Reflexions d'Advent II

 «Aprèn a viure i sabràs morir bé». (Confuci) Estem en temps d’Advent i això vol dir que «esperem» algú important per a nosaltres. Esperem aquell que ha dit de si mateix; «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

Aprendre a viure la vida que ens porta l’Enviat que esperem.

Naixem inconscients, per un procés biològic que ens empeny. Però a partir d’aquí ens hem de fer persones conscients de què hem vingut a fer en aquest món. Donar resposta a aquella pregunta de Fray Pedro de los Reyes: «Yo para què nací». Fugir del gregarisme, de fer el que veiem,fer, del que està de moda, i desplegar tot el potencial intel·lectual de que un/a és capaç i esdevenir la persona única, dins d’un món d’éssers semblants.

Aprendre a viure és trobar sentit a la vida.  Com va escriure el pare Llimona (Viure, Edicions 62): Viure, és confiar, esperar i somriure, malgrat tot. I, també; admirar-se, il·lusionar-se i somniar, perquè val la pena. I, abraçar-ho tot...

La vida és un regal que s’ha de saber utilitzar i agrair!

Reflexions d'Advent I

 «La glòria de Déu és l’home». És una definició del pare de l’Església Ireneu de Liò (s. II) Aquests darrers dies, les lectures litúrgiques han parlat d’aquella visió del profeta Daniel: «Vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home.» (Dn 7,13) I, l’evangelista Lluc, també va deixar escrit que; «quan la gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra […]: Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat». (Lc 21,26-27)

Estem en temps d’Advent, temps d’espera. El poble d’Israel esperava un messies, un líder carismàtic, que els alliberés de ser ostatges de poders alients. I Déu envià el seu Fill: «nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui estàvem sota la Llei» (Ga 4,4-5)

Jesús és l’home, «que era de condició divina» però, «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu». Perquè «rebéssim la filiació» que ens permet dir: «Abbà, pare!» (Fl 2,5-6)

«La glòria de Déu és l’home» que deixa de ser esclau. Està escrit en el Deuteronomi: «Per això, el Senyor, amb mà forta, us ha fet sortir d'Egipte, la terra on éreu esclaus, i us ha rescatat del poder del faraó, rei d'Egipte».(Dt 7,8)

Avui, correm el perill de ser esclaus dels poders fàctics: «el poder maligne d'aquest món» (Ga 1,4). Que la llum d’Advent ens faci lliures.

DESPERTAR*

La paraula «despertar» la trobem a totes les tradicions de saviesa. Els evangelis sinòptics la interpreten atorgant-li un caràcter individualista i moralitzant. De manera que. «estar despert» seria equivalent a mantenir un comportament moral adequat, per tal d’aconseguir la salvació (individual, o del jo).

En el context històric i cultural en que va ser dit, es pot entendre així. No obstant, sembla que el significat original d’aquest «despertar», era una invitació a la: «Conversió».

La paraula original és «metanoia», que ens orienta a una nova manera de veure o de conèixer-nos, més enllà de la ment. De manera que «despertar» i «conversió», són dues maneres de referir-se a una mateixa realitat.

Les paraules de Jesús van en aquesta direcció: «Vetlleu, doncs (=estigueu desperts) i pregueu en tot moment» (Lc 21,36.BCI).

Què significa: «vetllar (= estar desperts)»? Significa adonar-nos del «somni» en el que estem atrapats»? I les preguntes cabdals: a) Com podem adonar-nos de que estem «adormits»? b) Hi ha alguna cosa que puguem fer?...

La vetlla és diferent als somnis, que sovint ens generen confusió i sofriment. En el somni hi pot haver un malestar emocional, fruit de la ignorància bàsica, que caracteritza el «somni», i ens allunya de la nostra realitat.

Però el que recomana Jesús és: «que les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor» (Lc 21,34.BCI).

El sofriment i la confusió emocional no desapareixen fins que no es troba la resposta adequada a la pregunta «qui sóc jo?», és a dir, fins que no «despertem».

El senyal més clar d’estar adormit és el sofriment. Perquè, així com el dolor és inevitable, el sofriment sempre és opcional: apareix quan ens reduïm al que no som. Si ens identifiquem amb el cos, la ment, els pensaments, els sentiments, les circumstàncies en les que ens trobem…, succeeix, que ens reduïm a un «objecta»: a pensar que som allò que somniem; allò amb que ens identifiquem de forma inconscient, i quedem atrapats en això.

El concepte «Despertar» de l’evangeli es pot interpretar, doncs, en termes de que qualsevol sofriment és una «alerta», que ens invita a sortir de l’engany en que ens trobem i accedir a la nostra verdadera identitat.

Despertem quan reconeixem que no som un «objecte», sinó la Consciència il·limitada i  no-dual, que s’expressa temporalment en la forma d’aquest «jo». Per això, interpretant així el que ens diu l’evangeli, el que som no queda afectat per res del que ens pugui succeir.

Jesús es refereix a la persona desperta com aquella que ha fet un canvi total, ha experimentat, i viu, la seva verdadera identitat, al «jo sóc» universal i no-dual.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 21, 25-28 y 34-36) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

 DIUMENGE I D'ADVENT / Cicle C

Idees força del leccionari

 

Lectura primera.-

-       «Faré néixer […] un plançó bo, que es comportarà […] amb justícia i bondat.»

-       «L'anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé». (Jr 33,14-16)

 

Salm.-

-       «Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me».

-       «Tot l'obrar del Senyor és fruit d'amor fidel». (Sl 24)

Lectura segona.-

-       «Que el Senyor refermi els vostres cors perquè siguin sants»,

-       «Avanceu […] en la manera de comportar-vos i d'agradar a Déu» (1Te 3,12;4,2)

Evangeli.-

-       Que les «preocupacions» no us afeixuguin.

-       Per la vinguda del Fill de l’Home «sereu alliberats». (Lc 21,25-28.34-36)

Veure-ho tot: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

 «TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada

FIESTA DE CRISTO REY*

El proper diumenge acaba l’any litúrgic, celebrant la proclamació de Crist Rei. Els diumenges de desembre són el temps d’Advent, dedicats a preparar i celebrar el Nadal

 

Motiu i sentit de la festivitat.

És una festivitat recent. La va instituir Pius XI el 1925. Per això les imatges de Jesús del romànic i el gòtic no el presenten mai amb corona, sinó amb la ma estesa, com un Mestre que ensenya.

Aquesta proclamació de Crist Rei, es va instituir en un moment d’hores baixes de l’Església. Després de la I Guerra Mundial, que va deixar milions de morts i una gran crisi econòmica i social, Europa va entrar en una situació terrible, d’atur, gana i tensions socials.

El Papa va culpar d’aquesta situació a la societat per «l’allunyament de Crist i de la seva llei, i els canvis que aquest fet produïa a la família i a la societat.» La conclusió d’aquest anàlisi va ser, que: «no es podria esperar la pau durable entre els pobles mentre que els individus i les nacions neguessin i rebutgessin l’imperi de Crist Salvador.» Calia, doncs, «restaurar el Regna de Déu». Aquestes són les primeres paraules de l’encíclica Quas primas amb la que es va instaurar aquesta festivitat.

La possible objecció que es pot fer és evident: ¿Es poden resoldre tots aquests problemes, només proclamant la reialesa de Crist; instaurant la festivitat de Crist Rei? Els anys transcorreguts demostren que no.

Per tant, avui, amb aquesta celebració no es pretén restaurar ni reforçar la pau entre les nacions, sinó felicitar a Jesús, el Crist, per la seva vida d’esforç i dedicació als altres, fins la mort.

Aquest és avui el sentit que hem de donar a la festivitat de Crist Rei.

 

Les lectures de la litúrgia d’avui.

La primera de Daniel, anuncia el triomf del Fill de l’Home, que rep el poder i la glòria.

La segona, de l’Apocalipsi, ens recorda que la reialesa de Jesús repercuteix en tots nosaltres: ens ha convertit en un regne de sacerdots.

La tercera, de l’evangeli de Joan, ofereix una visió més crítica de la reialesa. Jesús és rei, però el seu regne no és d’aquest món. I no ha vingut a rebre honors i glòria, sinó a donar testimoni de la veritat.

 

Reflexió personal

Generalment esperem de l’homilia que ens il·lumini i ens animi a ser millors, a viure d’acord a l’ensenyament i a l’exemple de Jesús. La festivitat de Crist Rei exigeix una actitud diferent. No és el fet d’aprendre, el més important, sinó felicitar-nos per qui tant ha fet per nosaltres.

Pel demés, no siguem ingenus. La situació del món d’avui dona la raó a Pius XI: si visquéssim d’acord amb l’evangeli, les coses, en nosaltres i al món,  anirien millor!

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Jn 18,33-37) escrit per: José Luís Sicre – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

SE ACABA EL TIEMPO: ACERTAR CON JESÚS*

En aquest fragment de l’evangeli de Marc se’ns presenta Jesús utilitzant el gènere escatològic per anunciar el final, i el judici: Quan es veurà «el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat» (Mc 13,26).  Aplicar a Jesús el nom de «el Fill de l’Home» no és per destacar la seva humanitat, sinó que, d’acord amb la profecia de Daniel, té un sentit contrari. Apunta més o menys al «Messies». És a dir: «l’home especialíssim, missatger de Déu.»

Ens trobem, doncs, en una espècie d’epíleg de la predicació de Jesús. En ser rebutjat definitivament pels sacerdots i doctors, Jesús proclama la seva veritat: Ell és el jutge, la norma: optar per ell és encertar.

En aquest fragment d’evangeli, ens cal diferenciar els tres «discursos escatològics» subjacents:

-       la destrucció de Jerusalem i del Temple,

-       el final dels temps,

-       la conducta del cristià.

En primer lloc, per a un jueu que creu que el Temple és el centre de la presència de Déu a la terra, la seva destrucció pot representar el final. Però no és el que pensa Jesús. Per a ell, ha passat el temps en que el Temple, la Circumcisió, el dissabte, els sacrificis... tenien (si és que la tenien) importància religiosa. Jesús anuncia que aquest no és el final, sinó el temps d’anunciar l’evangeli a tot el món. Afirmacions com aquestes, són les que fan que els caps religiosos d’Israel decideixen matar-lo.

En segon lloc, es parla del final dels temps, amb imatges ingènues, apocalíptiques, que reflecteixen concepcions cosmològiques molt primitives. Però sense concretar el com i el quan. Això, «ni el Fill ho sap, sinó tant sols el Pare.» (Mc 13,32).

En tercer lloc, tot el que s’ha dit anteriorment, serveix de pròleg al verdader missatge: vivim de cara a un futur que està venint necessàriament: la vida de l’ésser humà no s’explica sense mirar cap a aquest futur. Res de la vida cristiana, ni res de Jesús, té sentit sinó és contempla com un tot.

El futur ve a nosaltres de manera inexorable. I el missatge ens diu que tots els valors es fonamenten amb el final, amb el judici. Un judici que significa que al final de tot resplendirà la Veritat. Mentre anem de camí estem subjectes a l’error, a aparences, a enganys. Però al final triomfarà la veritat, que és Déu, anunciada per la seva Paraula, que és Jesús.

Al final tots els humans ens trobarem amb la revelació definitiva del bé i el mal, l’encert o l’error. I l’encert és Jesús, la Paraula de Déu. Per això el jutge serà Crist.

*- *.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Mc 13,24-32) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL PERILL DE LA RELIGIÓ*

 Deia un adagi llatí «Corruptio optimi, pessima», Allò que considerem el millor, si es corromp, esdevé el més perillós. Això pot passar amb la religió quan alguns es fan amb el poder de la institució i l’absolutitzen.

La religió, en tant que construcció social, busca vehicular i potenciar l’anhel humà de plenitud. Però, quan el «jo» se n’apropia, esdevé instrument de poder al servei dels qui s’han constituït en «mediadors» de l’Absolut.

El poder atorga superioritat, i qui es revesteix de «poder sagrat» pot tenir la temptació de fer el que sigui perquè es noti.

Jesús critica els qui «Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets» (Mc 12,38-39). A més a més, «Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament» (Mc 12,40)

L’engany del poder --nefast en l’àmbit religiós--, contrasta amb la imatge de la viuda del relat. La viuda representa l’actitud de  despreniment o deseiximent del «jo». L’evangeli ens diu que: «Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:--Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.(vg Mc 12,41-44,BCI)

Els mestres de la Llei simbolitzen aquells que volen absolutitzar la religió, i en fan el seu mitjà de vida, La viuda representa l’espiritualitat com una dimensió fonamental de l’ésser humà, caracteritzada per la llibertat.

La religió és un «mapa» que pretén orientar-nos per a descobrir «qui som», i viure al servei de la persona i l’espiritualitat. Però quan aquests valors s’absolutitzen, es corrompen.  i es confonen. L’espiritualitat constitueix aquella dimensió profunda de la persona, per la que clama el nostre anhel més profund, i que té a veure directament amb la nostra verdadera identitat. La religió és el que tenim, l’espiritualitat és el que som.

 

*- *.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 12,38-44) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol