Els
nostres bisbes són clergues situats en el que s’anomena “carrera eclesiàstica”.
Osorio, nascut a Castañéda (Santander) el 16 de maig de 1945, ha estat prelat
de les diòcesis d’Ourense (1997), arquebisbe metropolità d’Oviedo (2002) i
arquebisbe metropolità de València
(2009). I, pel què sembla, sense haver destacat per la seva sintonia amb
els catòlics d’aquells bisbats. Cañizares, va néixer a Utiel (València) el 15
d’octubre de 1945, ha estat bisbe d’Àvila (1992-1996), arquebisbe de Granada, (1996-2002),
arquebisbe de Toledo, i primat d’Espanya, (2002-2008). El 2006 és promogut a
cardenal, per Benet XVI i el 2008 es trasllada a Roma per fer-se càrrec de la Sagrada Congregació pel Culte Diví i
Disciplina dels Sagraments (2008-2014), El 2013, és confirmat prefecte de
la Congregació per els Bisbes i el 2014 conseller en la Pontifícia comissió per
a Amèrica llatina. El 2006 va ingressar com a membre de la Real Academia de la Historia. Entre 2006-2008 va ser Vicepresident
de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracte d’un bisbe tot terreny, que finalment,
segons l’expressió catalana, ha fet allò de: «volta el món
i torna al born».
Ara
queda pendent Barcelona. Lluís Martínez Sistach ha superat els setanta-cinc
anys i consta que ha presentat la seva disponibilitat a ser jubilat. Però, de
moment, el Vaticà calla. En certa ocasió, aquest arquebisbe va dir que parlar
de la seva successió era perdre el temps. Sembla que ell no té pressa, el papa potser
tampoc. Entretant, Martínez Sistach ha endegat el Congrés Internacional de pastoral
de les Grans Ciutats, que és un projecte de llarga durada i el nostre arquebisbe
n’espera resultats positius de cara a frenar la secularització creixent,
especialment en les grans ciutats occidentals, i, a més, té en marxa el Pla
pastoral de la diòcesi, 2011-2015.
A
les últimes dècades, la seu de Barcelona només ha tingut dos bisbes d’origen i
cultura catalanes. Nacís Jubany i Arnau, (1971-1990), procedent del bisbat de
Girona i Lluís Martínez i Sistach (des
de 2004) procedent de Tarragona, després d’haver exercit de bisbe de Tortosa.
Tots els demés han estat: Gregòrio Modrego Casaus (1942-1967 aragonès, addicta
al règim; Marcelo González Martín, (1967-1971), castellà, procedent de la
diòcesi d’Astorga, que fou l’origen de la campanya: Volem bisbes catalans;
Ricard Maria Carles (1990-2004) valencià, procedent del bisbat de Tortosa,
artífex de la divisió de la diòcesi.
La
pregunta, qui i quan? espera resposta. Es deia que Rouco, com a membre de la comissió
pontifícia pel nomenament i trasllat de prelats, havia tingut molta influència al
Vaticà i que d’acord amb el nunci, era qui col·locava bisbes aquí i allà. Els
experts diuen que "De Roma ve el que a Roma va". I, des d’Espanya es veu amb
preocupació el proper relleu episcopal de Barcelona. El moment polític que es
viu a Catalunya ho deu fer més complicat. A Martínez Sistach se l’acusa de
moure’s a l’entorn dels que defensen el dret
a decidir, sospitós, per tant, de nacionalista. Per això Cañizares, l’home que ha
dit: “la unidad de España es un Bien moral a
preservar”, era un bon
candidat pels «unionistes ultraconservadors de
la caverna eclesiàstica».
Fracassat aquell intent, segueixen les
especulacions. Descartat el
cardenal Cañizares, ara es torna a parla de Jaume Pujol (bisbe de Tarragona i
membre (que és o ha estat) de l’Opus Dei), Sebastià Taltavull. (bisbe auxiliar
de Barcelona, ben vist pels cristians progressistes i els jesuïtes), Joan Enric
Vives (bisbe de la Seu d’Urgell, copríncep d’Andorra), Josep Àngel Saiz Meneses
(bisbe de Terrassa, i titllat de conservador). Algú posa també a la llista el
teòleg barceloní Armand Puig, actual degà-president de la facultat de Teologia
de Catalunya, molt vinculat a totes les activitats diocesanes i consiliari de
la Comunitat de Sant’Egidio...
El
Vaticà deu tenir nomenament d'arquebisbe per Barcelona com una patata calenta, pressionat pels uns
i pels altres, esperant que passi el 9-N i veure com queda tot plegat. La
diplomàcia vaticana és molt fina i sap com i quan actuar. Però, el
nomenament d’un bisbe no hauria de tenir res a veure amb qüestions polítiques. Ja no són temps de mantenir la unió de la corona i l’altar. Avui necessitem una
església lliure, que decideixi per raons pastorals i de fe.
A
veure si el papa Francesc trenca, per Barcelona, les costums vaticanistes, i
ens nomena un prelat arrelat a la terra; idoni, com diu el Dret Canònic, però pels cristians de la diòcesi, no pas per les conveniències entre estats.
