«TU ETS LA LUM DEL MÓN»

Jesús actua per iniciativa pròpia però, com en el cas de la samaritana «demana que l’interessat respongui personalment». Es tracta d’una senyal pels catecúmens. «Tots vivim en la ceguesa fins accedir a la llum [...] . Si acabem confessant Jesús estem en condicions de ser batejats» «Jesús ha d’allunyar-se del temple fugint dels fariseus que no acapten que digui: «Jo soc la llum del món» i ho demostri «donant la vista a un cec» de naixement. Jesús inicia l’acció, «el cec ha de fer la seva part: anar a rentar-se a la piscina de Siloè». Sense aquesta participació no hi ha curació. Simbòlicament «tornem a la creació (Jesús posa fang als ulls del cec) i aquest queda transformat en l’home nou [...], en l’home lliure [...]. L’home carnal ha estat transformat per l’Esperit». (Fray Marcos. Fe adulta.com).
En l’evangeli joànic «no es parla de miracles de Jesús sinó d’obres i sobretot de senyals o signes (semeia, en grec) que venen a revelar la persona i la missió del Mestre». Aquests signes es presenten clarament en cada una de les set obres a que fa referència el quart evangeli. En el cas que ens ocupa la curació del cec i la piscina de Siloè «són un clara referència al baptisme». El nom «que l’Església primitiva donava al baptisme ers (photismós), que significa il·luminació. Jesús s’havia proclamat: «Jo soc la llum» (Jn 8,12), però per donar-la al cec fa que aquest es netegi el fang i la saliva de l’home vell (es purifiqui) a l’aigua neta de la piscina per tal d’esdevenir l’home nou, l’home de fe, transformat per l’Esperit, Els fariseus, incrèduls, se’l treuen de sobra. I es pregunten: «És que nosaltres també som cecs? Si fóssiu cecs,-els diu Jesús- no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix»..· (Enrique Martínez Lozano. Fe adulta.com)
Els evangelis són catequesi per a catecúmens. En aquests diumenges de Quaresma ens presenten Jesús com l’Aigua (samaritana) i avui com la Llum que ens treu de les tenebres (de la ceguera «inclús de la gent reliogiosa»), del coneixement de la humanitat que durà Jesús fins a la creu. L’itinerari dels homes des de la creació és avançar vers la llum de Déu. La curació del cec és el signe messiànic de Jesús (salvador). I ho fa «provocant la legalitat: curar en dissabte». Jesús «es dóna als qui es reconeixen pecadors i necessiten ser alliberats [...] i és rebutjat pels que es creuen justos». José Enrique Galarreta, Fe adulta. Com)
El cec de naixement és la història «d’un procés personal que el condueix fins el punt de creure en Jesús [...]. De veure la vida d’’una manera nova». Al revés «del camí que segueixen els fariseus».
La llum ha de resplendir «en aquest món enfosquit» per l’exemple «dels que pertanyen a la llum [...], oposant-se a tot el que porta a la foscor o que enfosqueix la vida de les persones». Els qui «pertanyen a la llum no poden ser indiferents al sofriment humà. Un n o es pot encongur d’espatlles quan té notícia de polítiques que oprimeixen les persones al països en vies de desenvolupament. Hom no pot ignorar falsedats o els tractes deshonestos en qualsevol organització, ja siguin en el lloc de treball o en la pròpia comunitat o en l’Església. Hom no pot alegrar-se que la llum de la creació no sigui més que una ombra de la Llum veritable de l’univers, i després ign orar alegrament la destrucció del medi ambient creat.
Et demanem Senyor que faci’s un miracle per a nosaltres en aquesta Quaresma:
- que puguem anar-nos a rentar en alguna piscina de Siloè,
- i que en sortim amb la nostra vista restaurada. (Silvestre Falguera, sj. Pregària.cat)

Amb el somriure als llavis

“Lluís Vila és un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions”

El passat 10 de gener, el sacerdot franciscà Lluís Vila i Vilanova ens deixava per aterrar, com ell ens deia, a l'aeroport de Sant Pere. Ho va fer de la mateixa manera que va viure: amb senzillesa i naturalitat, amb fermesa i molta pau interior, estimant i amb el somriure als llavis. Escric aquestes lletres, conscient que si fòra entre nosaltres, no hauria volgut que fes cap glossa de l'excel·lent manera que ell tenia de viure i exterioritzar la fe en Jesús de Natzaret, ni del seu testimoniatge evangèlic que reflectia amb la seva excepcional humanitat.

En Lluís Vila fou i segueix sent un referent, un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions que sorgeixen de l'interior de cadascú. Als 24 anys, abandona la seva feina ben remunerada de treballador de la banca per entrar al noviciat de l'orde franciscà i, uns anys més tard, esdevé un sacerdot molt sensible amb la gent (joves i vells), a qui es va lliurar tothora. També, però, amb la necessària renovació de l'Església i el seu anacrònic llenguatge litúrgic, cosa poc comuna en els clergues i menys els de nova fornada. Als seus 89 anys seguia mantenint una vitalitat intel·lectual envejable que li feia mantenir activat aquell aggiornamento eclesial del Concili de Joan XXIII, silenciat poc després.

La seva mística, la pau interior i clarividència, foren exemple de vida interior, car estava convençut que en aquest interior és on habita, i no a fora, el Déu que ens estima. Ell ens traspuava aquesta connexió, que la podem detectar llegint el seu testament, del qual transcric només uns petits fragments indicatius del que va ser la seva filosofia de vida. Ens diu que cal convertir-nos de nou a Jesús de Natzaret: “Convertir-se és això: adonar-me, descobrir i viure que Déu està dins nostre. Que ens estima, ens comprèn, ens accepta, ens perdona i ens salva.” “És descobrir l'alegria de saber-me sempre estimat, perdonat i amb la certesa de saber-me salvat definitivament.” En relació amb la religió i l'espiritualitat, ens diu: “La religió fomenta l'adoració, el culte, les cerimònies, els fastuosos ornaments. L'espiritualitat promou la meditació, el silenci, la pau interior. La religió atrapa i lliga la ment. L'espiritualitat allibera la consciència. La religió vol que l'ésser humà tingui somnis de la glòria i del paradís. Per a l'espiritualitat la glòria és senzillesa i el paradís és amor a l'altre aquí a la terra. L'espiritualitat és una recerca pacífica, és crítica, calla, escolta, aprèn, mira, té més preguntes a fer que respostes a donar.” En el seu testament, també ens parla de la mort, de la pau, de pares i avis, i el conclou amb tres cartes excepcionals que mereixen ser comentades en un altre article.

Jaume Rocabert

Publicat a: El punt Avui+ (08/03/17)

«Jo soc l’aigua» (Jn 4,5-42)

«Bueno nos es saber / que el vaso sirve para beber. / Lo malo es que no sabemos / para qué sirve la sed...». (Antonio Machado)

En els tres propers diumenge l’evangeli de Joan posa en boca de Jesús l’afimació «Jo soc...»: «Jo soc l’aigua» (samaritana), «Jo soc la llum» (el cec) i «Jo soc la vida» (Llatzer). El relat, eminentment teològic, se situa en el pou de Jacob (un pou d’aigua-vida), Convé recordar que Jacob és el fundador d’Israel i que els samaritans i els jueus es van distanciar després de l’exili per qüestions de religió. Doncs és precisament aquí on Jesús proclama que: «La manera en que l’’home es relaciona amb Déu, no és ni en la muntanya (Garizim) com diuen els samaritans, ni en el Temple (Jerusalem) com diuen els jueus». «Déu és esperit (Jn 4,24). Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat». (Fray Marcos)

Aquesta és una narració «plena de simbolismes: la dona no té nom (simbolitza tots els samaritans), el pou (construït per Jacob), la set (aspiracions humanes), l’aigua (element que calma la set fisiològica), els marits (incompliment de la Llei), l’aliment... (la fe). Tot fa referència a una altra realitat». Jesús utilitza la paraula «dona» (plenitud femenina), referint-se a la mare (noces de Canà i a la creu), adreçant-se a la samaritana (Déu proper) i a Maria Magdalena (relat de resurrecció). Tres dones que tenen significat transcendent: la mare és l’esposa fidel de l’antiga aliança, de la que prové el Messies; la samaritana és l’esposa adultera –com la d’Osees-, a la que conquista amb amor i li promet l’”aigua viva”; Maria Magdalena és l’esposa de la nova aliança. (vg Enrique Martínez Lozano. Fe adulta) 

«L’Esperit [...] és la veritat que ve de Déu, que porta a la llum, que fa lliure, és camí i és vida. El culte [...] autèntic, és el que s’ha despullat de teatralitats innecessàries, el que no necessita espais perquè tota la creació és temple de Déu, el que cerca la intensitat i la plenitud per damunt de la visibilitat dels rituals. És el culte que allibera, que realitza, que ens projecta als altres». (vg Josep Maria Solà, Catalunya Religió)

«Jesús està cansat i sedent, i no pot treure aigua perquè el pou és profund. La nostra fe no es basa en un Jesús màgic, exempt de cansament o de debilitats». Tot i així es fa proper. «Parla amb una dona samaritana», Per tant, per un jueu: «herètica i estrangera, i a més, de mala fama. Fins i tot els deixebles se n’estranyen. Però és que el metge, ve a curar, a salvar, ha d’estar amb els malalts [...]. A Jesús no li interessa el Temple, ni els cultes externs [...]; li interessa que la dona arregli la seva vida». (vg José Enrique Galarreta, Fe adulta)

«Avui la Bona Notícia ens diu, ben obertament, que és Jesús qui de debò pot calmar la nostra set. És Ell –només Ell- qui pot omplir el meu desig d’autenticitat, de sentit, d’amor i de bondat []. D’humanitat i d’esperança. De Pau i de Justícia. De veritat i felicitat, De transcendència. D’absolut» (vg Josep Miquel Esteban, s.j., Pregària.cat)

Quedem-nos, d’aquest relat, en «el respecte, l’acceptació i i l’acollida humana de Jesús envers qualsevol persona» [...].Jesús es troba amb una dona estranya, mentidera i forastera. Una dona que és menystinguda i menyspreada per tres raons de pes: els homes la menyspreen com a dona, els jueus l’odien com a samaritana, les altres dones la miren malament perquè és i actua com a ‘fulana’». (vg Josep Llunell, Les homilies a sant Felip Neri)

Veure Evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/