EL REI DAVID

 

La Bíblia ens explica que Jacob (anomenat Israel) era net d’Abraham, i que de la seva dinastia va néixer Jessè, para de David (que vol dir: elegit de Déu). Es considera que va viure del 1040 al 966 aC. I que va ser ungit pel profeta Samuel com a rei de Judà (1010-1006 aC), i rei de les dotze tribus d’Israel (1006-966 aC). Aquest rei, que amb el seu fill Salomó va donar la máxima esplendor i glòria a l'Israel dels segles XI i X, és citat 444 vegades al llibre de Samuel, 90 als llibres profètics: Reis, i 217 als escrits: Cròniques. Fan referencia d'ell les profecies de: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, etc. També està referenciat pels evangelistes i, l'apòstol Pau en parla a les cartes adreádes als Romans, a Timoteu i als Hebreus. Tanmateix, també el cita l'Apocalipsi de Joan. En total, el trobem citat 967 vegades a les Escriptures, fent referencia a les seves gestes i destacant-ne un perfil de: rei just, valent, apassionat, guerrer, músic i poeta (se li atribueixen gran part dels Salms), però, principalment, situant-lo en la línea genealógica que va d'Abraham fins a Jesús. Ho afirme Pau quan situa Jesucrist «sorgit del llinatge de David» (2Ti 2,8). I, Joan posa en boca dels seus contemporanis aquesta pregunta: «¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Jn 7,42). 

Però, malgrat estar tant prolíficament citat a les Escriptures, els arqueòlegs no troben restes que acreditin la historicitat d’aquest rei, i de la seva «gran» obra. Només una estela trobada a Dan (1993), escrita en arameu, dóna compta d’una victòria del rei de Damasc Jazael, sobre Israel i el rei de la «casa de David». En el llibre: Los enígmas del pasado, Historia de Israel y relato bíblico, de Jean-Louis Ska, es parla d’un David històricament relativitzat en no haver-se trobat cap document de l’època que el mencionin. «Es fa difícil –diu Ska- que els imperis propers no hagin sentit parlar ni hagin conservat cap record d’aquest regne». Però ja se sap que Déu amaga als savis allò que els humils descobreixen per la fe. (cf Si 3,19). 

No cal oblidar que Israel és un projecte de Déu; un poble creat per la promesa feta a Abraham. Al llarg dels segles, els «hebreus» (marginats, esclaus) es van anar organitzant en tribus, «creant estructures de llibertat i convivència que els capacitava per expandir-se i triomfar sobre la terra palestina». (X.Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap.11). Tenien a Déu i no els calia cap rei per a governar-se. Però l’ordre i la pau es van acabar quan els filisteus (pobles del mar) van assetjar les seves terres. Els israelites s’adona que necessitaven un rei capaç de fer front a aquells «pirates» vinguts del Nord..

En el llibre de les Cròniques, llegim que: «Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills» (1Cr 10,2). Morts tres dels seus fills, perseguiren Saül: «Els arquers el van descobrir i el feriren greument» (1Cr 10,3) i per evitar que el trobessin en vida, «convertint-se en la seva riota [...] Saül, doncs, va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt» (1Cr 10,4). Israel es quedà sense rei, havia arribat l’hora de David. Ungit, com s’ha dit, rei de Judà li tocava fer-se ungir per la resta de tribus, que havien elegit Ixbóixet, de la tribu de Benjamí i fill de Saül. La guerra civil entre les tribus acabà amb un pacte: David fora el rei de tot Israel.   

El segon llibre de Samuel recull la confessió de David i el perdó de Déu: «He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: --El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs» (2Sa 12,13). No solament no morirà a causa del seu pecat, sinó que Déu li fa aquesta promesa: «Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat» (2Sa 7,12). «El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre» (2Sa 7,16).

Malgrat que només ho digui la Bíblia, no hi ha dubte que David va ser el gran rei d’Israel, que va rebre la protecció de Déu, i va instaurar la capitalitat del regne a Jerusalem, convertint-la en el centre religiós dels jueus. Les promeses fetes a Abraham s’anaven complint:  els circumcidats havien esdevingut un poble lliure, a la terra promesa; «un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel». (Ex 3,8). No tenien la potència cultural i militar dels sumeris, babilonis o egipcis, ni gravaven en esteles els seus èxits militars, que van ser més aviat pocs, però, encara avui, milions de persones arreu del món preguen amb salms i advocacions atribuïdes al rei David.

 

Salvador Sol

 

 

 

 

 

 

 

TOUT EST PARDONNÉ

«Tot està perdonat» llegim a la nova portada de la revista satírica «Charlie Hebdo». Però qui perdona a qui? La revista als gihadistes, o Alà als gihadistes i dibuixants de la revista? La frase conté l’adjectiu «tot», per tant, cal entendre que es refereix a la segona de les interpretacions. Perquè «només Déu (Alà) pot perdonar-nos, només demana que de debò en tinguem ganes» (H.Raguer, comentari al Salm 130). Demanar perdó implícita la voluntat d’esmena. Jesús perdona la dona adúltera amb l’advertiment: «no pequis més». (Jn 8,11), I, no sembla que sigui aquesta la intenció dels dibuixants de la revista.

Una revista satírica es dedica a això, a fer mofa de tot allò que no forma part del seu codi de creences i comportaments. Fent una ullada a les diferents portades publicades un s’adona que al darrera de cada sàtira hi ha una clara voluntat de molestar als qui no pensen com ells, al·legant «llibertat d’expressió». En una vinyeta es veu un gihadista disparant la seva arma, al crit de: «ell ha dibuixat primer». Es clar que no són comparables les dues accions; fa més mal el tret d’una pistola que la intenció d’un dibuix. Però no es pot negar que una cosa pot induir l’altre, dit sense ànim de justificar res. Però escarnir la religió, qualsevol d’elles, presentant els seus representants en actituds lascives, sodomitzant... sobrepassa els límits de la llibertat d’expressió socialment acceptable. És per aquesta raó que Mahoma no s’identificarà mai amb la sàtira, ni la grolleria. I no ha agradat als islamistes l’afirmació «JE SUIS CHARLIE», a la portada de l`últim número publicat. Cap ètica religiosa pot recomanar l’assassinat però tampoc l’escarni; ni l’Alcorà, ni la Torà ni les Escriptures avalen aquest tipus d’agressió. Un dibuix no mata, però pot ferir sensibilitats i trucar a la porta de la intransigència. Aquesta primera portada després de l’atemptat, ha tornat a molestar profundament als seguidors del profeta, «que no entenen que segueixen publicant caricatures de Mahoma» al·legant que es tracta només d’un ninot. Algú ja ha afirmat que «si segueixen publicant caricatures de Mahoma, saltaran pels aires», (La Vanguardia internacional, 16/’1/15)..   

En la història de les religions hi trobem quantitat d’accions violentes contra aquells que consideren «pagans» o «infidels». Voler convertir o eliminar per la força «els altres» és una forma de voler fer entrar el clau (de la fe) per la cabota. Ara hem assistit, lamentablement, a una acció terrorista perpetrada al cor mateix d’on van néixer els principis de la llibertat, per la pràctica d’una llibertat mal entesa, tant per part dels assassins com de les víctimes. Ni els uns ni els altres s’han aplicat en la fraternitat i això és greu. Perquè un principi va encadenat a l’altre. La llibertat ens ha de permetre gaudir de la igualtat, només així serà `possible la fraternitat. El lema de la República no pot fragmentar-se.

Aquest atemptat ha passat a París, i ha mobilitzat, en actitud de protesta, els principals dirigents dels països més o menys democràtics. Curiosament, aquells que es mostren indiferents en veure com una nena de 10 anys és utilitzada, immolant-se, en fer esclatar una bomba adossada al seu cos, en un mercat de Nigèria, provocant 20 morts i 18 ferits. Són aquells que fan negocis amb el règim de Qatar, Un emirat que malgrat formar part del set organismes de la Carta Internacional de Drets Humans, i “esponsoritzar” equips de futbol, a la vegada, finança el terrorisme islàmic arreu del món.

El terme gihad significa literalment «lluita», però no necessàriament lluita contra l’altre sinó contra les mancances d’un mateix. El salafisme utilitza la paraula «gihad» orientat a un retorn als orígens de l’Islam, i posar en valor els seus llibres principals: l’Alcorà i la Sunna.  La idea no és dolenta en si mateixa. També a l’Església catòlica hi ha veus que propugnen un retorn als orígens i als evangelis. El que no és coincident és la metodologia. Els mètodes gihadista en defensa de l’Islam se situen en l’islamisme, que ja no es tracta d’una religió sinó d’una ideologia sense ànima. No són les armes les que han d’evitar que aquesta religió, com les altres, siguin menystingudes i motiu de bromes pujades de to. Sota l’enunciat: Die n’existe pas, no es pot fer dir al papa Francesc: Merda! Ja ho sospitava. Ni titular amb lletra grossa, després de la matança d’Egipte: Le corant c’est de la merde. Aquestes tipus de comentaris més que satíric són generadors d’odi.    

Per més que ho diguin els salafistes i ho practiquin el gihadistes, l’Alcorà no incita a la guerra. Si Alà (Déu) és qui dóna la vida, no hi pot haver guerra santa en nom d’Alà. Segur que tot ha estat perdonat, però sembla que ni els uns ni els altres han enterrat les armes.

Salvador

.

QUE NO SE'NS REFREDI EL PAPA FRANCESC!

Els climes meteorològics de Buenos Aires i Roma són semblants, amb mínimes de 3º C i 5º C entre la primera ciutat i la segona. Però a la ciutat del vaticà sembla que hi ha un clima gèlid; res a veure amb la climatologia. El xoc tèrmic entre el papa i alguns del seus cardenals és de bastants graus sota cero. Les critiques que li arriben de més d'un purpurat, fent gal·la d'ortodòxia, considerant indigna el comportament de l’argentí Bergoglio en el seu rol de papa, el deuen deixar gelat.

Ortodòxia i tradició, són conceptes que s’esgrimeixen sovint pels jerarques immobilistes que per conservar el que per a ells és «la dignitat» de les seves funcions incompleixen greument el que Jesús recomanava: «no actueu com ells» (Mt 23, 3) referint-se als mestres de la llei i els fariseus que es creien estar per sobre dels altres. Avui com aquells que Jesús criticava, alguns membres de l’Església estan «asseguts a la càtedra de Moisès» (Mt 23,2) i creient-se en poder de la veritat absoluta «Preparen càrregues pesades i insuportables» (Mt 23,4) sense tenir en compte que la religió no pot estar d’esquena a l’evolució del coneixement i a les necessitats temporals. Amb la seva rigidesa moral, tanquen «a la gent l’entrada del Regne del cel» (Mt 23,13) i, inflats pel boato de les seves vestimentes i palaus, obliden «les coses més fonamentals de la llei: la justícia, l’amor i la fidelitat»

Haver escollit un argentí per papa, a molts ja els devia caure com una galleda d’aigua freda. Si al menys es comportés com un emperador en un esquema d’organització equivalent al del l’Alt Imperi, com han fet la majoria de papes anteriors, la seva procedència americana passaria inadvertida. Però no, Bergoglio és, primer de tot, un seguidor de l’únic model a seguir: «perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Doncs, resulta que Bergoglio actua com a germà grans dels cristians de Roma, que és el seu bisbat, i representant de l’Església catòlica. La seva missió, com a seguidor de Jesús, no és la de «condemnar el món, sinó salvar-lo» (Jn 12,47). Ho ha repetit en resposta a moltes preguntes: «qui soc jo per a condemnar».

Les discrepàncies entre el papa Francesc i alguns cardenals (almenys n’hi ha cinc que han donat la cara), estar en el fet de no obeir la voluntat d’aixecar la prohibició de donar la comunió als catòlics divorciats, que viuen en parella. El llibre, publicat pels cinc cardenals, du per títol: Permanecer en la verdad de Cristo. Matrimonio y Comunión en la iglesia Catòlica. Es tracte d’un clar manifest en contra de la doctrina impulsada pel cardenal Walter Kasper, en el Sínode sobre la família. Al president emèrit del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians no se li van acceptar els seus arguments, i va ser derrotada la seva proposta. El que defensava el cardenal Kasper està escrit en el seu llibre: La misericordia, molt proper al pensament del papa actual.

Cal tenir present que els cardenals crítics de la línia pastoral de Bergoglio, no són qualsevol. Tots ells formen, o han format part de l’Staff del Vaticà: Gerhar Müller, és prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Raymond Lee Burke, és prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica; Walter Brandmüller, és president emèrit del Comitè Pontifici de Ciències Històriques; Carlo Caffarra, és arquebisbe de Bolonia; Velasio De Polais, és president emèrit de la Prefectura per els Afers Econòmics de la Santa Seu. (Font: univisionNOTICIAS).  

La postura sobre els divorciats defensada per aquests il·lustres purpurats no sembla justa. Entre altres qüestions perquè en un divorci, normalment, hi ha qui deixa i qui és deixat, i no sembla raonable, i per descomptat no forma part de la misericòrdia, obligar a aquests al celibat de per vida. Tampoc sembla just condemnar als qui tenen l’orientació sexual distorsionada, per la senzilla raó de que no ho han elegit ells. Per tot això, crec que la qüestió de la família no ha quedat resolta i que en el proper Sínode caldria que hi haguessin actituds més comprensives vers aquells que tenen problemes de convivència.

Demanem a Déu que el papa Francesc no se’ns refredi, i segueixi aplicant les reformes que li calen a l’Església. I, als senyors cardenals que facin pinya amb el papa en la línia de la comprensió dels problemes humans; que baixin del núvol i toquin de peus a terra. Si Déu estima els homes, qui són els cardenals per a condemnar-los?    

Salvador Sol