HABLEMOS DEL AMOR, UNA VEZ MÁS*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,34-40) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A Jesús li preparen trampes, Els fariseus i els herodians el volen comprometre amb la pregunta sobre el tribut al Cèsar. El saduceus el volen ridiculitzar amb allò de la resurrecció i els set germans que es casen amb la viuda. Ara, els fariseus hi tornen, i un d’ells, que era mestre de la Llei, li pregunta sobre el «manament més gran.»

La pregunta no té res de senzilla. Els mestres de la Llei consideraven que tots eren iguals d’importants i d’obligat compliment. Altres defensaven que la primera de les obligacions d’un jueu era respectar el «sàbat». I encara hi havia uns altres pels qui el principal manament era «estimar els altres». Jesús no es talla i diu que els manaments principals són dos.

Marc i Mateu coincideixen en dir que Jesús posa en primer pla la «shema» (Escolta Israel...) que cada israelita pietós ha de recitar dues vegades al dia. (Dt 6, 4-9) però afegint-hi un segon: «Estima els altres com a tu mateix» fent referència al Levític (Lv 19,18)

En l’evangeli de Lluc es presenta diferent. Jesús li contesta al mestre de la Llei amb una altre pregunta: Què hi ha escrit a la Llei? I el lletrat coincideix en la resposta. (vg Lc 10,27)

L’originalitat de Jesús és la d’identificar el primer i el segon manament; l’estimació a Déu amb l’amor als altres. No només al «proïsme» que significa estimar els de la teva ètnia o poble (els del costat), sinó «els altres», a la himanitat sencera.

Joan, que escriu el seu evangeli molt més tard, posa en boca de Jesús un nou manament: «Que us estimeu els uns als altres.» (Jn 13,34). Però en realitat no és un nou manament, sinó l’amor a Déu i els homes, que surt de dins i es projecta cap enfora. «Un amor que respongui a l’amor de Déu.» (vg Jn 1,16). Un amor que faci inútil tota llei, norma o precepte, imposats.

Pau ho diu amb molta claredat: «Qui estima ja compleix amb la resta de la Llei.» Sant Agustí ho recull i ho expressa així: «Estima i fes el que vulguis.» .

Moisès va proclamar uns manaments per unir el poble, per a preservar el grup de la seva destrucció: no mataràs, no robaràs, no siguis adúlter...

L’originalitat de Jesús, com es va veure el diumenge passat, és el de donar valor a la persona en tant que persona, no pel fet de ser d’una ètnia, d’un poble o d’un grup. L’home és propietat de Déu. I així com s’ha de «retornar» al Cèsar el que és del Cèsar, l’home ha de retornar a Déu, estimant-lo per sobre de totes les coses i estimant als altres, com un s’estima a sí mateix.

*.- Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-

 ALGUIEN ESTÁ ARRIBA PARA SERVIR MEJOR A LOS DE ABAJO*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,15-21) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A les lectures d’avui hi ha una revelació d’Isaïes inèdita, adreçada a Cir, a mitjans del s.VI aC: «Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu.» (Is 45,5)

També Pau a la primera epístola als tessalonicencs (primer escrit del NT.) fa referència a la fe, l’amor i l’esperança en Jesús d’aquells primers cristians, que han estat evangelitzats «no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant.» (1Tes 1,5).

Aquestes lectures ens introdueixen a un evangeli en el que es manifesta que Jesús no es posa amb política, perquè des que Moisès va unificar les tribus en un sol poble, tota la vida d’aquell poble es referia a Déu. Els reis eren considerats representants de Déu (fills de Déu) sense altre poder que el que els conferia la divinitat.

Quan els fariseus proposen a Jesús la pregunta, no estan pensant en una confrontació entre el poder religiós i el poder civil. La qüestió de fons és, si un jueu ha d’acceptar la sobirania d’una nació estrangera, si el poble elegit s’havia de sotmetre a un altre poder que no fos el diví.

El poder romà també era una teocràcia. La moneda deia: «Tiberi Cèsar August, fill del diví August». Però pels jueus, Déu era l’únic sobirà.

La pregunta no tenia cap sentit. Si utilitzaven la moneda romana és que ja s’havien acomodat al poder roma. Era una pregunta trampa:

La resposta de Jesús és coherent. Si la moneda és del Cèsar Jesús ; usaven la seva moneda. Jesús no està proposant una separació del món civil i el religiós, com avui s’intenta.

Els fariseus, eren contraris a l’ocupació però s’hi havien acomodat: utilitzaven la seva moneda. Els herodians, eren partidaris del poder de Roma. Però s’uneixen per a fer a Jesús una pregunta trampa.

- Si deia que no s’ha de pagar el tribut al Cèsar, es declarava en contra de Roma i els herodians el podien acusar de subversiu.

- Si contestava que sí, eren els fariseus els qui el podien acusar d’anar en contra del judaisme, que no tenia més senyor que Déu.

La resposta és coherent. El verb que empre Jesús,és «apodídômi», que no vol dir «donar» sinó «retornar». Per tant, si la moneda és del Cèsar –hi ha la seva cara estampada--, aquest pot exigir que se li retorni.

Ara bé, la cara que hi ha en el denari, la del Cèsar, té un valor relatiu, mentre que l’«home» té un valor absolut. En el Gènesi es diu, que l’home ha estat creat a imatge de Déu. Per tant, l’home ha de retornar a Déu.

Entre Déu i el Cèsar no hi ha un problema de poders. El poder és nefast perquè esclafa la llibertat humana. En Déu no hi ha poder, ni polític ni religiós, sinó servei. Això ho deixa clar l’evangeli.

*.- Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 LA VIDA ES UNA FIESTA... PARA TODOS*

Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT. L’esquema d’aquest evangeli segueix el càntic d’Isaïes i és, com el dels diumenge passat, una metàfora del Regne.

És un intent de Jesús d’acusar als dirigents jueus que rebugen l’oferta de salvació que els fa Déu per mitjà de Jesús.

EXPLICACIÓ. El profeta parla a un poble que passa per la pitjor de les crisis de la seva història. Els anuncia «la salvació total, malgrat les circumstàncies adverses»; d’un futur –que en llenguatge simbòlic--, hi haurà menjars exquisits i bons vins, es retirarà el vel (de dol) de tots els pobles, s’assecaran les llàgrimes i s’aniquilarà la mort per sempre.

L’AT, utilitza el banquet per a designar els temps messiànics. Jesús l’utilitza per a designar el Regne de Déu.

Un banquet no és gran cosa pel qui ho té tot. Però, era molt important, per un poble que només tenia els banquets de noces com a única manera d'alleugerir les seves penes i oblidar-se de la dura realitat d’una vida en que el primer objectiu era la subsistència.

La paràbola no és més que una metàfora per indicar que Déu ens invita a tots a satisfer la major de les felicitats possibles, dins de les nostres limitacions.

- El Pare és el que invita a les noces del seu Fjll.

- Els primers invitats són els caps religiosos jueus que no acceptaven el missatge de Jesús.

- Els nous invitats són els gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta ni raça ni condició social i, el que és més escandalós, sense que tingui importància si són bons o dolents.

Ara bé, el concepte de Déu que es descriu en aquesta paràbola correspon a la idea que en tenia l’home de l’A.T. Res a veure amb el de Jesús, al qui no li escauen represàlies contra els dolents. Tanmateix és una pena que encara avui alguns pensin en aquell Déu de l’A.T. i no en el de Jesús.

La referència que fa la paràbola a un que no duia el vestit adequat presenta una certa dificultat de interpretació. Si havien d’invitar a la gent que trobessin pels camins, se suposa que aquests no anaven vestits de noces. Tal vegada Mateu es refereixi a la túnica que es posava als batejats (?)

En tot cas, el que l’evangeli ens transmet és que: El que es quedarà fora del banquet és aquell que no voldrà entrar-hi, qui s’autoexclou. És a dir, qui no vol acceptar les condicions del Regne.

Déu ens fa una oferta (banquet =seure a la seva taula), a tots per un igual.

- «Si la resposta no és sí, ja estic dient no.»

- Si la resposta és sí «però, no invitem a la nostra pròpia taula als que passen gana» --si no assistim als necessitats--, «és que no acceptem de veritat la invitació de Déu.»Aquesta és la diferencia entre dir sí o dir no.

Tanmateix, és una pena que encara avui tinguem aquella idea de Déu.De tota manera, el Déu de Jesús no li escauen represàlies contra els dolents. Més aviat es quedarà fora del banquet aquell que es negui a entrar-hi, al qui no vol acceptar les condicions del Regne. És a dir, del que s’autoexclou.

*.- Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

PARÀBOLA DELS VINYATERS HOMICIDES, (Mt 21,33-43)

L’evangeli d’avui, com diu Fray Marcos, més que paràbola és una al·legoria, en la que cada element metafòric fa referència a un element real. El propietari de la vinya és Déu. La vinya és el poble jueu, poble elegit. Els vinyaters són els caps religiosos d’Israel. Els servents enviats en cada ocasió, són els profetes. El fill és Jesús. Els fruits que Déu espera d’aquesta vinya, són, segons Isaïes: dret i justícia i segons els primers cristians: l’amor. Els nous vinyaters –líders religiosos--, hauran d’entregar fruits, és a dir: servir, al nou poble, que no és altre que la comunitat cristiana.

En el relat d’Isaïes el protagonista és el poble (vinya) que no respon a les expectatives de Déu. En el de Mateu són els caps religiosos (vinyaters) que es volen apropiar-se dels fruits i de la vinya.

Un cop dita la paràbolaJesús el fa aquesta advertència: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.» (Mt 21.43)

Però partiríem d’una ide falsa si consideressim que aquells caps religiosos eren malvats. No, es preocupaven pel culte, defensaven la Llei i la institució per respecta al seu Déu de forma sincera. Però confonien els drets de Déu amb els seus propis interessos; identificaven la voluntad de Déu amb la seva pròpia i es creien amos i senyors del poble. Pensem que Jesús va ser crucificat perquè aquests caps religiosos no van acceptar la crítica que els feia. Tenien desenfocada la voluntat de Déu.

A l’evangeli se’ns diu que l’única alternativa al desastre de la història, és fer de l’amor (que és Crist) la pedra angular que coroni la construcció d’una nova humanitat.

Font: Fray Marcos. «LA RESPONSABILIDAD DEL PODER: NOS AFECTA A TODOS»

Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html