que no és coneixement, sinó Vida.

L’Esperit de Déu ens empeny a ser veritat, a ser autèntics. Portar-nos a la plenitud de la veritat que és el mateix que portar-nos a la cota més alta de l’èsser, de la Vida.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.