LA MISERICÒRDIA ÉS UN ATRIBUT DE DÉU

La misericòrdia és una virtut que ha d’arrelar en el més profund del sentiment d’humanitat que ha de tenir tota persona, pel fet de ser-ho. I, cal practicar-la amb alegria, i no posar impediments a la pràctica misericordiosa dels altres. Pel jesuïta Josep Rambla «La misericòrdia suposa la pràctica de la justícia». I, en paraules del papa Francesc, l’economia i la política tenen molt a veure en la pràctica de la misericòrdia,

Avui veiem com vint-i-set governants de vint-i-set països democràtics no són capaços de trobar una solució al problema dels refugiats per la guerra de Síria i els mantenen malvivint en la intempèrie, passant gana i fred.

També a casa nostra hem vist com uns ministres són capaços d’impugnar unes lleis d’origen popular i aprovades pel Parlament català –sense abstenció ni el vot en contra de cap dels partits representats a la cambra-. Lleis destinades a protegir el dret a la vivenda i a disposar dels recursos d’aigua i llum a aquelles famílies que no disposen d’ingressos suficients. I veurem uns magistrats que aprovaran, a ben segur, aquesta decisió sense el més mínim problema de consciència. Quan el govern central impugna les lleis del Parlament català que pretenen protegir les necessitats bàsiques de tota persona que viu en el seu territori, com: posar un impost sobre els propietaris dels pisos buits, i la llei d'igualtat, no només atempta contra la capacitat legislativa dels representants elegits pel poble -atenent la demanda del poble-, sinó que estan deixant a la seva sort els col·lectius més vulnerables que intenten sobreviure a la precarietat més absoluta.

Recordem que les obres de misericòrdia corporals, són: donar de menjar a qui té gana, i donar sostre a qui no en té, entre d’altres. Són, segons el Catecisme de l’Església Catòlica: «una pràctica de justícia que agrada a Déu» (2447). Recordem també, que alguns ministres del govern central són de l’Opus Dei. .

La misericòrdia no és una virtut que només afecti als cristians. Afecta, com hem dit, a tota persona que tingui el més mínim sentit d’humanitat. No és una qüestió de caritat, sinó de justícia. Promoure lleis per a protegir els rics en contra dels drets dels pobres, és un pecat social! I ningú pot negar que les lleis impugnades van en aquesta direcció, perjudicant seriosament la qualitat de vida dels més afectats per la crisi econòmicales que encara molts estan patint. Diuen els moralistes que cal dissociar el pecat del pecador. Però quan deliberadament es perjudica a persones que tenen nom i cognom és difícil oblidar-se del nom i cognom dels qui les perjudiquen. Com a mínim ens queda el deure d’indignació, com s’indignà Jesús en veure en què havien convertit el Temple els representants de Jahvè, el Déu dels jueus.

El papa Francesc ha decretat que el 2016 sigui l’any de la misericòrdia i ens demana que treballem per a fer-ho possible. Una «misericòrdia (que l’Església ha de practicar) en la seva forma de viure, d’actuar i de predicar. [...] La misericòrdia, com a actitud i virtut evangèlica, ens acosta al mateix ésser de Déu que ens ha revelat Jesús. [...] Es tracte d’un estat de perfecció que toca de ple la forma de tractar-nos els uns als altres, amb la invitació que sigui sempre feta des de l’amor». (S. Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. Any de la Misericòrdia, nº 4)

A la pregària que el papa ha recomanat per aquests any sant fa una referència al salms, quan, sense citar-lo diu: «Mostreu-nos el vostre rostre i serem salvats». (Sl 80,4/BCI). La mirada de Déu que és la mirada de Jesús -«Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare»- quan va escollir els seus apòstols. Ha de ser una mirada penetrant i bondadosa a la vegada. Pròpia del que descriu la paraula hebrea rajamim, que uneix «el desig de donar i la voluntat de retenir». «Rajamim «és misericòrdia», «empatia amb les altres ànimes, en la seva situació present de vida, inclús si l’altre sembla aparentment indigne». Severino Maria Alonso, cita, parlant de misericòrdia, els sants Tomàs i Joan de la Creu. Del primer: «la persona recreada en bondat i bellesa per la primera mirada de Déu, atreu una segona mirada ja del tot complaguda del mateix Déu». I, del segon: «Cuando tú me mirabas, su gracia en mi tus ojos imprimían; por eso me adamabas y en eso merecían los míos adorar lo que en ti vían». (Cántico espiritual).

Només podem aconseguir misericòrdia del Déu de Jesús si practiquem la misericòrdia en aquells que la vida, per causes polítiques, econòmiques o de salut, els resulta més difícil.

Salvador Sol

L’ESGLÉSIA I EL PÈNDUL DE FOUCAULT

Una metàfora original presenta l’Església com el Pèndul de Foucault, girant d’una banda a l’altre al llarg de la història, buscant el centre. Però quin és el centre de l’Església? Aquí no és aplicable el concepte polític dretes i esquerres, encara que alguns ataquen Bergoglio d’esquerranós. La qüestió és si l’Església s’ha d’arrenglerar amb l’establishment (rics i poderosos), o s’ha de posar de part dels pobres (els últims de la societat), fent-se pobra ella mateixa. Les paraules del Mestre són prou clares: «Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! (Lc 6,25). Mentre que a l’altre extrem: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (Lc 6,20). Unes paraules del papa actual clarifiquen sobradament l’orientació actual de l’Esglésiaó: «No serveix de gran cosa la riquesa a les butxaques, quan hi ha pobresa en el cor».
Amb el Concili Vaticà II l’Església va iniciar un gir copernicà, que després d’uns anys de refredament, ara sembla que el papa Francesc s’està prenent seriosament, seguint la «força de l’Esperit», malgrat que alguns purpurats, instal·lats còmodament en el sistema, opten per anar-hi en contra.
El Concili Vaticà II va reconèixer que l’objecta de l’Església és la de ser presència de Déu al món, «sagrament de Jesucrist». Obrir-se al món vol dir buidar-se d’arrogància i deixar enrere l’axioma que la feia única: Extra eclessiam, nula salus. Ha arribat l’hora de deixar espai per a compartir la fe amb altres credos i fer que la recerca de la Veritat es pugui fer sumant les veritats de cada religió, en un esforç ecumènic de trobada i agermanament. Sense prejudicis ni privilegis. Buscant només l’apropament al Pare comú: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». (Jn 17,21), Només així l’Església (les esglésies) serà «presència de Déu al mon».
Però com es pot ser presència de Déu, si, com diu el dominic Jesús Espeja (Entrevista a Religión digital) «Déu no és definible», L’Església (les esglésies) han de seguir els passos de Jesús de Natzaret: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9) Cal fer present Déu fent present Jesús, i el Regna que va instaurar per a denunciar les injustícies de l’altre regne, el d’Herodes Antipes, que per la seva maldat va ser titllat de guineu (cf. Lc 13,32).
Sense l’exemple de Jesús «Déu no ens cap al cap», com ha dit el dominic. Tampoc el podem tenir tancat en una Església. Molts teòlegs i exegetes han dit i repetit que Jesús no va predicar una religió. També ho diu a la seva manera el papa argentí, si ens creiem algunes frases que circulen per les xarxes i se li atribueixen. Són aquestes: «Un pot ser espiritual però no religiós». Ben cert! «Per a molts, la naturalesa pot ser una església». Probablement entre ells hi trobaríem a Pierre Teilhard de Chardin. «Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom». Només cal llegir la història.
En el s.V l’Església va decretar que Jesucrist és l’experiència de Déu en nosaltres, com ens recorda Jesús Espeja, (entrevista citada) «I, ara –escriu el dominic-, el que estan fent els últims papes és fer-nos veure com el cristianisme abans de res és una experiència mística espiritual». També ho havia dit Karl Rahner: «El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià». I és que la mística és una experiència de Déu, encara que no sigui extrema. L'experiència de Déu que Rahner qualifica com a mística consisteix en escoltar la seva veu. Però Déu és silenci, la seva Veu és Jesús, i aquesta veu ens adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 5,24); Església, no pots servir l’establishment i el món pobra dels abandonats.
Si l’Església (si els cristians) vol ser «presència de Déu en el món» ha de seguir en aquest procés de renovació que amb la «força de l’Esperit» impulsa, amb molta humilitat i humanitat, el papa Francesc.

Salvador Sol

LA NOVA ERA (EL NEW AGE), UN REPTE PER A L’ESGLÉSIA

Estem vivint temps de canvis importants en la cultura, les estructures socials i en la forma d’entendre la relació dels humans amb Déu, Hi ha qui ho atribueix al procés històric, entès en la linealitat judeocristiana. Altres ho associen a la influència que exerceix la configuració planetària sobre el comportament de les persones. I això estaria associat a un procés cíclic. Sigui per una o altre causa, avui hi ha signes evidents del trànsit del modernisme (fruit de la il·lustració) al postmodernisme, que s’inicia amb el moviment hippie i el maig de 1968. Uns canvis que coincideixen, tanmateix, amb el pas del sol de l’era Piscis a la d’Aquari, que generalment se situa entre el 1948 i el 1962. Ja se sap que l’astrologia no és una ciència exacta.

Vivim un temps de canvi, però els canvis no ens han de fer por. En el l’I Ching, llibre d’oracles xinès escrit pels voltants del 1,200 aC, -considerat un dels cinc llibres clàssics confucians-, ja es posa de manifest que: «Després d’un temps de decadència [...] hi ha un  retorn a la poderosa claredat oblidada». No es pot negligir que els canvis comporten crisis i inseguretats... Cal recordar aquell aforisme que es repeteix sovint: el què ha de néixer encara no neix, i el que ha de morir encara no mor.

Aquesta nova era, a la que tot just estem entrant, presenta trets reconeixibles en la societat del s.XXI: la decadència del patriarcat (Yin) per una forta presència del feminisme (Yang); el desenvolupament del sentit de la responsabilitat personal, basat en un millor coneixement d’un mateix, assimilant eines provinents de cultures orientals: yoga, tai chi, etc.; Una intensa recerca espiritual: meditació transcendental, filosofia i moral taoista... i, el rebuig a les estructures rígides de religiositat que imposa l’Església (les esglésies).

És cert que amb els canvis es perden seguretats, però, a la vegada, els canvis, ofereixen oportunitats d’anar endavant si es té la capacitat d’esquivar els perills d’una mala assimilació. Joan XXIII, recomanava escoltar els «signes dels temps» per a poder extreure’n els elements d’evolució positiva que contenen. En aquests sentit ens semblen encertades les paraules del cardenal Daneels, bisbe de Brucel·les, de la seva carta pastoral «Cristo o Acuario» reconeixent que el moviment New Age: «proposa coses bones: el sentit de la fraternitat universal, de la pau i de l’harmonia, la pressa de consciència i el compromís per a fer que el món sigui millor, la mobilització general de les forces per aconseguir el bé...».

No obstant els elements positius, indiscutibles, d’aquesta nova espiritualitat cal fer un discerniment de les seves propostes, per tal d’evitar que algunes d’elles vagin en direcció contrària a l’essència del cristianisme, que té els evangelis com a referent.

El New Age, segons que ha dit el jesuïta Jorge Julio Mejia, «no és una religió però té un caràcter religiós. no és una ciència però es recolza sobre lleis científiques», Es tracte doncs, d’una mena de «nebulosa que conté una mica d’esoterisme i una mica d’ocultisme, una mica de pensament mític i màgic -en relació als secrets de la vida- i un fil de cristianisme». Els apologistes d’aquest moviment ja deixen clar que no es tracte d’una nova religió (la religiositat va ser un element característic de l’era de Piscis) sinó d’una espiritualitat que permet de ser comparada amb tots els altres credos religiosos. Xavier Melloni, va més enllà i es pregunta si el New Age és una mística o una mistificació. (X.Mello, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.119). L’experiència espiritual que promou aquest moviment (l’espiritualitat és una característica de l’era d’Aquari) duu l’autor a fer un discerniment sobre els punts nuclears de la seva proposta, que entre altres, son: «la recuperació del cos i el sentit de pertinença a la terra», com element positiu. I, «la preeminència de l’experiència personal per sobre de qualsevol instància exterior», anul·lant així la funció pedagògico-doctrinal de l’Església.

El mateix cardenal Daneels també manifesta en la pastoral esmentada que fora un error acceptar una «concepció de la realitat que apunta a una visió monoteista i panteista» de Déu, deixant Jesús sense la seva funció redemptora, frivolitzant «el sofriment» solidari i el sentit de «la mort», així com el valor de «l’esperança i l’oració». En definitiva, com «una religió buida de transcendència».

Salvador Sol