EL MENSASTGE FEMINISTA DE JESÚS

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 10,38-42)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

En l’evangeli d’avui se’ns indica que Jesús segueix l’itinerari que el porta a Jerusalem. I, Lluc, «intenta determinar el perfil d’aquells que volen seguir Jesús».

Es tracta d’un relat que només l’escriu Lluc, «i no és casualitat que una vegada més» demostri el seu interès en «destacar la importància de la dona en la vida pública de Jesús».

Jesús no «condemna l’actitud de Marta (diferent a la de Maria), sinó que li serveix de contrapunt per a ressaltar la necessitat dels cristians d’escoltar l’únic Mestre»

Marta és dona d’acció; el compliment de la Llei!” És una manera d’entendre la relació amb Déu, «que no exigeix el canvi interior».

María «simbolitza els seguidors [...] que no se senten condicionats per les institucions i la seva manera d’entendre Déu; que reben el missatge de Jesús sense prejudicis».

Resumint: «Marta rep Jesús a casa seva seguint la Llei. Maria ho fa en el seu cor i aprèn les seves ensenyances».

María «dispensa a Jesús la verdadera acollida». Tot i que  d’aquí no se’n pot deduir una distinció entre «vida activa» i «vida contemplativa», i molt menys una «oposició» entre elles. L’evangeli s’ha de viure en plenitud enmig del món, «recolzant l’acció amb la contemplació». Tampoc és possible «una autèntica contemplació que no es manifesti en l’acció».

Els cristians «hem de ser, a la vegada, Marta i María», tot i reconeixent la dificultat de mantenir l’equilibri

En aquest relat, a més, a Maria se la presenta lliure de l’aspecte marginal que la societat d’aquell temps dispensava a les dones. Maria, per Jesús, «és una interlocutora vàlida per a rebre el seu missatge». En aquest sentit, potser estem davant del «relat més subversiu» de tot l’evangeli: «Maria es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula» (Lc 10,39) Talment com ho feien els deixebles. Sense discriminació per raó del sexe. Contravenint les dites rabíniques, que consideraven «la dona (pel fet de ser-ho) incapaç de comprendre la Llei».

Però Jesús dóna a «la dona el mateix dret que té l’home per a desenvolupar el seu interior i buscar el seu enriquiment humà [...] i els seus valors espirituals».

Selecció i redacció; Salvador Sol

LA CREACIÓ ÉS LA MANIFESTACIÓ DE DÉU

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Avui l’evangeli de Lluc ens parla de l’amor al pròxim més enllà del compliment de la Llei. Perquè «La voluntat de Déu no ens ve de fora, sinó que és una exigència profunda, pròpia del nostre ésser».

Comença amb la pregunta del mestre de la Llei, «que com a jurista ja sabia la resposta». Per tant: «no pregunta per aprendre sinó per examinar». Però el mestre només sabia la Llei dels homes i Jesús, li fa veure la voluntat de Déu.

«--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort». (Lc 10,30)

Aquesta paràbola dita del Bon samarità. «ens invita a descobrir una manera nova de ser humà. No n’hi ha prou en ser religiós i tenir molt bones relacions amb el Déu del temple. Encara que siguis sacerdot o levita, s’ha d’anar més enllà i fer-se proïsme».

Els jueus d’aquell temps «no pensaven en un amor universal [que es deriva de la Creació], sinó, i només, en un amor [per la gent] del seu poble». Els altres [samaritans inclosos] eren «considerats, fins i tot, enemics».

Aquest és el «fonament de la mentalitat legalista que només obliga a socorre l’altre «des de l’estricte compliment de la Llei, que no exclou el sentiment de superioritat o menyspreu». Molts cristians «han caigut en la trampa» de no haver de implicar-se en la situació de l’altre», quan s’aplica la llei, encara que s’apliqui «en nom de Déu».

El bon samarità no pregunta: «va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí». (Lc 10,33) Ell anava de viatge, però li diu a hostaler: «--Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses». (Lc 10,35)

Cal entendre bé l’ensenyança de Jesús. «Cada vegada que ens allunyem dels conflictes del proïsme, ens estem allunyant de nosaltres mateixos i de Déu. Si ens desentenem de l’altre, estem perdent l’ocasió de donar ple sentit a aquesta vida i convertir-la en VIDA autèntica».

Selecció i redacció: Salvador Sol

UNA TROBALLA I UN CONTRAST

Per Antoni Ferret

He trobat una joia!!! He trobat, de casualitat, un text bíblic que diu:

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un emigrant o un foraster. (Lv, 25: 10, 35)

Mai a la vida no havia vist ni sentit a parlar d'aquest text. És una meravella, perquè dona una solució a la situació més difícil d'una persona. És el text bíblic social més complet i més global en relació a ajudar una persona en la seva pitjor situació. D'una gran aplicació avui.

A la Bíblia, i en el mateix Levític, es poden trobar textos socials d'aquest estil:

Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles. (...) Deixeu-ho per als pobres i els immigrants.

No retinguis fins l'endemà la paga del jornaler. [Aquest text responia a la raó següent: El jornaler podia ser que, en alguns casos, necessités aquells diners per comprar menjar per al sopar (el qual sopar podia ser que fos, de vegades, el seu únic menjar del dia). Aquesta possibilitat, que potser es donava sovint, engendrava un "dret" del jornaler. Era una mostra de sensibilitat humana.]

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. (Lv, 19)

Aquest any [cada 50 anys] serà l'any del Jubileu: els qui havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s'havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan.

Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns usuaris. Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat. Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i ven part de les terres que formen el seu patrimoni, el seu parent més pròxim té dret a rescatar allò que l'altre ha venut.

(Lv, 25: 23-25 i 35)

I és en aquest mateix cap 25 que apareix la joia. Per què jo no l'havia vist mai? És molt senzill. Essent el Levític un llibre tot ell de lleis, normes, etc., sempre m'ha fet terror, de cosa superavorrida, i mai no l'he volgut ni fullejar. En coneixia els capítols 18 i 19 per referències externes que m'hi havien conduït. Són del capítol 19 els textos referits més amunt.  Però...  la joia és del capítol 25.

Però, com pot ser que mai, en més de 80 anys, no l'hagi sentit esmentar, aconsellar, explicar, a cap persona, a cap mossèn, a cap "magisteri"?? Opino que això, aquest silenci, forma part del "problema", el problema de què parlo en altres escrits, que tot el muntatge oficial del cristianisme està massa orientat cap a dalt, cap a Déu, i molt poc cap a les persones.

Ara anem a veure el contrast. Hi ha unes maneres d'entendre el cristianisme (la religió, no el missatge) molt massa esteses i molt massa "consentides". Les veurem molt ben explicades en el paràgraf primer del llibre de Job. Del qual, i potser també com una mena de descàrrec, hem de dir que alguns crítics creuen que l'autor no era israelita. Diu així:

«Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient.»

La meva crítica, publicada en el meu llibre sobre la Bíblia, dins la mateixa narració del llibre de Job:

L’autor bíblic considera que era íntegre i recte, reverenciava Déu i s’apartava del mal un home que havia arribat a acumular quasi 12.000 animals i que tenia una gentada que treballava per a ell. Doncs no era tan íntegre i recte. Si ho hagués estat, hauria multiplicat la riquesa en benefici de tots. Aquesta acumulació hem de suposar que era producte de l’explotació de la gentada que treballava per a ell, i dels tractes avantatjosos amb els compradors dels seus productes.

I considero que aquest concepte religiós és una mena de contrast amb el missatge evangèlic, una mena d'altra cara, una estafa. Hi ha hagut i hi ha molts "íntegres i rectes" que acumulen riquesa a costa dels altres, i que, a vegades, tenen la immensa barra de dir, i d'escriure, que tenen tanta riquesa perquè Déu els beneeix. Déu segur que no, però altres que diuen que són els seus representants, de vegades sí.

PREDICAR EL REGNE ÉS PROCLAMAR QUE DÉU ENS ESTIMA

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 210,01-20)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

El primer devia ser la predicació (kerigma), i després l’exemple de vida dels predicadors. Així és com Jesús va recomanar l’expansió de la bona nova per tot el Mediterrani i després pel món sencer. 

En l’evangeli d’avui, Lluc ens parla de les condicions d’aquesta predicació i la forma de vida que cal que l’acompanyi. I ho fa amb una narració singular (no la trobem a cap més evangelista): Jesús n’escull «setanta (segurament fent referència a les setanta nacions gentils conegudes pel Gènesi) i els envia de dos en dos perquè anessin davant seu a cada pobla i a cada lloc per on ell havia de passar.

I preveient l’hostilitat en que serien rebuts, els diu: «jo us envio com anyells enmig de llops». «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...». «No us atureu a saludar ningú pel camí». «Quan entreu en una casa, digueu: "Pau en aquesta casa."». «Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." […]. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: "Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!"» (vg. Lc 10, 1-12.)

El significat d’enviar-los de «dos en dos» destaca que el missatge ha de ser proclamat sempre per la comunitat». Tot i que «cada cristià, pel sol fet de ser-ho, té la missió de proclamar la bona notícia que ha incorporat a la seva manera de viure». Perquè: «Viure com a cristià, és la millor forma de predicació!».

Així ho van fer els primers cristians i d’aquí en podem deduir  la metodologia a seguir:

1.- Itinerància. «Posar-se en camí...».

2.- Dificultat. «jo us envio com anyells enmig de llops».

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...».

4.- Urgència. «No us atureu a saludar ningú pel camí». En aquell temps les salutacions s’allargaven molt.

5.- Pau. Desitgeu «Pau» als de la casa

6.- Humilitat. Mengeu i beveu el què tinguin.

7.- Guariu; guariu als malalts que hi hagi.

8.- Bona notícia (evangelització). «El regne de Déu, és a prop».

Predicar el regne és fer veure a cada persona que Déu està tant a la vora nostra que el dúiem a dintre nostre. Que no s’ha de buscar a fora: sigui església, religió, culte...

La millor manera de demostrar que un pertany en aquest Regne passa per «No exigir res [...] i fer tant sols una oferta de bona nova: el Regne de Déu es a prop». 

Selecció i redacció: Salvador Sol