En
els articles anteriors hem vist, com a elements principals del missatge
bíblico-cristià, segons la meva descripció: 1) L'amor i solidaritat amb Déu i
les persones, sobretot les necessitades; 2) El sentit de l'eternitat de la
nostra existència; 3) La llibertat inseparable de l'ideal cristià; 4) La
necessitat de divulgar el missatge per camins de llibertat i fidelitat al seu
contingut. 5) I ara toca l'últim punt (l'últim pel que fa als principals): El
culte i la pregària. No m'agrada el terme «culte», i el vull apartar, com
tants altres, però no trobo un substitut que m'agradi. Direm, provisionalment, La
relació humano-divina. Semblaria que, sobre aquest tema, no hi
hauria gaire cosa dir. Doncs Déu n'hi do, lo que diré.
La
relació humano-divina comprèn, com és natural, dues esferes: la individual i la
comunitària. La comunitària seria sobretot l'eucaristia (popularment anomenada
«missa»), i altres actes de menys importància, sobretot els sagraments
ocasionals: batejos, casaments... I la
individual serien la pregària, amb paraules o (preferentment) sense paraules, i
la lectura i reflexió sobre passatges de la Bíblia. No obstant això, hi ha
hagut, durant molt temps, una forma ni individual ni comunitària, sinó
familiar: el rosari. Milers, potser milions, de famílies l'han resat milers de
vegades, i n'han encunyat la frase «família que passa el rosari, mai li falta
el necessari». Es mereixen un gran respecte, totes aquestes famílies. Pensem
que a moltes d'elles, de passades èpoques, ¿com els hauríem pogut dir que
llegissin la Bíblia, si no sabien llegir, o no la tenien, o poc hi haurien
entès? Un respecte pel que fa al passat. Però, com sabem, es tractava de dir
moltes moltes paraules, sempre les mateixes, de manera que era fàcil a tothom,
ni tan sols calia saber llegir i escriure. Però no podem evitar recordar aquell
consell: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen
que, a còpia de molt parlar, es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que
bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6:
7-8). Respecte per al passat, però no
aconsellar-lo pas ni en el present ni en el futur.
Pel
que fa a les formes comunitàries, concretament l'eucaristia, tinc coses
importants a dir. En primer lloc, com tothom deu saber, fins i tot els qui no
hi van, hi ha un apartat anomenat «Pregària dels fidels». Aquest trosset és
l'únic que es relaciona directament amb la vida de cada dia: mai no hi falta
pregar pels qui no tenen feina, pels malalts, pels qui treballen per una
societat més justa, perquè la gent de l'Església siguem bona gent... No obstant
això, són 6-8 intencions, i dura menys de 5 minuts. (No és que ho vulgui
valorar en funció del temps, però és que és una misèria.) I el cas és que es tracta
de l'únic tros de la missa que es refereix a la vida ordinària. ¿Per què les
intencions no són 15 o 20, que de motius no en faltaran pas, sempre en
sobraran, sobretot si mirem per tot el món? Per exemple, mai no s'ha pregat
pels rohingya, i segur que la quasi totalitat dels assistents no saben ni qui
són. I prou que caldria fer-ho, ja que són potser el grup humà més maltractat
del món. I ¿per què, entre la lectura de la intenció i el corresponent «Us ho
demanem, Senyor», no es deixa algun minut perquè la gent pensi en lo que
s'acaba de dir? És a dir, que en comptes de ser un element insignificant, una
de tantes cosetes, es converteixi en un element fort del conjunt de la missa,
de manera que, després de la lectura bíblica i el conjunt eucarístic (consagració-comunió),
resulti ser el tercer element en importància. Perquè és l'únic relacionat amb
la vida.
I
ara ve lo fort. Tot el conjunt de la part que podríem anomenar més «religiosa»
(en un sentit no gaire bo de la paraula) està preponderantment orientat cap a
dalt. I jo crec que hauria d'estar orientat més aviat cap a baix. (Encara que
sigui una expressió vulgar, segur que s'entén.) Vejam: si un ser suprem (el que
hi ha o un altre que algú es pugui imaginar) crea unes persones, per què ho fa?
Perquè li donin adoració, culte, lloances? ¿Que les necessita? No està pas de
més que les hi donin, ni que sigui per bona educació i agraïment. Però les ha
creat per a això? Lo racional és pensar que les crea perquè les estima i les
vol felices, i els fa arribar (de la manera que sigui) un missatge d'amor
perquè així seran més felices. Però la gran major part del muntatge
institucional està pensat i planificat per a la lloança a Déu. Naturalment no
hi falten mai les corresponents referències a la caritat (diguem: solidaritat),
a l'amor a les persones, fins i tot, algunes vegades, a la justícia
social. Lo que és dir-se, es diu. Però l'empenta va sempre amunt. És que tot això
ve de molt lluny: dels vedells que els israelites mataven i en vessaven la sang
damunt un altar de pedres, cosa tradicionalment anomenada «sacrifici».
Doncs
insisteixo: s'hauria de capgirar. I això, la preferència per les persones, no
és que ho digui jo. Hi ha textos eloqüents que ho diuen ben clar: «Què he de
fer amb tu, Judà? L'amor que em teniu és com la boira del matí, com la rosada
que desapareix ben aviat. Per això us he afaiçonat valent-me dels profetes; les
meves paraules us han dut la mort [si no són complertes; l'AT entén que el bé o
el mal seran premiats o castigats en aquesta vida, no després], però la meva
sentència brilla com la llum: el que jo vull és amor i no sacrificis,
coneixement de Déu i no pas holocaustos» (Os 6: 6). I no és que només ho
digui Osees, sinó que el mateix Crist es refereix a aquesta frase, disputant
amb els fariseus: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui
estan malats. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i
no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt
9:13). I encara: «Als vostres pares, el dia que els vaig fer sortir d'Egipte,
no els vaig dir res d'holocaustos i sacrificis, no els en vaig prescriure cap»
(Jr 7: 22). [Aquest text, no deixa de
ser un text de Jeremies, tot i que es refereix a un fet inexistent com la
sortida d'Egipte.]
Déu
n'hi do. Però encara falta lo principal: les festes, o, més aviat, la Festa. La
Festa cristiana per excel·lència és la Pasqua. La Pasqua representa la mort i
la resurrecció de Crist. És molt important, és clar. Però, seguint amb aquesta
perspectiva de supervalorar lo diví, lo celestial, lo sobrenatural, la festa de
Pasqua es converteix en una Superfestassa: no sols un grandiós ofici de
celebració el dia en qüestió, sinó set setmanes abans per preparar-la, per
posar-se en condicions d'assumir tot el seu significat, i cinquanta dies
després per acabar-la de celebrar! Això és passar-se. Cap persona normal
trobaria que aquesta exageració fos normal. Representa que els cristians/es es
passen una tercera part de l'any dedicats a una festa, a lo que representa, se
suposa que per treure'n tot el significat i tots els ensenyaments. Però és
que... Déu meu!, precisament tots els ensenyaments d'aquesta festa es
refereixen molt més a coses divines, sobrenaturals, que no pas a coses de la
nostra vida normal... Tornem a lo mateix: una religió (vull dir la religió, no
pas el «missatge») abocada a lo sobrenatural, a una existència que se suposa
que un dia la viurem, sí... però NO PAS ARA. I, anem a lo més greu. La meva
oposició no és tant contra l'exageració de la cosa en si, que també, és clar.
És sobretot perquè aquesta superdedicació i aquesta gran atenció a lo
sobrenatural no pot, humanament, deixar de ser un llast sobre la nostra atenció
a la VIDA d'ara. La vida d'ara queda, doncs, com la parenta pobra. Si es
pot..., també s'ha de fer... Es poden compaginar totes dues coses, sobretot si
no et deixes influir tant per la Festa. Però, amb la psicologia d'una persona
normal, si es vol seguir aquest ritme... (que, de tota manera, no el segueix
quasi ningú, però aleshores què passa? Que ni una cosa ni l'altra!! Ve-t'ho aquí). Es tergiversa el sentit de lo
que Déu vol. I... figura que es fa en nom de Déu, precisament.
Però
encara hi ha més: el súmmum dels súmmuns d'aquests versió de la religió (la
«religió», he, no pas el «missatge»!) enfocada cap a «dalt» és l'anomenat «àngelus».
Que se celebri cada dia un fet que no es va esdevenir mai..., però anem
a suposar que s'hagués esdevingut... Vejam: un naixement té una importància,
que en aquest cas és molta, però l'anunci del naixement tindria una desena part
(bé, si voleu, posem-li una cinquena part) de la importància del naixement en
si. Doncs que se celebri cada dia l'anunci d'un naixement, el qual
naixement se celebra només un cop l'any, com és normal, ja no és només una
irregularitat, sinó una gran ridiculesa.
Molts
dirigents eclesiàstics, posats a descriure el cristianisme, segur que posarien
l'anomenat «culte» a Déu en primer lloc. I jo el poso en cinquè lloc. Ve-t'ho
aquí.
Conclusió: ara com ara, demano tres coses:
Pregària dels fidels amb més
contingut i, sobretot, més lenta.
Festa de Pasqua reduïda al
dia de la festa i una setmana de plus.
Eliminació
de l'anomenat àngelus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada