Jesús es dirigeix cap a Jerusalem i pel camí es troba amb oprimits
i esclavitzats per la societat que li surten al pas. Jesús no els refusa, no es
guarda la salvació pel final, sinó que aquesta es va produint en el moment en
que es troba amb aquests marginats per diverses causes, i que per això mateix, no
poden desenvolupar les seves possibilitats materials o espirituals per arribar
a ser allò que podrien arribar a ser.
Jesús diu a un dels leprosos que li demanen curació: «la teva fe t'ha salvat».(Lc
17,19) deixant clar que les causes espirituals (la fe mou muntanyes) són més
importants que les materials.
Avui l’evangeli ens presenta un cas pràctic de fe, que va de la
confiança a la gratitud.
Aquí hi ha la clau de interpretació d’aquest relat evangèlic:
L’alliberament és fruit del reconeixement del do rebut i de l’agraïment. No serveix de res tenir confiança amb Déu si
aquesta no va acompanyada del lliurament personal a la seva causa.
El relat presenta tres protagonistes: la lepra, Jesús i un samarità.
Sembla que els altres nou leprosos són jueus i només fan de contrapunt.
La lepra era el màxim exponent de la marginació deshumanitzadora
perquè els obligava a viure apartats de la societat i de la religió. Però el
fet és que sovint es confonia la lepra amb altres infeccions de la pell, i quan
es curaven, el sacerdot els declarava purs i podien reintegrar-se a la societat.
Els nou leprosos que es van anar a presentar al sacerdot estaven
complint amb la Llei. Aquest era el fonament de la religió jueva: si un complia
amb la Llei, Déu compliria la seva promesa de salvació. Però Jesús va voler
destacar que el fonamental no era el compliment de la Llei, sinó la resposta
lliura, sincera, al do gratuït i incondicional rebut de Déu: a l’agraïment i a la
lloança.
Un dels leprosos, el samarità, «es prosternà als peus de
Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies». (Lc 17,16) Aquest era el
sentit de la litúrgia de les primeres comunitats cristianes, orientades a
l’acció de gràcies (eucaristia) i a la lloança divina. :
Aquest relat dels leprosos està ple de referències importants, enfocades
cap a la nova fe predicada per Jesús. Seguint les seqüències de l’evangeli, tenim:
1.- La súplica profunda i sincera. «Jesús, Mestre tingues
compassió de nosaltres».
2.- La resposta indirecta de Jesús: «aneu a presentar-vos als
sacerdots»
3.- La confiança: «Mentre hi anaven»,
4.- l’acció de Déi: «van quedar purs de la lepra».
5.- Reacció espontània:
«Un d'ells [...]
va tornar enrere glorificant Déu».
6.- Sorpresa
de Jesús, «¿On són els altres
nou?».
7.- Confirmació d’una verdadera actitud vital; «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».
Jesús proclama una fe que salva! L’evangelista pretén destacar
que la religiositat ha de ser: autèntica, sincera, que dugui vida, no
acomodació a normes externes.
Només un leprós va tornar per a donar gràcies. Només un va
seguir el seu impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van
sentir obligats a complir el que els hi manava la Llei. Els havien adoctrinat
que la salvació venia per l’estricta compliment de la Llei, i no per la
llibertat de manifestar l’agraïment lloant aquell que salva.
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada