TEXTOS ESPECIALS DE JEREMIES

Per: Antoni Ferret

Jeremies, durant la seva actuació de profeta, es va trobar amb l’esdeveniment extraordinari de la presa de Jerusalem pels babilonis, i la deportació de gran part de la població de Judà a Babilònia. Fet que va ser interpretat, segons la inspiració de Déu, com un càstig molt dur a la constant infidelitat del poble envers els manaments del Senyor. Així, doncs, una gran part del seu llibre consisteix en la crítica del comportament del poble d’Israel (concretament de Judà), sobretot pel que fa a la pràctica de la idolatria i, també, de la injustícia social, i per altra part a l’amenaça del càstig que els esperava. Així com també, més breument, en la promesa divina del retorn dels deportats (50 anys després) a la seva terra.

Tanmateix, voldria fer observar el fet que, tant en un cas com en l’altre (infidelitat i càstig, i retorn), el profeta s’expressa d’una manera entusiàstica, ja sigui en contra del poble o a favor (és a dir, sempre a favor del designi de Déu). Entusiasme que, de vegades, sobta per la seva intensitat.

Vegem exemples de textos exagerats, tant de la condemna i del càstig, com de l’alegria del retorn (textos que Jeremies presenta com dits per Déu):

La seva llengua, com un arc, / tira mentides, / amb falsedats es fan amos del país, / passen de fer mal a fer més mal, / i a mi no em coneixen. / Ho dic jo, el Senyor. / Guardeu-vos els uns dels altres, / no us fieu dels vostres germans, / que els germans van per fer travetes, /  i els companys / són marxants de calúmnies. / Tothom enganya el seu veí, / no diuen la veritat; / han avesat la llengua a dir mentides; / de tant de fer mal, ni força tenen / per a convertir-se. / Pillatge i més pillatge, / estafa i més estafa: / no em volen conèixer. / Ho dic jo, el Senyor.  (9, 2-5)

Convertiré Jerusalem / en un munt de runa, / en un refugi de xacals. / De les ciutats de Judà / en faré un desert, no hi quedarà ningú.  (9, 10)

 El qui ha d’anar a la pesta, / hi anirà, / el qui ha d’anar a l’espasa, / hi anirà, / el qui ha d’anar a la fam, / hi anirà, / el qui ha d’anar a l’exili, / hi anirà. / Els deixaré a mercè / de quatre menes de flagells: / de l’espasa, que els matarà; / dels gossos, que s’enduran / els seus cadàvers; / dels ocellots i dels animals feréstecs, / que els devoraran / i no en deixaran res. / Ho dic jo, el Senyor.  (15, 2-3)

Escolteu, nacions, / la paraula del Senyor, / anuncieu-la als qui són lluny, / a les illes: / El qui havia dispersat Israel, / de nou l’aplegarà, / i el guardarà / com un pastor el seu ramat: / el Senyor ha redimit / el poble de Jacob, / l’allibera de les mans dels més forts. / Arriben a les altures de Sió / cridant de goig, / a la llum de l’abundor del Senyor: / blat, vi i oli, i cries de ramats. / Viuran com els horts amarats d’aigua, / no patiran mai més d’escassetat. / Llavors dansaran d’alegria les noies, / joves i vells dansaran junts: / canviaré el dol en dies de festa, / els consolaré de les penes / i els alegraré.

(31, 10-14)

 Observem que el profeta anunciava una cosa que s’havia d’esdevenir uns 50 anys després, i que ell, naturalment, no veuria. Convençut que, donada la bondat de Déu, no podia ser d’altra manera.

Un dels fets més importants, en l’aspecte humanitari, que es van donar en la seva vida de profeta va ser el de l’alliberament dels esclaus. En un moment, sembla, immediat a la presa de la ciutat de Jerusalem. Vegem com ho explica, parlant en nom de Déu:

Això diu el Senyor, Déu d’Israel: El dia que us vaig treure d’Egipte, la terra on éreu esclaus, vaig fer una aliança amb els vostres pares. Els vaig dir: Si un germà hebreu es ven per esclau, l’has de deixar lliure l’any setè. Que et serveixi durant sis anys, però després deixa’l lliure. Tot i això, els vostres pares no em van escoltar ni em van fer cas. Últimament vosaltres us havíeu esmenat: davant meu, en el temple que porta el meu nom, us havíeu compromès solemnement a proclamar cadascú la llibertat del seu proïsme, cosa que jo considero justa. Però després us heu fet enrere, profanant així el meu nom. Cadascú ha tornat a prendre l’esclau o l’esclava que havia alliberat i els heu tornat novament a l’esclavatge, tant homes com dones.

Ara, doncs, això diu el Senyor: Vosaltres no heu obeït el meu precepte de proclamar cadascú la llibertat del seu germà, del seu proïsme. Jo, per tant, proclamo contra vosaltres la llibertat de l’espasa, la pesta i la fam: faré de vosaltres un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra. Ho dic jo, el Senyor. (...) a tots ells els faré caure en mans dels enemics que els volen matar: els ocellots i els animals feréstecs s’atiparan dels seus cadàvers.  (34, 13-20)

El final del llibre de Jeremies és fortament decebedor. Emprèn una tirallonga d’amenaces contra els pobles veïns, cosa que em permeto interpretar com a fruit de sentiments polítics, molt personals, arbitraris i, sovint, violents, encara que ell, com de costum, els posa en boca de Déu.

Els qui reben són: Egipte (Però aquell dia, per al Senyor de l’univers, és dia de passar comptes amb els seus adversaris: l’espasa devorarà fins a atipar-se’n, s’embriagarà de sang.). Els filisteus (El Senyor devastarà els filisteus, la resta de l’illa de Catfor.). Moab (Maleït qui faci amb desgana la tasca encomanada pel Senyor. Maleït qui privi de sang la seva espasa!). Ammon (Per això venen dies que faré ressonar el crit de guerra a Rabà dels ammonites. Ho dic jo, el Senyor.). Edom (Jo envio una calamitat al poble d’Esaú, ara haurà de donar comptes.). Damasc (aquell dia els seus joves cauran pels carrers, tots els homes de guerra seran abatuts. Ho dic jo, el Senyor de l’univers. Calaré foc a les muralles de Damasc.). Les tribus àrabs (Assalteu Quedar, devasteu els nòmades d’Orient!). Elam (Els enviaré l’espasa, i els perseguirà fins que els hauré exterminat.).

Tot això, endut pel seu zel, ho posa en boca de Déu, cosa que considero un sacrilegi.  

I de la mateixa manera escriu, en una visió de futur, sobre la derrota i la destrucció de Babilònia per part dels perses, que s’esdevindria uns 50 anys després, i que permetria el tan esperat retorn dels israelites al seu país. (Ataca el país de Merataim, vés a combatre contra ell i contra els habitants de Pecod! Anorrea’ls, extermina’ls, fes el que t’he manat! Ho dic jo, el Senyor. /// Preguntaran el camí de Sió, i l’emprendran tot dient: “Anem a unir-nos al Senyor amb una aliança eterna, que no sigui mai oblidada.”)