JOAN BATLLES I ALERM. «IN MEMORIAM».

Ha mort Joan Batlles i Alerm, sacerdot i amic, que em va acompanyar en el camí de la fe i en l’amor a Jesucrist. Cent anys -els va fer el passat  23 de juliol- implicat en cos i ànima amb l’Església. Primer com escolanet, llegint a les celebracions: perquè «tenia veu d’espavilat. Aquest noi servirà». Després com a sacerdot de la nissaga de Melquisedec, com va intuir el rector de Bigues i Riells: «Tu seràs el meu hereu».

 «Una vida consagrada a l’evangelització d’un poble». Amb aquests subtítol, els moviments d’Església JAC i JIC van publicar, el 2007, un llibre-homenatge com miscel·lània pels seus noranta anys. Ell va ser, juntament amb mossèn Bardés, a les dècades dels ciquanta-seixante l’impulsor d’aquests moviments d’Acció Catòlica renovada, especialitzada, en la línia del sacerdot belga Joseph Cardijn, fundador de la JOC. Van ser els anys de joventut i dedicats a la joventut. del mossèn. Després va venir l’etapa de la Pastoral en que juntament amb mossèn Totosaus va crear el Centre d’Estudis Pastorals (CEP).. Eren anys postconciliars, de renovació teològica i litúrgica i calia introduir l’orientació que el papa Joan XXIII donava a la doctrina eclesial: «l’ajornamento». Calia «formar les noves generacions de capellans, desvinculant-los de l’Església franquista del moment».

 La seva discrepància amb el nacionalcatolicisme, expressat de forma lliure en diverses ocasions, sobretot després del Concili que el mossèn va viure amb gran esperança, mai li va faltar la consideració que li tenia el bisbe Modrego i la plena sintonia amb el bisbe Jubany.

Batlles no va ser un sacerdot convencional, clerical, tancat en les quatre parets d’una parròquia. «Per això [ha estat reconegut] com el religiós que va voler apropar-se als seglars des de dues premisses irrenunciables: la catalanitat i el sentit de la llibertat». (Núria Escuer). Amic d’intel·lectuals i de gent senzilla, va viure els moments convulsos de repressions del franquisme, migracions i barraquisme, sense perdre el sentit de l’evangeli. El sentit d’alliberament (anticipant-se a la teologia de l’alliberament) del fet religiós i la missió de l’Església al món. Malgrat la realitat social adversa Batlles no es movia de les seves conviccions i això feia que,«sempre tornés a la seva idea inicial» de diàleg. Així ho va escriure en el pròleg del llibre «L’Església del segle XXI» del també sacerdot Salvador Cabré: «Es pot dir sense exageració que si l’Església no estableix vies de diàleg, a tots els nivells, ampli, sincer i obert a totes les qüestions que toquen el bé de les persones, patirà d’anèmia perillosa. Això no està renyit amb l’ordenament necessari  (no burocràtic i obstruccionista) de  les formes dialogants (sínodes, assemblees, consells, jornades de reflexió...). El diàleg en l’Església, com arreu, té uns pressupòsits sense els quals no existeix, o només existeix en forma d’aparença i caricatura. La tasca principal és que els bisbes i els capellans tinguin una consciència clara de formar amb tots els altres fidels una comunitat de germans».

«Tu es sacerdos in aeternum». Mossèn Batlles va ser fidel a la missió sacerdotal a la que va consagrar la seva vida. Ha estat un home de conviccions. Ho va deixar clar en l’entrevista que li va fer, fa uns anys la periodista Núria Escur: «Jo no em jubilaré mai ni com a cristià ni com a humà, és de l’única cosa que estic segur».

Ara que gaudeixes de la plenitud de Déu, Joan Batlles, sacerdot i amic, prega pels qjui a la terra volem seguir Jesús com tu ens vas ensenyar a fer-ho.

Salvador Sol

TEXTOS ESPECIALS DE JEREMIES

Per: Antoni Ferret

Jeremies, durant la seva actuació de profeta, es va trobar amb l’esdeveniment extraordinari de la presa de Jerusalem pels babilonis, i la deportació de gran part de la població de Judà a Babilònia. Fet que va ser interpretat, segons la inspiració de Déu, com un càstig molt dur a la constant infidelitat del poble envers els manaments del Senyor. Així, doncs, una gran part del seu llibre consisteix en la crítica del comportament del poble d’Israel (concretament de Judà), sobretot pel que fa a la pràctica de la idolatria i, també, de la injustícia social, i per altra part a l’amenaça del càstig que els esperava. Així com també, més breument, en la promesa divina del retorn dels deportats (50 anys després) a la seva terra.

Tanmateix, voldria fer observar el fet que, tant en un cas com en l’altre (infidelitat i càstig, i retorn), el profeta s’expressa d’una manera entusiàstica, ja sigui en contra del poble o a favor (és a dir, sempre a favor del designi de Déu). Entusiasme que, de vegades, sobta per la seva intensitat.

Vegem exemples de textos exagerats, tant de la condemna i del càstig, com de l’alegria del retorn (textos que Jeremies presenta com dits per Déu):

La seva llengua, com un arc, / tira mentides, / amb falsedats es fan amos del país, / passen de fer mal a fer més mal, / i a mi no em coneixen. / Ho dic jo, el Senyor. / Guardeu-vos els uns dels altres, / no us fieu dels vostres germans, / que els germans van per fer travetes, /  i els companys / són marxants de calúmnies. / Tothom enganya el seu veí, / no diuen la veritat; / han avesat la llengua a dir mentides; / de tant de fer mal, ni força tenen / per a convertir-se. / Pillatge i més pillatge, / estafa i més estafa: / no em volen conèixer. / Ho dic jo, el Senyor.  (9, 2-5)

Convertiré Jerusalem / en un munt de runa, / en un refugi de xacals. / De les ciutats de Judà / en faré un desert, no hi quedarà ningú.  (9, 10)

 El qui ha d’anar a la pesta, / hi anirà, / el qui ha d’anar a l’espasa, / hi anirà, / el qui ha d’anar a la fam, / hi anirà, / el qui ha d’anar a l’exili, / hi anirà. / Els deixaré a mercè / de quatre menes de flagells: / de l’espasa, que els matarà; / dels gossos, que s’enduran / els seus cadàvers; / dels ocellots i dels animals feréstecs, / que els devoraran / i no en deixaran res. / Ho dic jo, el Senyor.  (15, 2-3)

Escolteu, nacions, / la paraula del Senyor, / anuncieu-la als qui són lluny, / a les illes: / El qui havia dispersat Israel, / de nou l’aplegarà, / i el guardarà / com un pastor el seu ramat: / el Senyor ha redimit / el poble de Jacob, / l’allibera de les mans dels més forts. / Arriben a les altures de Sió / cridant de goig, / a la llum de l’abundor del Senyor: / blat, vi i oli, i cries de ramats. / Viuran com els horts amarats d’aigua, / no patiran mai més d’escassetat. / Llavors dansaran d’alegria les noies, / joves i vells dansaran junts: / canviaré el dol en dies de festa, / els consolaré de les penes / i els alegraré.

(31, 10-14)

 Observem que el profeta anunciava una cosa que s’havia d’esdevenir uns 50 anys després, i que ell, naturalment, no veuria. Convençut que, donada la bondat de Déu, no podia ser d’altra manera.

Un dels fets més importants, en l’aspecte humanitari, que es van donar en la seva vida de profeta va ser el de l’alliberament dels esclaus. En un moment, sembla, immediat a la presa de la ciutat de Jerusalem. Vegem com ho explica, parlant en nom de Déu:

Això diu el Senyor, Déu d’Israel: El dia que us vaig treure d’Egipte, la terra on éreu esclaus, vaig fer una aliança amb els vostres pares. Els vaig dir: Si un germà hebreu es ven per esclau, l’has de deixar lliure l’any setè. Que et serveixi durant sis anys, però després deixa’l lliure. Tot i això, els vostres pares no em van escoltar ni em van fer cas. Últimament vosaltres us havíeu esmenat: davant meu, en el temple que porta el meu nom, us havíeu compromès solemnement a proclamar cadascú la llibertat del seu proïsme, cosa que jo considero justa. Però després us heu fet enrere, profanant així el meu nom. Cadascú ha tornat a prendre l’esclau o l’esclava que havia alliberat i els heu tornat novament a l’esclavatge, tant homes com dones.

Ara, doncs, això diu el Senyor: Vosaltres no heu obeït el meu precepte de proclamar cadascú la llibertat del seu germà, del seu proïsme. Jo, per tant, proclamo contra vosaltres la llibertat de l’espasa, la pesta i la fam: faré de vosaltres un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra. Ho dic jo, el Senyor. (...) a tots ells els faré caure en mans dels enemics que els volen matar: els ocellots i els animals feréstecs s’atiparan dels seus cadàvers.  (34, 13-20)

El final del llibre de Jeremies és fortament decebedor. Emprèn una tirallonga d’amenaces contra els pobles veïns, cosa que em permeto interpretar com a fruit de sentiments polítics, molt personals, arbitraris i, sovint, violents, encara que ell, com de costum, els posa en boca de Déu.

Els qui reben són: Egipte (Però aquell dia, per al Senyor de l’univers, és dia de passar comptes amb els seus adversaris: l’espasa devorarà fins a atipar-se’n, s’embriagarà de sang.). Els filisteus (El Senyor devastarà els filisteus, la resta de l’illa de Catfor.). Moab (Maleït qui faci amb desgana la tasca encomanada pel Senyor. Maleït qui privi de sang la seva espasa!). Ammon (Per això venen dies que faré ressonar el crit de guerra a Rabà dels ammonites. Ho dic jo, el Senyor.). Edom (Jo envio una calamitat al poble d’Esaú, ara haurà de donar comptes.). Damasc (aquell dia els seus joves cauran pels carrers, tots els homes de guerra seran abatuts. Ho dic jo, el Senyor de l’univers. Calaré foc a les muralles de Damasc.). Les tribus àrabs (Assalteu Quedar, devasteu els nòmades d’Orient!). Elam (Els enviaré l’espasa, i els perseguirà fins que els hauré exterminat.).

Tot això, endut pel seu zel, ho posa en boca de Déu, cosa que considero un sacrilegi.  

I de la mateixa manera escriu, en una visió de futur, sobre la derrota i la destrucció de Babilònia per part dels perses, que s’esdevindria uns 50 anys després, i que permetria el tan esperat retorn dels israelites al seu país. (Ataca el país de Merataim, vés a combatre contra ell i contra els habitants de Pecod! Anorrea’ls, extermina’ls, fes el que t’he manat! Ho dic jo, el Senyor. /// Preguntaran el camí de Sió, i l’emprendran tot dient: “Anem a unir-nos al Senyor amb una aliança eterna, que no sigui mai oblidada.”) 

EL CENT PER U

Comentaris a l’evangeli del diumenge 24 de setembre

 Déu recompensa als qui han estat creients tota la vida com els qui s’han convertit a última hora.

            L'estranger que s'ha unit al Senyor

            no ha pas de dir:

            «El Senyor m'exclou del seu poble». (Is 56,3)

«És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just. [...]

Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora [...]. No va, per aquí el missatge de la paràbola.
Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamenta que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós.
Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni una.
Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu [...] es mou per amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem.

Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya».
Amb la paràbola, Jesús ens interpel·la: «Què feu tot el dia desvagats?».
Què feu per a «ferc créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança». (Lluís Armengol. «El pa de la Paraula», nº 3. Ed. Claret).
...

Per poder dur una «vida digna de l'evangeli del Crist cal la conversió del cor [...], anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions [...]. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: «Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop». Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús ...[. El crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, són expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans [...]. Els camins del Senyor “són camins de bondat, les seves obres són obres d’amor».

... 

«Déu és igual per a tots, és bondat infinita»

Quan es va escriure aquest evangeli, les comunitats duien molts anys de rodatge però s’anaven incorpo­rant nous membres que no eren jueus. Els més antics reclamaven privilegis pel fer de ser-ho. Per això, aquesta paràbola intenta advertir-los […] que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres, ni pel fet de ser jueus. Ells eren els elegits i privilegiats. Déu no podia tractar als demés com tenia l’obligació de tractar-los a ells.

En el capítol 19 de Mateu, que els leccionari s’ha saktat, Jesús diu al jove ric que ho vengui tot i el segueixi. I a Pere, que li demana: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?» (Mt 19,27), li promet:  «tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna. (Mt 19,29).I, els alerta: «qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau». (Mt 20,26-27). (Frayu Marcos. Fe a)dulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL PERDÓ INDISPENSABLE

Comentaris a l’evangeli del diumenge 17 de setembre

PERDONAR MÉS ENLLÀ DE LA JUSTÍCIA. 

(WWW.LaparauLa.com)

No és casualitat que Mateu acabi el capítol 18, dedicat a la vida de la comunitat cristiana, amb les paraules «perdonar de tot cor al germà».

Pere, creient ser generós, ofereix un perdó abundant, «set vegades». Jesús li respon amb un perdó sobreabundant, amb un perdó infinit, com només Déu pot perdonar. I proposa una paràbola amb un final sorprenent i tràgic.

Diem, creient en la justícia: «el qui la fa la paga». Però aquesta no és la justícia de Déu. 

El rei de la paràbola, d’alguna manera, representa Déu, i perdona al seu servent, que li promet pagar-li tot si té paciència. Sabent –el rei- que mai ho podrà arribar a pagar un deute tant important, li «perdona el deute sencer: un perdó per damunt de tot el que es pot imaginar». 

Però el servent, que actua de forma humana, «no escolta les súpliques del company que li deu una suma discreta de diners, i exigeix «que se li pagui el deute»; que es faci justícia..

El rei, assabentat de l’actuació del servent «i ,li diu que perdoni al seu company. El rei està exigint una cosa injusta, o millor dit, està exigint un perdó que va més enllà de la justícia».

Mateu explica amb aquesta paràbola, que sense el perdó la convivència és impossible.

...

CONVERTIR-NOS AL PERDÓ (catholic.net)

Preguntes del papa Francesc. Per què ens hauríem de convertir? La conversió convé a l’ateu per convertir-se en creient, que de pecador es torna just, però nosaltres no tenim necessitat de conversió: ja som cristians! «Aleshores ja estem bé». Pensant així, no ens adonem que és precisament d’aquesta presumpció és del que hem de convertir-nos —que som cristians, tots bons, que estem bé—: de la suposició de que, en general, va bé així i no necessitem cap tipus de conversió. Però cal que ens preguntem: és realment cert que en diverses situacions i circumstàncies de la vida tenim en nosaltres els mateixos sentiment de Jesús? És veritat que ho sentim com Éll? Per exemple, quan sofrim algun mal o alguna ofensa, reaccionem sense animadversió i perdonem de cor a qui ens demana disculpes? ¡Què difícil és perdonar! Com també és difícil no dir: Me les pagaràs”. Una frase que ens surt de dins. quan estem cridats a compartir alegries i tristeses, plorem sincerament amb els que ploren i ens alegrem amb els que estan alegres? Quan expressem la nostra fe, ho fem amb valentia i senzillesa, sense avergonyir-nos de l’Evangeli? I, així, podem anar-nos fent moltes preguntes. No estam bé, sempre ens hem de convertir, tenir els mateixos sentiments que tenis Jesús». (Papa Francesc, Àngelus, 6 de desembre de 2015)

...

«SETANTA VEGADES SET» (pregària.cat)

Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions [...], I tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”..

I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.

En llenguatge bíblic, «setanta vegades set» vol dir sempre.

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens han ofès. 

Això es molt trist [...], No perdonar és, d’alguna manera, destruir la salvació que ens va guanyar Jesús: anul·lar-la.

Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú [...], Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. 

- El perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia. 

- I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de la violència. 

Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.

Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats.

Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors». (Lluís Armengol, s.j. El pa de la Paraula. Ed. Claret)

Selecció i redacció: Salvador Sol

PARAULES DEL PROFETA JEREMIES

Jer 7, 2-11

Escolteu la paraula del Senyor, gent de Judà, que entreu per aquestes portes quan voleu adorar-lo. Això us diu el Senyor de l’Univers, el Déu d’Israel: Seguiu el bon camí, milloreu la vostra conducta. I us deixaré habitar en aquest lloc. No us refieu de les paraules enganyoses repetint: Això és el temple del Senyor, el temple del Senyor, el temple del Senyor. Si de veritat seguiu el bon camí i milloreu la vostra conducta, si feu justícia entre les dues parts d’un plet, si no oprimiu els immigrants, els orfes i les viudes, si en aquest lloc no vesseu sang innocent i no adoreu altres déus, que serien la vostra perdició, jo us deixaré habitar en aquest lloc, a la terra que vaig donar als vostres pares des de sempre i per sempre.

Però vosaltres us refieu de paraules enganyoses que no serveixen de res. Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres? Doncs sí, això és el que jo veig! Ho dic jo, el Senyor. 

Antoni Ferret

CORRECCIÓ FRATERNAL I ORACIÓ

Comentaris a l’evangeli del diumenge 10 de setembre (Mt. 18,15-20)  

En el capítol 18, Mateu ens ressenya una sèrie de discursos sobre la comunitat i on llegim per primera vegada la paraula «germà», per a deignar un membre de la comunitat cristiana..  

L’evangeli d’avui ja té present que els membres de la comunitat cristiana no són perfectes. Però es tracta de «germans» que reconeixen les seves limitacions i imperfeccions, i per això necessiten recolzament fratern.

Fixem-nos bé que el text diu: «Si el teu germà et fa una ofensa. vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta». És a dir, no és el que ofèn qui ha de demanar perdó, sinó l’ofès qui perdona. La qual cosa es relaciona amb la pregunta de Pere: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu ger,à les ofenses que em faci? Set vegades. Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set». (Mt 18,21-22) – (Fray Marcos – Webb: Fe adulta)

…

Saber acceptar la correcció de l’altre. «Nosaltres no vivim pas sols [...];  les persones que ens envolten no són perfectes [...]. De vegades, actuen malament, o almenys ens ho sembla». [...]

«Es trist tenir a prop una persona que té l’hàbit de criticar» [...]. l.

«N’hi ha d’altres que no critiquen, però se’n van a l’extrem contrari [...]. Diuen: -Jo no em fico mai amb ningú-. [...] Una «actitud d’aquell [egoista] que té per norma viure exclusivament per a ell mateix»..

Si tens algun d’aquests al teu costat, i vols seguir Jesús «vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà» (Mt 18,15).
Però, si som nosaltres els qui rebem la correcció, hem de saber acceptar-ho sense perdre la pau. De moment, potser ens sabrà greu, però ben segur que ens ajudarà a progressar. Reconèixer els propis defectes és el primer pas per a millorar. (Lluís Armengol, S.J. – Webb: pregaria,cat)

...

L’oració en comú. L’evangeli d’aquest diumenge també va de l’oració en comú (Mt 18,19-20). Una oració que ha de ser fraterna (Mt 18,15-18).

«Per tal que pugui haver-hi reconciliació [...], és important saber dialogar i perdonar, doncs que el fonament de la fraternitat és l’amor gratuït de Déu. Només així, la comunitat serà senyal del Regne». Cal reconèixer, però, les dificultats. «Certs dolors segueixen colpejant el cor». Per això «hi ha persones que diuen: -Perdono però no oblido!», perquè: el rancor, les tensions fortes, les opinions diferents, les ofenses, les provocacions, etc. dificulten el perdó i la reconciliació.

La correcció fraterna i el poder de perdonar (Mt 18,15-18) és un do de l’Esperit. . La gràcia del perdó que rebem de Déu, va unida a la manera «com nosaltres perdonem».

El leccionari d’avui conclou amb la «promesa» que ens fa Jesús de que  «serem escoltats [i perdonats] en allò que demanem al Pare [...], perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20), fent-los costat. (Webb: Orden de los carmelitas de Ntra. Señora del Monte Carmelo)
…

La importància de reunir-se en nom de jesús. El fragment de l’evangeli que es llegeix avui, «parla de la correcció fraterna i de la importància de reunir-se en nom de [Jesús] el Senyor».

Mateu ens dóna a entendre que «en aquelles comunitats del s.I hi havia picabaralles, faltes d’entesa...», i per això l’evangelista destaca la importància de la «correcció fraterna» i el perdó necessari per a la «reconciliació».

«Reunir-se és apropar-se [viure en comunitat], no enfrontats, per tal de viure personal i comunitàriament el projecte del Regne, el centre del qual és Jesús. (Webb: el taller de la serenidad).   

Selecció i redacció: Salvador Sol 

LA TEMPTACIÓ PERMANENT

«Ens agraden les esglésies precioses, amb músiques i llums suaus [però ens cal reconèixer el Senyor], també en el dolor, en la pèrdua i en la inseguretat». (Espai sagrat)

...

Un segon moment de temptacions de Jesús surt de la boca de Pere, el seu gran amic.«Jesús va estar en el punt  de mira del diable des que va néixer [...]. L’enemic vol matar la veritat. Per això Mateu narra la cruel ordre d’Herodes de matar als nens menors de dos anys [...], per acabar amb Jesús». En l’evangeli d’avui, Mateu ens explica que «el diable pretén que Jesús renunciï a la creu». (Mt 16,22) 

Després de les temptacions del desert, i aquesta per part de Pere, Jesús encara tindrà una altre temptació, quan Gestes, un dels lladres crucificat amb ell, li diu: «No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». (Lc 23,39)

«Les temptacions sempre segueixen el mateix esquema. a) Un agent provocador: el diable en el desert, Pere en l’anunci de la mort, i el lladre a la creu. b) el reconeixement de Jesús com a [messies] depenent d’una condició: [que ho demostri], i c) la proposta sempre va en el sentit de desnaturalitzar la missió redemptora». (Daniel Salazar, working press)

...

En l’evangeli de la setmana passada, Pere confessava que «Jesús era el messies, el Fill de Déu viu». (Mt 16,16) i en l’evangeli d’avui, Jesús explica als seus deixebles quina és la condició d’aquest «Messies, Fill de Déu». Pere, i els deixebles, creuen en el reconeixement del poble a causa dels miracles i les seves paraules a favor dels més desgraciats. Però, «en els capítols 16 i18 Jesús [parla als seus deixebles] preparant-los per Jerusalem i la creu».

Jesús ha d’anar a Jerusalem per complir la voluntat del Pare. «Convenia (del grec, “dei” = és necessari) [...] que Jesús vagi a Jerusalem per tal de completar la missió que li ha donat Déu. Ha vingut per a salvar el món, i Jerusalem és essencial per la seva obra».

«El sofriment de Jesús vindrà de la ma dels “ancians”, dels prínceps dels sacerdots i dels escribes, que són els tres grup que formen el Sanedrí, la cort suprema dels jueus (els poderosos). No són pas els pitjors homes que provoquen la mort de Jesús, sinó els millors d’aquella societat». Fixem-nos que ells actuen d’agents temptadors «perquè el poble condemni Jesús i els romans l’executin». (Cf. Richard Niell Donovan. WSermon writer)

...

Mateu conclou l’evangeli d’avui amb una pregunta que ens interpel·la a tots; «Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?». (Mt 16, 26)

«És una de les preguntes [que el comú dels humans ens costa més d’entendre] però que travessa de pol a pol la història de la humanitat i davant de la que ningú pot restar indiferent.

La pregunta, formulada avui seria: Què has fet tu per Crist?

Moltes vegades, absorts per tantes preocupacions i inquietuds ens oblidem de les coses verdaderament importants » Però, l’evangeli diu clarament que «el Pare [...] pagarà a cadascú segons les seves obres». (Mt 16,27).  (Sergio A. Córdova, LC. Catholic.net) 

...

«Seguim a Cesarea de Filip, fora del territori de Palestina. I, el què Mateu posa en boca de Jesús no l’accepten ni els seus seguidors. El diumenge passat Jesús felicitava Pere i avui el critica durament per «pensar com els homes».(Mt 16,23) 

Igual que Pere, els cristians de totes les èpoques ens hem escandalitzat de la creu, i d’haver estat en les nostres mans, cap de nosaltres haguéssim triat per a Jesús el camí que ell mateix va triar. Queden lluny les imatges del Jesús profeta i de Messies victoriós. Ara s’anuncia un “Servidor” que es lliura als altres i d’aquesta manera fa present un Déu que és amor.

Les paraules posades en boca de Pere, la seva actitud davant de l’anunci de la mort, demostren que ni ell ni els altres deixebles no havien entès què significava Jesús.

Però, podia Pere, deixar de pensar com a jueu?

La seva resposta és lògica. Com també ho va ser la seva actitud el dia que vingueren a prendre al Mestre, volent-lo defensar a cops d’espasa. Era inconcebible, per a un jueu, que al Messies el matessin els màxims representants de Déu a la terra. 

La proposta que fa Pere és gairebé la mateixa que li va fer el diable en el desert. I la resposta de Jesús és la més dura que trobem a tot l’evangeli; Jesús vol eradicar en els seus, una falsa idea de Déu». (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)

...

«Nosaltres acostumem a pensar que [la felicitat] únicament s’aconsegueix si gaudim d’una vida fàcil [...], si tot ens va bé. Però Jesús, que desitja realment que siguem feliços, ens obre els ulls [...], perquè no ens equivoquem de camí.
Només hi pot haver felicitat quan tenim un projecte de vida seriós, que valgui la pena, fonamentat en la veritat de l’evangeli i viscut a fons en l’amor [...]. qui no estima generosament, tampoc no serà mai feliç». (P. Lluís Armengol i Bernils. «El pa de la Paraula» nº 3. Ed. Claret)

Selecció i redacció: Salvador Sol