Estem vivint temps de canvis importants en la cultura,
les estructures socials i en la forma d’entendre la relació dels humans amb Déu,
Hi ha qui ho atribueix al procés històric, entès en la linealitat
judeocristiana. Altres ho associen a la influència que exerceix la configuració
planetària sobre el comportament de les persones. I això estaria associat a un
procés cíclic. Sigui per una o altre causa, avui hi ha signes evidents del
trànsit del modernisme (fruit de la il·lustració) al postmodernisme, que s’inicia
amb el moviment hippie i el maig de
1968. Uns canvis que coincideixen, tanmateix, amb el pas del sol de l’era
Piscis a la d’Aquari, que generalment se situa entre el 1948 i el 1962. Ja se
sap que l’astrologia no és una ciència exacta.
Vivim un temps de canvi, però els canvis no ens han de
fer por. En el l’I Ching, llibre
d’oracles xinès escrit pels voltants del 1,200 aC, -considerat un dels cinc
llibres clàssics confucians-, ja es posa de manifest que: «Després d’un temps
de decadència [...] hi ha un retorn a la
poderosa claredat oblidada». No es pot negligir que els canvis comporten crisis
i inseguretats... Cal recordar aquell aforisme que es repeteix sovint: el què
ha de néixer encara no neix, i el que ha de morir encara no mor.
Aquesta nova era, a la que tot just estem entrant,
presenta trets reconeixibles en la societat del s.XXI: la decadència del
patriarcat (Yin) per una forta presència del feminisme (Yang); el
desenvolupament del sentit de la responsabilitat personal, basat en un millor
coneixement d’un mateix, assimilant eines provinents de cultures orientals:
yoga, tai chi, etc.; Una intensa recerca espiritual: meditació transcendental,
filosofia i moral taoista... i, el rebuig a les estructures rígides de
religiositat que imposa l’Església (les esglésies).
És cert que amb els canvis es perden seguretats, però, a
la vegada, els canvis, ofereixen oportunitats d’anar endavant si es té la capacitat
d’esquivar els perills d’una mala assimilació. Joan XXIII, recomanava escoltar
els «signes dels temps» per a poder extreure’n els elements d’evolució positiva
que contenen. En aquests sentit ens semblen encertades les paraules del
cardenal Daneels, bisbe de Brucel·les, de la seva carta pastoral «Cristo o Acuario» reconeixent que el moviment New
Age: «proposa coses bones: el sentit de la fraternitat universal, de la pau i
de l’harmonia, la pressa de consciència i el compromís per a fer que el món sigui
millor, la mobilització general de les forces per aconseguir el bé...».
No obstant els elements positius, indiscutibles, d’aquesta
nova espiritualitat cal fer un discerniment de les seves propostes, per tal d’evitar
que algunes d’elles vagin en direcció contrària a l’essència del cristianisme,
que té els evangelis com a referent.
El New Age, segons que ha dit el jesuïta Jorge Julio
Mejia, «no és una religió però té un caràcter religiós. no és una ciència però
es recolza sobre lleis científiques», Es tracte doncs, d’una mena de «nebulosa
que conté una mica d’esoterisme i una mica d’ocultisme, una mica de pensament
mític i màgic -en relació als secrets de la vida- i un fil de cristianisme». Els
apologistes d’aquest moviment ja deixen clar que no es tracte d’una nova
religió (la religiositat va ser un element característic de l’era de Piscis)
sinó d’una espiritualitat que permet de ser comparada amb tots els altres
credos religiosos. Xavier Melloni, va més enllà i es pregunta si el New Age és
una mística o una mistificació. (X.Mello, Vers
un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.119). L’experiència espiritual que
promou aquest moviment (l’espiritualitat és una característica de l’era d’Aquari)
duu l’autor a fer un discerniment sobre els punts nuclears de la seva proposta,
que entre altres, son: «la recuperació del cos i el sentit de pertinença a la
terra», com element positiu. I, «la preeminència de l’experiència personal per
sobre de qualsevol instància exterior», anul·lant així la funció pedagògico-doctrinal
de l’Església.
El mateix cardenal Daneels també manifesta en la pastoral
esmentada que fora un error acceptar una «concepció de la realitat que apunta a
una visió monoteista i panteista» de Déu, deixant Jesús sense la seva funció
redemptora, frivolitzant «el sofriment» solidari i el sentit de «la mort», així
com el valor de «l’esperança i l’oració». En definitiva, com «una religió buida
de transcendència».
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada