El Déu de Jesús, contràriament al jutge que no tenia temor de Déu (Lc 18,2), fa justícia en tot moment, sense que se li hagi de demanar, perquè ell és justícia.
Voler
entendre l’Escriptura és difícil perquè parteix d’experiències religioses
expressades en conceptes que corresponen a una visió mítica del món, molt
allunyat de la nostra mentalitat i sovint confonem el contingut del missatge
amb l’embolcall, el mite amb el Logos.
El que
cal fer, i no sempre s’ha fet, és descobrir la veritat que s’amaga en el mite i
presentar-la en un llenguatge que s’ajusti a la cosmovisió racional del nostre
temps. L’error de la nostra religió (igual que en les altres), és voler
mantenir l’embolcall narratiu per sobre de la veritat que vol transmetre. Avui
es fa imprescindible aprofundir en el context de les dites i els fets de Jesús,
que llegim als evangelis, si volem entendre la intencionalitat del text.
El
diumenge passat, amb el relat dels deu leprosos se’ns parlava de l’agraïment
que demostra aquell que no viu pendent del compliment de la Llei, i amb això
se’ns presentava la llibertat de consciència dels que han entès de què va això
del Regne.
L’evangeli
d’avui ens parla de l’oració. Un tema de la màxima importància, perquè l’oració,
en qualsevol de les seves formes, és una de les manifestacions religioses que
més ens parla sobre la nostra manera d’entendre Déu i entendre l’home.
Cal
que situem la nostra religiositat, sobretot en l’oració de petició, en l’esperança
de l’acció definitiva de Déu al final dels tempos. Es tracta, per tant, de no
caure en el desànim si la resposta de Déu no és immediata. No oblidem que la
justícia definitiva s’emmarca en un temps escatològic.
Per a
comprendre la paràbola, s’ha de contextualitzar la viuda com el prototipus del
desemparament, així com el leprós era el prototipus de la marginació. Observem
que tant la viuda com el leprós, malgrat en la situació social en la que es
troben (els va tot en contra), mantenen una actitud de confiança que els porta
a aconseguir el que demanen.
La paràbola
no pretén equiparar Déu amb el jutge injust, tot i que, com el jutge, ens pugui
semblar que Déu calla i no respon a la nostra petició.
Els temps
de Déu són escatològics. Els primers cristians van viure creient «que el final
del temps, en que es faria justícia, era a la vora». Ho tenien tot en contra i només
podien confiar en el Déu que no els podia abandonar.
La paràbola
del jutge injust i la viuda insistent s’ha de interpretar, des de la nostra
religiositat actual, en el sentit de que a Déu no li hem de demanar que faci allò
que fa constantment. justícia, perquè l’està fent constantment. No hem
d’esperar que faci justícia, com una acció puntual. Déu és sempre el mateix i
no pot canviar per ajustar-se a la nostra petició.
El que
hem de descobrir és la seva presència en cada esdeveniment i en cada situació:
Descobrir la paradoxa de veure’l present fins i tot en les calamitats, injustícies
i sofriments dels homes.
No es
tracta d’esperar al final del temps per descobrir la bondat de Déu, sinó de [seguir
demanant] confiant en que, en el seu moment (en el moment de Déu) la justícia
divina s’imposarà sobre la humana.
SeleccIó
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada