Per Antoni Ferret
En el meu primer article es va assenyalar, primer, la
cosa fonamental, i que alguns sembla que ignorin, de la diferència entre el
missatge cristià (anomenat específicament «missatge» i no amb les ampul·loses
denominacions utilitzades fins ara) i l’Església, o les Esglésies. Però no
solament això, sinó lo que és molt més important: la supeditació de l’Església
al missatge i no pas, mai, del missatge a l’Església. I que en cas, no dic de
conflicte, sinó sols de desajustament, lo que ha de prevaldre sempre és el
missatge. Situació gens desitjable, és clar, però si per desgràcia es dona..
.
En un segon lloc, es van definir els dos (que un servidor
considero) primers principis del nostre missatge: 1) la solidaritat,
especialment amb les persones necessitades, fins que no en quedi ni una (sempre
unit a l’amor a Déu si es tracta d’una persona creient); i 2) la consideració
del caràcter etern de la nostra existència.
Ara tocaria parlar del tercer en importància, el més
complicat, perquè no és que no es compleixi, sinó que ni tan sols se n’ha
tingut una idea clara gairebé mai: el lligam d’amor i llibertat. El
primer problema és que, així com es poden mostrar molts textos sobre l’amor, la
justícia, i també sobre el nostre destí etern, sembla que no n’hi ha (o no en
conec) sobre la llibertat, la llibertat dels fill de Déu. (El text que més s’hi
referiria, el de la sortida dels israelites d’Egipte amb l’ajuda divina, és
sobre un fet que no va existir, que és mític. És clar que, tot i així, també es
pot adduir, però per mi seria amb menys valor.) Diria que la importància de la
llibertat derivaria, no de cap text que l’assegurés o l’obligués, sinó de la
impossibilitat metafísica de la seva no-existència.
La llibertat de tota persona, del tipus que sigui, del
pensament i la vida que tingui, és un valor indiscutible del missatge cristià,
i molt important, per la senzilla raó que no podria ser d’una altra manera. Si
les persones derivéssim «només» (perquè és clar que en derivem) de l’evolució
natural, podria ser qualsevol cosa, però si, a més a més, o conjuntament, som
creats per un Ser suprem, que, si és que existeix, ha de ser infinitament bo,
i, a més d’això, ens assumeix com a «fills», no podria ser que fóssim altra
cosa que totalment lliures. Una persona és lliure per la mateixa raó que és
persona. Són dos termes sinònims.
Però el sentit que vull tocar en aquest cas és,
precisament, la llibertat de tota persona d’acceptar, o no, la mateixa voluntat
divina, o, concretament, el missatge bíblico-cristià. Davant la no-existència
de textos clars, perquè potser no s’han cregut mai necessaris, atesa la seva
indiscutibilitat, és aquesta indiscutibilitat la prova, la invitació, la
mateixa natura de la llibertat humana davant el missatge cristià.
Doncs bé, tot i la seva condició innata, i encara que no
hi ha cap estudi sobre el tema, la meva impressió pels coneixements generals
d'història és que al llarg de l'experiència cristiana social, la llibertat, en
el complex inseparable d'amor-llibertat, sembla que ha sigut una mena de
ventafocs. I ventafocs anant les coses bé. Perquè anant malament... Recordem:
Imperi Romà (després de Constantí), segles de feudalisme, Sacre Imperi Romano-Germànic,
Inquisició, Reforma Protestant (cuius regio...), per acabar, si no en recordo més,
en el nacional-catolicisme, i esperem que ja mai més. En aquestes situacions hi
havia molt sovint, no necessàriament sempre, formes i costums que condicionaven
la vida religiosa de molta gent. I fora d'aquests períodes, no és que fossin
flors i violes. Hem de dir que, per desgràcia, lo primer que condicionava la
vida religiosa de molta gent era la família: decidint els pares no ja l'actitud
religiosa dels fills i filles, sinó fins i tot la seva vida en un convent, cosa
horrible. I una altra institució que condicionava (que obligava) sovint les
persones a una creença o una pràctica religiosa era l'escola. I no solament les
escoles de mestres religiosos.
Fins al punt que m'atreviria a dir, sense massa por
d'equivocar-me, que el principi cristià de la llibertat personal (junt amb
l'amor) està, com si diguéssim, per encetar. Però malgrat tot això, ÉS, i SERÀ.
Perquè, si no, ja no seria lo que ha de ser. Per això col·loco aquest principi en
el tercer lloc. I avui ens és, des de fa temps, moltíssim més fàcil garantir-lo
perquè ens hi ajuden les llibertats civils, que, encara que no prou suficients,
són millors que en altres èpoques.
I avui acabaríem amb el quart principi, que seria la
divulgació social del missatge. Cada vegada més (encara que no des de
sempre), respectant la llibertat personal d'acceptar-lo o no. La forma per
antonomàsia de l'extensió social, i geogràfica, del missatge cristià (lo que
altres anomenarien «la fe») ha sigut la «missió»: el trasllat de persones, o
entitats, cristianes occidentals a països africans o asiàtics, la construcció
(amb ajuda econòmica provinent dels països d'origen) d'una mínima església, els
contactes personals amb gent del poble en qüestió, la pràctica regular d'actes
religiosos, de primer amb molt poca gent... i anar fent, guanyant gent de mica en mica. En el passat, aquestes
missions van ser objecte d'una acusació important: transmetre el cristianisme a
base de conceptes, actes, fins i tot paraules, de cultura occidental, lo que
se'n deia «occidentalitzar» els països de missió. Això ha sigut objecte de
fortes crítiques i pressions, i avui sembla que pot quedar com a cosa
històrica. L'altre gran canvi de la missió moderna ha sigut ajuntar la
preocupació cristianitzadora amb la preocupació pel desenvolupament econòmico-social,
seguint l'exemple de les ONGs. La relació entre cooperants i missioners ha fet
que avui els missioners siguin també mig cooperants.
Als països històricament considerats «cristians», els
mitjans habituals de divulgació i/o manteniment del missatge cristià han sigut
la família, la parròquia, els moviments i l'escola. Avui la família ha deixat
de ser-ho, per dues raons: al segle XX, els joves van anar deixant d'acceptar
l'educació provinent dels pares, com a fenomen considerat d'alliberament,
sobretot en la mesura que anaven tenint altres fons considerades de més cultura
i/o rellevància. I per altra part, els pares cada vegada eren menys capaços de
transmetre una fe que ells ja no sentien, o cada vegada menys.
La parròquia manté el coneixement del missatge, sovint
amb formes encara lligades al passat, però no l'amplia, excepte en el cas de la
catequesi a una minoria de fills/es dels fidels. Això és normal, pel fet que
arrosseguem un desprestigi històric causat per una llarga corrua d'inconseqüències
i fins i tot escàndols, per part dels senyors de «dalt», en tots els sentits de
l'expressió. I, d'altra banda, l'Església (fins i tot en els seus estrats
baixos) no és capaç encara d'enfocar una actitud rupturista en la manera de
divulgar l'Evangeli (el missatge), sobretot per causa d'un excés d'obediència.
[En la història del món, s'han comès moltíssimes més injustícies i crims per
culpa d'una obediència indeguda que no per culpa de desobediències.] Però avui
l'element més positiu que tenen les parròquies, i les diòcesis, és el servei de
Càrites, amb l'ajuda als necessitats, sempre poca perquè els diners sempre són
escassos.
Els moviments: Joc, Escoltes (en procés de transició),
grups cristians de base de barri, etc., són un element que sembla que rutlla i
que és potser el mitjà de divulgació del cristianisme més sa i autèntic que
tenim. Sobretot perquè, no sols transmet i divulga el missatge, sinó que sovint
l'enriqueix tot incorporant-hi noves reflexions teològiques.
L'escola (l'escola religiosa) és, avui dia, lo pitjor…
Per anar al gra, em pregunto: Per què els alumnes de les escoles cristianes no
els veiem al carrer, al costat dels alumnes de les escoles públiques, de tant
en tant, quan hi ha problemes (vull dir quan hi ha problemes ja tan grossos que
no es poden aguantar). I, ¿per què d'aquestes escoles, i universitats, en
surten molts dirigents que s'integren al sistema i, fins i tot, de vegades
l'apuntalen, i en canvi no en surten sindicalistes, economistes crítics o
periodistes honestos, que posin en qüestió aquest sistema tan anticristià?? Avui,
l'escola cristiana no cristianitza de veritat: si els ensenyen uns principis
teòrics, i potser unes pràctiques, però no la manera de concretar-ho en la
vida, i, a més, com a dirigents... no és això, companys, no és això. L'any
2016, en una consulta massiva que es va fer a la diòcesi, la primera que es
feia en la història (atenció: la primera en l'àmbit diocesà; la primera en
l'àmbit mundial havia sigut la convocada pel papa Francesc sobre el tema de la
família), em preguntava tot això, i donava 5 anys de termini per veure si eren
capaços d'assumir un cristianisme social. Ha passat justament la meitat del
termini. No tinc bones notícies, però tampoc hi tinc contacte. Si d'aquí a dos
anys i mig continua la cosa igual, haurem de dir que les escoles cristianes,
com a tals, són inútils... i
nocives.
Em sap greu acabar l'article amb aquest to tan
pessimista, però és així. En el pròxim article, i últim, parlarem si Déu vol
del cinquè principi del meu esquema del missatge bíblico-cristià. Segur que
se'n podrien descriure més, però ho deixarem en 5.
