Evangeli.- Jesús acollia, la gent, els
parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. El dia
començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li: --Acomiada la gent, i
que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar.
Aquí som en un lloc despoblat.
Però Jesús els digué: --Doneu-los
menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren: --Només
tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a
comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Hi havia, en efecte, uns
cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: --Feu-los seure en
grups de cinquanta.
Ells ho van fer així, i
tothom s'assegué.Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al
cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la
gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze
cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.(Lc 9,11b-17)
Comentari.- Parlar del cos de Crist («Corpus Christi») és parlar d’eucaristia: «el sagrament més important de la nostra fe»; és parlar del verdader «missatge de Jesús».
El jesuïta Tony de Melo va fer aquesta comparació: A l’eucaristia li ha passat el mateix que a aquell membre d’una tribu «que va descobrir la manera d’encendre foc». El foc ha estat l’invent que «més i millor ha contribuït al progrés de la civilització humana».
L’inventor, va voler que la tribu més propera tingués coneixement d’aquesta troballa i poder «participar» dels beneficis que oferia». I, els va anar a explicar el què i el com d’aquell invent.
Uns anys després, l’inventor va visitar aquella tribu per a comprovar com el foc els havia millorat la vida. La seva sorpresa va ser, comprovar que aquella gent havien guardat els estris per encendre el fon en una caixa, i els veneraven amb molta parafernàlia. Però no es beneficiaven gens ni mica del foc.
Avui hem de dir que Jesús no va instituir l’eucaristia perquè els seus seguidors «l’adoressin agenollats», sinó perquè «agenollats rentessin els peus als altres», com ell va fer.
Però al cap dels anys, «l’eucaristia s’ha convertit en un ritu purament cultural, deixant de ser fruit d’una vivència». Avui, per a molts, «la celebració eucarística (missa) és com una obligació --que no parteix de cap convicció ni condueix a cap compromís personal–-. I. que si s’atrevissin se la traurien de sobre».
En les primeres comunitats, «L’eucaristia era un acta subversiu». «Els cristians que la celebraven se sentien compromesos a viure com va viure Jesús». Per a ells «tenia un caràcter sacramental que estava per sobre dels aspectes secundaris de sacrifici i adoració».
«Els sagraments són signes que donen contingut a una realitat». Així, el Pa que es parteix i es dóna» en l’eucaristia, significa tota la vida de Jesús». «Però el signe no és el pa com a cosa, sinó el fet de ser partit i repartit». És a dir, disponible per a tothom.
També la sang que es vessa és un signe de vida. Pel poble jueu, la sang significava tota la vida. Per això el vi consagrat en l’eucaristia és el signe de l’oferiment que Jesús fa de tota la seva vida, en una cultura que considera que la vida només és de Déu.
«No és la mort [de Jesús] el que ens salva, sinó la seva vida humana, sempre disponible per a tothom que el necessiti. Això li dóna valor de sagrament».
Sempre que volem fer present «realitats transcendents, que estan fora de l’abast del sentits hem d’utilitzar signes», això és: sagraments.
En la festa del «Corpus Christi» es fan presents «veritats que són eternes»; «Veritats que ens fan prendre consciència de la realitat divina que hi ha en Jesús i en nosaltres», i ens ha de dur a «viure la mateixa realitat de Déu que va viure Jesús».
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada