Els apòstols demanen a
Jesús que els hi augmenti la fe. (cf lc 17.5). Ve a ser una manera diferent de
preguntar-li: en qui hem de creure? O, a qui hem de fer confiança? Jesús
esquiva la pregunta i posa en dubta que tinguin fe. Només que la vostra fe fos com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't
de soca-rel i planta't al l mig del mar" (Lc 17,6), (Lc 17,6)
La fe (en el sentit de confiar) no es
computa, no va de tenir-ne molta o poca.
«Confiar en Déu és [...] incompatible en posar la confiança en
els mèrits propis. Pretendre acumular mèrits no és confiar en Déu sinó en un
mateix. Creure que la salvació ens vindrà per les «bones obres» que creiem fer,
és contrari al que llegim als evangelis. Aquest era l’error dels fariseus.
Complir
amb les normes per pura obligació no ens enriqueix com a éssers humans. Allò
que es fa per amor verdader, no salva pel fet en si mateix, sinó perquè
manifesta que un ja s’ha fet seva la salvació que Déu ofereix. La pregunta dels
apòstols indica que no havien entès (com els hi passa avui a molts cristians)
de què anava això de la salvació.
A
l’evangeli d’avui hi ha:
1.- L’exemple de la fe i la figuera.
2.- La paràbola del servent que fa el
que li
és manat sense cap més mèrit.
Avui
l’evangeli ens parla de la dicotomia entre la fe i les obres. Una qüestió que
ve de lluny i ha creat (i encara crea)
molts problemes a l’Església, quan no es llegeix bé l’evangeli.
Descobrir
que del que es tracta és de confiar plenament en Déu, soluciona el problema de
la «fe i les obres».
La
petició dels apòstols. «Augmenta'ns la fe» està
mal plantejada. La fe no es mesura en quantitats sinó en autenticitat. Jesús no
els hi podia augmentar una fe que encara no tenien.
A més,
la fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins. Com ho fa el
gra de mostassa.
La fe,
que és un do de Déu, no es pot demanar perquè ja ha estat donada al món. No
podem demanar allò que ja posseïm. Només ens cal confiar plenament en qui ens
l’ha donada de forma gratuïta. La fe no es té per arrencar figueres ni moure
muntanyes. La fe és una actitud personal i fonamental, que imprimeix caràcter
(una manera de ser) a la nostra existència.
La fe
és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de
mostassa, tot i ser tant petit, conté vida exactament igual que la majoria de
les llavors. Això és el que apòstols encara no havien descobert.
A la
Bíblia llegim que tenir fe és confiar en una persona sempre que vagi
acompanyada de fidelitat. En aquest
sentit la fe supera l’esperança i suposa l’amor.
De
vegades es parla del «silenci de Déu» quan succeeix allò que li demanem que no
succeeixi. Però cal que ens adonem que formem part de la creació i aquesta té
les seves pròpies regles. I que, malgrat les desgràcies que puguin succeir, és
el lloc on trobarem a Déu, el camí de la salvació.
Si Déu
està present en cada cosa creada, creure en Déu és fer una aposta per la
creació. Això és: confiar en l’home pel que té de Déu.
Tornant
a l’evangeli d’avui, cal afegir que Jesús crítica la relació del poble jueu amb
Déu, que es basa en l’estricte compliment de la Llei, i en creure que això ja
era suficient per a salvar-se. Si ells complien com un esclau davant del seu
senyor, aquest (Déu) havia de complir la seva part. És a dir, se sentien amb
dret a exigir la fidelitat del senyor.
Però
Jesús no ens demana que "servim" a Déu, sinó que servim al germà. Déu
no vol esclaus sinó persones lliures que es moguin des del seu interior per amor
i compassió.
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada