La Bíblia ens explica que Jacob (anomenat Israel) era net d’Abraham, i que de la seva dinastia va néixer Jessè, para de David (que vol dir: elegit de Déu). Es considera que va viure del 1040 al 966 aC. I que va ser ungit pel profeta Samuel com a rei de Judà (1010-1006 aC), i rei de les dotze tribus d’Israel (1006-966 aC). Aquest rei, que amb el seu fill Salomó va donar la máxima esplendor i glòria a l'Israel dels segles XI i X, és citat 444 vegades al llibre de Samuel, 90 als llibres profètics: Reis, i 217 als escrits: Cròniques. Fan referencia d'ell les profecies de: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, etc. També està referenciat pels evangelistes i, l'apòstol Pau en parla a les cartes adreádes als Romans, a Timoteu i als Hebreus. Tanmateix, també el cita l'Apocalipsi de Joan. En total, el trobem citat 967 vegades a les Escriptures, fent referencia a les seves gestes i destacant-ne un perfil de: rei just, valent, apassionat, guerrer, músic i poeta (se li atribueixen gran part dels Salms), però, principalment, situant-lo en la línea genealógica que va d'Abraham fins a Jesús. Ho afirme Pau quan situa Jesucrist «sorgit del llinatge de David» (2Ti 2,8). I, Joan posa en boca dels seus contemporanis aquesta pregunta: «¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Jn 7,42).
Però, malgrat estar tant prolíficament citat a les Escriptures, els arqueòlegs no troben restes que acreditin la historicitat d’aquest rei, i de la seva «gran» obra. Només una estela trobada a Dan (1993), escrita en arameu, dóna compta d’una victòria del rei de Damasc Jazael, sobre Israel i el rei de la «casa de David». En el llibre: Los enígmas del pasado, Historia de Israel y relato bíblico, de Jean-Louis Ska, es parla d’un David històricament relativitzat en no haver-se trobat cap document de l’època que el mencionin. «Es fa difícil –diu Ska- que els imperis propers no hagin sentit parlar ni hagin conservat cap record d’aquest regne». Però ja se sap que Déu amaga als savis allò que els humils descobreixen per la fe. (cf Si 3,19).
No cal oblidar que Israel és un projecte de Déu; un poble creat per la promesa feta a Abraham. Al llarg dels segles, els «hebreus» (marginats, esclaus) es van anar organitzant en tribus, «creant estructures de llibertat i convivència que els capacitava per expandir-se i triomfar sobre la terra palestina». (X.Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap.11). Tenien a Déu i no els calia cap rei per a governar-se. Però l’ordre i la pau es van acabar quan els filisteus (pobles del mar) van assetjar les seves terres. Els israelites s’adona que necessitaven un rei capaç de fer front a aquells «pirates» vinguts del Nord..
En el llibre de les Cròniques, llegim que: «Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills» (1Cr 10,2). Morts tres dels seus fills, perseguiren Saül: «Els arquers el van descobrir i el feriren greument» (1Cr 10,3) i per evitar que el trobessin en vida, «convertint-se en la seva riota [...] Saül, doncs, va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt» (1Cr 10,4). Israel es quedà sense rei, havia arribat l’hora de David. Ungit, com s’ha dit, rei de Judà li tocava fer-se ungir per la resta de tribus, que havien elegit Ixbóixet, de la tribu de Benjamí i fill de Saül. La guerra civil entre les tribus acabà amb un pacte: David fora el rei de tot Israel.
El segon llibre de Samuel recull la confessió de David i el perdó de Déu: «He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: --El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs» (2Sa 12,13). No solament no morirà a causa del seu pecat, sinó que Déu li fa aquesta promesa: «Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat» (2Sa 7,12). «El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre» (2Sa 7,16).
Malgrat que només ho digui la Bíblia, no hi ha dubte que David va ser el gran rei d’Israel, que va rebre la protecció de Déu, i va instaurar la capitalitat del regne a Jerusalem, convertint-la en el centre religiós dels jueus. Les promeses fetes a Abraham s’anaven complint: els circumcidats havien esdevingut un poble lliure, a la terra promesa; «un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel». (Ex 3,8). No tenien la potència cultural i militar dels sumeris, babilonis o egipcis, ni gravaven en esteles els seus èxits militars, que van ser més aviat pocs, però, encara avui, milions de persones arreu del món preguen amb salms i advocacions atribuïdes al rei David.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada