dimarts, 29 d’octubre del 2019

LA RESURRECCIÓ PORTA CUA

Per Antoni Ferret

Darrerament, en els webs i mitjans religiosos alternatius, sembla haver-se anat afermant la idea que la resurrecció de Crist va ser més un fenomen vital-psicològic experimentat pels apòstols de manera individual, que no pas un fet físic de la persona de Jesús. Algun autor arriba a afirmar-ho d'una manera tan segura, que m'arriba a sorprendre.

Però a mi em sembla molt plausible i moltíssim probable que vagi ser així, cosa més humana que no una resurrecció física. I no hi tinc cap problema, atès, sobretot, el fet que tal suposada realitat (qualsevol de les dues) no afegeixen ni treuen cap element realment important del missatge de Crist, que és lo que ens interessa.

Lo que sí que em preocupa no és el fet en si mateix de la resurrecció, sinó la circumstància, fonamental, que aquesta nova interpretació porta cua. I quina cua...!!!

Resulta que, si no hi va haver resurrecció física, sinó una percepció individual interna, sembla que no hi hauria hagut, ni una certa convivència temporal, ni unes aparicions, ni, sobretot, una ascensió. Tot això tampoc té gaire importància, sinó, només, ALLÒ que ve al darrere.

Perquè quasi totes les versions que tenim en relació a la missió encomanada per Crist als seus seguidors de predicar l'Evangeli per tot el món estan escrites justament dins el relat de l'escena de l'ascensió. Mateu, Marc i Lluc (Joan no es refereix al tema) expliquen aquesta missió encomanada parlant de l'ascensió o bé dins el relat d'una aparició. En el cas de Lluc no és una missió encomanada de manera directa (Aneu...), sinó d'una manera impersonal (I cal predicar en nom d'ell...)

Aquests són els textos en què em vaig trencar les banyes escatint si en cada una de les escenes hi havia només «els apòstols», o «els deixebles», o bé «els onze i les persones que eren amb ells»... per tal d'aclarir si la missió havia sigut confiada només a homes o bé homes i dones. Malaguanyat temps perdut.

Ara, doncs, sense ni resurrecció física, ni aparicions ni ascensió al cel, suposant que sigui així com tot es va esdevenir, hem d'afirmar la hipòtesi següent

En cap moment, que ens consti pels relats apostòlics, Crist no va encomanar a ningú en concret la continuació de la seva tasca predicant l'Evangeli per tot el món. Aquesta tasca es va continuar perquè a ningú dels qui hi havien participat (homes i dones) li va passar pel cap, ni li podia haver passat, una altra cosa. ¡No calia pas que ningú ho digués!!

I en funció d'això, com passava en les comunitats que visitava sant Pau, homes i dones «tenen el mateix dret, i deure, de treballar pel missatge cristià i de menar l'Església». En aquest sentit, hi ha, des de fa MOLT temps, una extorsió per part dels homes més poderosos en perjudici de les dones. Que cal tombar.

divendres, 25 d’octubre del 2019

FARISEUS I PUBLICANS, PROFETISME I FARISEISME

Comentari de l’evangeli (Lc 18,9-14) escrit per Fray Marcos  http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Per entendre bé aquesta paràbola cal anar al context social i religiós del temps de Jesús. Per nosaltres un fariseu és una persona falsa, artificial i hipòcrita, que només busca que se’l tingui per bo, sense importar-li si ho és o no.
Però el fariseu d’aleshores no presentava aquest estereotip; era un home pietós que formava part del grup més religiós i en aquest sentit feia més del que la Llei exigia.
Per contra, el publicà era un jueu que es  dedicava a cobrar els impostos exigits per la potència ocupant. No era un pobrissó com es podria deduir del que en diu l’evangeli.
Als publicans se’ls considerava pecadors públics per dues raons. Primer, perquè col·laboraven amb l’imperi romà, i cap jueu podia reconèixer altre autoritat que no fos la de Déu. Segon, perquè cobraven més del que estava establer, i això anava a benefici dels seus guanys propis. Es tractava, per tant. de persones reprovables.
És important fixar-se en el començament, de l’evangeli, quan diu: «A uns que es refiaven de ser justos» (Lc 18,9). Jesús no es refereix a tots en general. No tots els fariseus menystenien als publicans, ni tots els publicans se sentien pecadors.
El fet de referir-se a «uns que...» és un matís important. Com en el cas del bon samarità, té la intenció de posar el dit a la nafra dels fariseus convençuts de que el compliment de la Llei ja és suficient.
La paràbola no necessita més explicació que aquesta. El missatge que conté capgira tota la religiositat de qualsevol època. Déu rebutja aquell que es creu ser bo i accepta el que se sent pecador. Aquesta és la revolució de Jesús, que escandalitza, encara avui, als piadosos.
Que s’entengui bé: el fariseu no és rebutjat per complir la Llei, sinó per la seva actitud  de: 1.- Creure que és més bo. 2.- Menystenir als altres. 3.- Exigir un tracte de favor; passar factura a Déu pel seu bon comportament.
Tampoc el publicà és acceptat pel que fa de mal, sinó per la seva actitud davant Déu: 1.- Reconeix el seu pecat. 2.- Demana perdó. 3.- Sent la necessitat d’un Déu compassiu. 4.- Confia en aquest Déu.
El missatge no pot ser més clar. Les bones obres no serveixen de res si ens porten a una actitud de supèrbia o ens fan sentir millor que els altres.
Selecció i redacció: Salvador Sol

divendres, 18 d’octubre del 2019

IMPARTIR JUSTICIA HUMANA NO ÉS TASCA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Lc 18,1-8) escrit per Fray Marcos http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

El Déu de Jesús, contràriament al jutge que no tenia temor de Déu (Lc 18,2), fa justícia en tot moment, sense que se li hagi de demanar, perquè ell és justícia.

Voler entendre l’Escriptura és difícil perquè parteix d’experiències religioses expressades en conceptes que corresponen a una visió mítica del món, molt allunyat de la nostra mentalitat i sovint confonem el contingut del missatge amb l’embolcall, el mite amb el Logos.
El que cal fer, i no sempre s’ha fet, és descobrir la veritat que s’amaga en el mite i presentar-la en un llenguatge que s’ajusti a la cosmovisió racional del nostre temps. L’error de la nostra religió (igual que en les altres), és voler mantenir l’embolcall narratiu per sobre de la veritat que vol transmetre. Avui es fa imprescindible aprofundir en el context de les dites i els fets de Jesús, que llegim als evangelis, si volem entendre la intencionalitat del text.
El diumenge passat, amb el relat dels deu leprosos se’ns parlava de l’agraïment que demostra aquell que no viu pendent del compliment de la Llei, i amb això se’ns presentava la llibertat de consciència dels que han entès de què va això del Regne.
L’evangeli d’avui ens parla de l’oració. Un tema de la màxima importància, perquè l’oració, en qualsevol de les seves formes, és una de les manifestacions religioses que més ens parla sobre la nostra manera d’entendre Déu i entendre l’home.
Cal que situem la nostra religiositat, sobretot en l’oració de petició, en l’esperança de l’acció definitiva de Déu al final dels tempos. Es tracta, per tant, de no caure en el desànim si la resposta de Déu no és immediata. No oblidem que la justícia definitiva s’emmarca en un temps escatològic.
Per a comprendre la paràbola, s’ha de contextualitzar la viuda com el prototipus del desemparament, així com el leprós era el prototipus de la marginació. Observem que tant la viuda com el leprós, malgrat en la situació social en la que es troben (els va tot en contra), mantenen una actitud de confiança que els porta a aconseguir el que demanen.
La paràbola no pretén equiparar Déu amb el jutge injust, tot i que, com el jutge, ens pugui semblar que Déu calla i no respon a la nostra petició.
Els temps de Déu són escatològics. Els primers cristians van viure creient «que el final del temps, en que es faria justícia, era a la vora». Ho tenien tot en contra i només podien confiar en el Déu que no els podia abandonar.
La paràbola del jutge injust i la viuda insistent s’ha de interpretar, des de la nostra religiositat actual, en el sentit de que a Déu no li hem de demanar que faci allò que fa constantment. justícia, perquè l’està fent constantment. No hem d’esperar que faci justícia, com una acció puntual. Déu és sempre el mateix i no pot canviar per ajustar-se a la nostra petició.
El que hem de descobrir és la seva presència en cada esdeveniment i en cada situació: Descobrir la paradoxa de veure’l present fins i tot en les calamitats, injustícies i sofriments dels homes.
No es tracta d’esperar al final del temps per descobrir la bondat de Déu, sinó de [seguir demanant] confiant en que, en el seu moment (en el moment de Déu) la justícia divina s’imposarà sobre la humana.
SeleccIó i redacció: Salvador Sol

dijous, 17 d’octubre del 2019

CORRECCIÓ D'UN ERROR

Per Antoni Ferret

Si  Lv 20: 10 diu:
Si algú comet adulteri amb la muller d'un altre, tant l'adúlter com l'adúltera seran condemnats a mort.

I Dt 22: 22 diu:
Si un home és sorprès jaient amb una dona casada, tots dos han de morir, l'home i la dona.

Doncs així
la frase de Joan, a Jn 8: 5
"Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones"

És errònia, és a dir: és falsa!
per atribuir la pena a la dona sola
per atribuir-li la pena d'apedregament (molt més greu que la simple pena de mort)

He sentit, llegit... aquesta frase dotzenes de vegades, i sempre l'he creguda. Milions de cristians /es l'han sentida o llegida dotzenes de vegades. Milions de creients estan equivocats en una cosa molt important, i molt negativa.

Qui es va equivocar, amb resultat d'augmentar, psicològicament, la pena d'una persona ja prou cruelment castigada,  d'augmentar el desprestigi social de les dones, d'augmentar la duresa (ja prou superexcessiva) del text bíblic?
Els mestres de la Llei i els fariseus?, o l'evangelista?

Jo opino que, en l'època de redacció del text de Joan (o de donar per validats els textos escrits prèviament), cap al final del segle I, destruït el temple pels romans (any 70), i molt probablement també destruïda molta documentació, és quasi segur que Joan va haver d'escriure la frase de memòria (sense poder-la confrontar).

Però de lo que es tractaria ara seria impedir que aquest error es vagi propagant més i més en el futur. Les noves edicions bíbliques haurien de portar una nota explicativa. I els mossens haurien de tenir cura, en cas de comentar aquesta escena, de rectificar l'error.


A l’escrit de l’Antoni cal afegir-hi dos comentaris:

1.- Me permito informar a todos los que han recibido el mensaje de Antoni Ferret que el pasaje de Juan 7,53 a 8,11 es considerado por la edición del Nuevo Testamento de Mateos-Shöekel (ed. 1987) como totalmente apócrifo: lo quitan incluso del texto y lo ponen en apéndice.
Antonio Duato
Atrio

2.- De tota manera,  sigui o no apòcrifa el passatge de Joan del 7,53 a 8,11, cal llegar bé el que diu l’evangelista: «Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri». El text no especifica la situació civil de la dona, i no és un tema menor. Perquè en el Levitic llegim: «Si algú comet adulteri amb la muller d'un altre, tant l'adúlter com l'adúltera seran condemnats a mort)» (Lv 8,10) Per tant, a l’adulter se’l castiga amb pena de mort perquè pren la dona d’un altre. Si la dona està lliure de compromís matrimonial el càstig només va per ella.
La Bíblia també parla del càstig per violació, però això és un altre tema.

Salvador Sol
CSXXIG

diumenge, 13 d’octubre del 2019

ESTIGUEU ALERTA, VETLLEU...


CRISTIANS
Segle XXI de Gràcia

Grup de reflexió, debat i acció dins l’església

el grup és membre de l’Associació Cristianisme al segle XXI
Apunts,  2a..Trobada (Curs 2019-2020).


JESÚS VOL UNA ESGLÉSIA VIVA, DESPERTA

 «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33-37)

 L’evangeli de Marc presenta «una nova filosofia de vida»: la d’estar sempre preparats (alerta) per a rebre el do que ens porta el Senyor permanentment.

Jesús ens diu que Déu està entre nosaltres, però no sabem en quin moment se’ns farà present personalment. Cal, per això, que ens hàgim alliberat de les nostres pors i egoismes. Déu sempre està esperant que sortim al seu encontre. Aquesta abraçada amb Déu, ens obliga a estar desperts i descobrir-lo a través de persones, fets i paraules que ens fan de pont.

Des d’Abraham que el poble jueu esperava que Déu complís les seves promeses. I Déu les va anar complint en la mesura que el poble les reclamava:.
-       A Abraham, amb la descendència;
-       als esclaus d’Egipte, amb la llibertat;
-       als famolencs de l’Èxode, amb una terra que vessa llet i mel;
-       en conquerir les ciutats de Canaan, amb una nació forte i poderosa;
-       als exiliats a Babilònia, amb el seu retorn a la seva terra;
-       quan els destruïren el temple, amb la seva reconstrucció...

El poble jueu, durant divuit segles, ha viscut adorant un Déu que els prometia benestar però els castigava per les seves infidelitats. Ara Jesús ens presenta un Déu que és «Pare», i ell mateix és la promesa de salvació: un canvi radical que va agafar als rabins i especialistes de la Llei  desprevinguts.

«No sabem quan serà el moment» del nostre encontre definitiu amb Déu. Els primers cristians creien que Jesús tornaria, al cap de poc temps, per implantar definitivament el Regne. Perquè les causes del Regne encara no s’han assolit del tot. Cal que les anem descobrint i fer-ne l’objectiu de la nostra vida, «El Regne ja és aquí –es diu--, però encara no». I no vindrà com un avatar per més que li ho demanem al Pare! El Regne l’hem d’anar construint seguint l’exemple de Jesús, fins que «Déu sigui tot en tots».

Ens cal estar desperts, disposats...: viure en un Advent permanent!.




Notes de: Salvador Sol,
Blog recomanats:    CRISTIANS SEGLE XXI DE GRÀCIA                                                                      E.mail de contacte: cristiansxxigracia@ono.com
                                          ESGLÉSIA D’ESPERANÇA  http://esglesiaesperanca.blogspot.com.es/

divendres, 11 d’octubre del 2019

LLOAR DÉU I DONAR-LI GRÀCIES

Comentari a l’evangeli (Lc 17,11-19) escrit per Fray Marcos http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Jesús es dirigeix cap a Jerusalem i pel camí es troba amb oprimits i esclavitzats per la societat que li surten al pas. Jesús no els refusa, no es guarda la salvació pel final, sinó que aquesta es va produint en el moment en que es troba amb aquests marginats per diverses causes, i que per això mateix, no poden desenvolupar les seves possibilitats materials o espirituals per arribar a ser allò que podrien arribar a ser.

Jesús diu a un dels leprosos que li demanen curació: «la teva fe t'ha salvat».(Lc 17,19) deixant clar que les causes espirituals (la fe mou muntanyes) són més importants que les materials.

Avui l’evangeli ens presenta un cas pràctic de fe, que va de la confiança a la gratitud.

Aquí hi ha la clau de interpretació d’aquest relat evangèlic: L’alliberament és fruit del reconeixement del do rebut i de l’agraïment.  No serveix de res tenir confiança amb Déu si aquesta no va acompanyada del lliurament personal a la seva causa.

El relat presenta tres protagonistes: la lepra, Jesús i un samarità. Sembla que els altres nou leprosos són jueus i només fan de contrapunt.

La lepra era el màxim exponent de la marginació deshumanitzadora perquè els obligava a viure apartats de la societat i de la religió. Però el fet és que sovint es confonia la lepra amb altres infeccions de la pell, i quan es curaven, el sacerdot els declarava purs i podien reintegrar-se a la societat.

Els nou leprosos que es van anar a presentar al sacerdot estaven complint amb la Llei. Aquest era el fonament de la religió jueva: si un complia amb la Llei, Déu compliria la seva promesa de salvació. Però Jesús va voler destacar que el fonamental no era el compliment de la Llei, sinó la resposta lliura, sincera, al do gratuït i incondicional rebut de Déu: a l’agraïment i a la lloança.

Un dels leprosos, el samarità, «es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies». (Lc 17,16) Aquest era el sentit de la litúrgia de les primeres comunitats cristianes, orientades a l’acció de gràcies (eucaristia) i a la lloança divina. :

Aquest relat dels leprosos està ple de referències importants, enfocades cap a la nova fe predicada per Jesús. Seguint les seqüències de l’evangeli, tenim:
1.- La súplica profunda i sincera. «Jesús, Mestre tingues compassió de nosaltres».
2.- La resposta indirecta de Jesús: «aneu a presentar-vos als sacerdots»
3.- La confiança: «Mentre hi anaven»,
4.- l’acció de Déi: «van quedar purs de la lepra».
5.- Reacció espontània:  «Un d'ells [...] va tornar enrere glorificant Déu».
6.- Sorpresa de Jesús, «¿On són els altres nou?».
7.- Confirmació d’una verdadera actitud vital;  «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».

Jesús proclama una fe que salva! L’evangelista pretén destacar que la religiositat ha de ser: autèntica, sincera, que dugui vida, no acomodació a normes externes.

Només un leprós va tornar per a donar gràcies. Només un va seguir el seu impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir el que els hi manava la Llei. Els havien adoctrinat que la salvació venia per l’estricta compliment de la Llei, i no per la llibertat de manifestar l’agraïment lloant aquell que salva.  

Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 5 d’octubre del 2019

CREURE EN DÉU ÉS FER UNA APOSTA PER LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Lc 17, 05-10) escrit per Fray Marcos. http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Els apòstols demanen a Jesús que els hi augmenti la fe. (cf lc 17.5). Ve a ser una manera diferent de preguntar-li: en qui hem de creure? O, a qui hem de fer confiança? Jesús esquiva la pregunta i posa en dubta que tinguin fe. Només que la vostra fe fos com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al l mig del mar" (Lc 17,6), (Lc 17,6)
La fe (en el sentit de confiar) no es computa,  no va de tenir-ne molta o poca. «Confiar en Déu és [...] incompatible en posar la confiança en els mèrits propis. Pretendre acumular mèrits no és confiar en Déu sinó en un mateix. Creure que la salvació ens vindrà per les «bones obres» que creiem fer, és contrari al que llegim als evangelis. Aquest era l’error dels fariseus.
Complir amb les normes per pura obligació no ens enriqueix com a éssers humans. Allò que es fa per amor verdader, no salva pel fet en si mateix, sinó perquè manifesta que un ja s’ha fet seva la salvació que Déu ofereix. La pregunta dels apòstols indica que no havien entès (com els hi passa avui a molts cristians) de què anava això de la salvació.
A l’evangeli d’avui hi ha:
         1.- L’exemple de la fe i la figuera.
         2.- La paràbola del servent que fa el que li
         és manat sense cap més mèrit.
Avui l’evangeli ens parla de la dicotomia entre la fe i les obres. Una qüestió que ve de lluny  i ha creat (i encara crea) molts problemes a l’Església, quan no es llegeix bé l’evangeli.
Descobrir que del que es tracta és de confiar plenament en Déu, soluciona el problema de la «fe i les obres».
La petició dels apòstols. «Augmenta'ns la fe» està mal plantejada. La fe no es mesura en quantitats sinó en autenticitat. Jesús no els hi podia augmentar una fe que encara no tenien.
A més, la fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins. Com ho fa el gra de mostassa.
La fe, que és un do de Déu, no es pot demanar perquè ja ha estat donada al món. No podem demanar allò que ja posseïm. Només ens cal confiar plenament en qui ens l’ha donada de forma gratuïta. La fe no es té per arrencar figueres ni moure muntanyes. La fe és una actitud personal i fonamental, que imprimeix caràcter (una manera de ser) a la nostra existència.  
La fe és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de mostassa, tot i ser tant petit, conté vida exactament igual que la majoria de les llavors. Això és el que apòstols encara no havien descobert.
A la Bíblia llegim que tenir fe és confiar en una persona sempre que vagi acompanyada de fidelitat.  En aquest sentit la fe supera l’esperança i suposa l’amor. 
De vegades es parla del «silenci de Déu» quan succeeix allò que li demanem que no succeeixi. Però cal que ens adonem que formem part de la creació i aquesta té les seves pròpies regles. I que, malgrat les desgràcies que puguin succeir, és el lloc on trobarem a Déu, el camí de la salvació.
Si Déu està present en cada cosa creada, creure en Déu és fer una aposta per la creació. Això és: confiar en l’home pel que té de Déu.
Tornant a l’evangeli d’avui, cal afegir que Jesús crítica la relació del poble jueu amb Déu, que es basa en l’estricte compliment de la Llei, i en creure que això ja era suficient per a salvar-se. Si ells complien com un esclau davant del seu senyor, aquest (Déu) havia de complir la seva part. És a dir, se sentien amb dret a exigir la fidelitat del senyor.
Però Jesús no ens demana que "servim" a Déu, sinó que servim al germà. Déu no vol esclaus sinó persones lliures que es moguin des del seu interior per amor i compassió.
Selecció i redacció: Salvador Sol