UNA FESTA PLURAL

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 2,16-2) ) de la festivitat de Maria mare de Déu i Any Nou.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

MARIA MARE

En el comentari de Nadal ja vam dedicar algunes definicions sobre Maria. Avui hi tornem, Vam dir aleshores que la definició dogmàtica «Maria mare de Déu» no s’havia entès bé, o s’havia predicat en termes més «mitològics» que cristians. La declaració dogmàtica del concili d’Efes no va ser «sobre Maria sinó sobre Jesús»,

Que hem d’entendre quan parlem de Maria mare de Déu? Potser ens hauríem de fixar en el que va dir Joan Pau I als cardenals: «Déu és Pare, però sobretot és mare».

En Maria mare de Déu s’ha col·locat tot allò que en una societat secularment masclista «no ens hem atrevit a proclamar de Déu, com a principi de la nostra existència». En Maria hem reflectit «el Déu mare» que «engendra la Creació». Tot el que s’ha dit de Maria al llarg dels segles ens hauria de servir avui per «homenatjar-la» per ser, com és. Per ser qui va engendrà Jesús: «la Llum del món», Només si Déu és Pare i també és mare, nosaltres, els humans, ens podem considerar plenament germans.   

LA CIRCUMCISIÓ

Però l’evangeli d’avui també parla de la circumcisió. «Un ritu que se’ns fa difícil d’entendre però pel poble jueu era el seu senyal de identitat». Un senyal que donava contingut a la vida del nen, pel fet d’entrar a formar part d’una gran família. Avui no necessitem d’aquest arrelament per a sentir-nos humans però en  aquella època, si un no pertanyia a una família i a un poble, no era absolutament ningú.

Els cristians tenim el baptisme però amb un «significat estrictament religiós». En canvi per un jueu la circumcisió «li donava ple sentit: religiós, social i econòmic. Si un dels tres aspectes li fallava es produïa l’ensorrament de tota la persona».

«Tampoc estem capacitats per entendre el que significava, en aquella època, tenir un nom, que senyalava les expectatives de vida que la família desitjava al recent nascut». Segons Lluc, el nom que van imposar a Jesús (Déu salva). «no va ser una ocurrència humana sinó una elecció divina. Així ho van anunciar els àngels als pastors: “Us ha nascut un salvador”».

A les primeres comunitats cristianes es va estendre la idea de que aquests fets relacionats amb la infància de Jesús «Maria», la seva mare, «les guardava en el cor», entraven a «formar part de la seva vida». Aquest és potser el missatge d’aquesta part de l’evangeli de Lluc: entrar a viure la fe pel camí del cor, «el camí de les vivències interiors».

Ara que entren a l’Any Nou seria el moment d’oblidar-nos del «kronós», és a dir, passar de la simple data del calendari i, donar sentit religiós (o positiu) a la festa. El nou any podria ser un «kairós», un temps de canvi, en el que, en la nostra vida, pugui passar alguna cosa especial.

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA FAMILIA DE NATZARET I LA NOSTRA VIDA EN FAMÍLIA

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 2,4 1- 52) ) de la festivitat de la Sagrada Família

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’evangeli d’avui és difícil d’entendre si no es parteix del tipus de família del temps de Jesús. Cal tenir present d’entrada dues coses. La primera, la família d’aquell temps no era de nucli sinó de clan. Si pensem en la família, només entre Josep i Maria és difícil entendre que fins al cap d’un dia no s’adonessin que Jesús no anava amb ells. Però l’evangelista escriu «Pensant que era a la caravana». (Lc 2,44) Per tant hem d’entendre que  «el clan familiar, més els coneguts del mateix poble, (unes trenta o quaranta persones)» feien el camí de retorn: «els homes parlant entre ells, igual que les dones, i els fills anant per lliures». La segona cosa que hem d’entendre és que en aquella societat l’esperança de vida era entre trenta – quaranta anys i que els nois es casaven als tretze - catorze. Per tant, «Quan ell tenia dotze anys» (Lc 2,42),  ja era un adolescent avançat, i «el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes» (Lc  2,46) 

Fets aquests dos aclariments, la narració pot semblar versemblant. Però una altre consideració que cal contemplar és que «està escrita vuitanta anys després dels fets, i això li treu garanties de historicitat». Tanmateix, «és molt ric en ensenyaments teològics.

Aquest episodi de la vida de Jesús no té res de sobrenatural ni extraordinari». Lluc situa Jesús «començant a tenir contacte amb la realitat, prenent les seves pròpies decisions, i a ser responsable dels seus actes».

Jesús «no va seguir el costum establert de casar-se, perquè el fer-ho hagués impedit desenvolupar la seva missió». Cal tenir-ho present, «quan prenem una decisió per obediència cega a una persona o institució, creient que fer-ho és el signe d’una gran espiritualitat». Jesús només es farà submís a «la voluntat del Pare».

No es fa difícil de «imaginar que la seva família no entengués la seva manera de viure» i que aquells «que coneixent-lo es meravellessin de la seva qualitat humana, que és la que per ell es correspon a qui s’atribueix la condició de fill de l’home».

Lluc segueix considerant que Jesús segueix sota la tutela familiar durant molts d’anys, «però deixant-los-hi clar que la seva missió anava més enllà dels interessos del seu clan», que el va tutelar mentre «es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes». (Lc 2,52)

El que l’evangelista ens ve a dir és que «totes les persones neixem amb un projecta que cal anar desenvolupant al llarg de tota la vida, amb l’ajuda dels altres». I que per a Jesús, com per a qualsevol de nosaltres, l’ajut el va trobar, en la seva pròpia família, fins que es va predicador itinerant del Regne.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

VIURE L’ENCARNACIÓ DE DÉU EN JESÚS I EN TOTS NOSALTRES

Selecció del comentari als evangelsi (Lc 2, 1- 14) i (Jn 1, 1-18)) de la festivitat de Nadal

Text original escrit per Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

SANTA NIT (Lc 2, 1- 14)

En l’evangeli d’aquesta nit Lluc ens presenta una realitat que és difícil d’entendre des de la racionalitat. Cal entendre-la des de la vivència personal: Déu ens ve de dins, no de fora.

I això és així perquè el relat de Lluc no és una crònica d’esdeveniments, sinó teologia narrativa. Jesús va néixer en un moment i en un lloc històric, però el més important és que ens va invitar a viure la realitat d’un Déu que no està atrapar ni a un temps ni a un espai, sinó que està sempre present en el món.

Aquest relat de la idea de Déu és tant important que es fa difícil entendre’l profundament, perquè si el volem escoltar bé ens obliga al silenci. El soroll que en ve de fora fa difícil escoltar la realitat de Déu.

L’existència històrica de Jesús no ofereix cap dubta, i la intenció de Lluc és transmetre que aquest Jesús de la història és portador d’una bona notícia.

Però a nosaltres se’ns fa difícil entendre la humanitat de Jesús i per això ens costa tenir-lo com a model de vida.

Jesús ve a salvar els pobres i comença compartint la seva condició. La salvació arriba per aquells que estan de camí, buscant, no pels que ja s’han instal·lat còmodament en aquest món.  

Per això l’esdeveniment se situa a la nit, quan es fa el silenci, i només uns pastors que estan en vetlla poden escoltar la seva proclamació, Només uns pastors, la professió més depreciada i marginada de la societat. Els altres no escolten, estan descansant, adormits. No necessiten de ningú que els salvi.

Però l’anunci és una bona notícia per a tots. La bona notícia és que Déu es fa present per a salvar-nos: Us ha nascut un Salvador".

Jesús no neix al temple, ni a Jerusalem, ni entre els rics i els poderosos, sinó a la petita ciutat de David. Amb la qual cosa Lluc no vol començar una biografia del personatge sinó posar els fonaments teològics de la bona notícia: Déu pren rostre humà i es fa present al món a través de Jesús..

La celebració litúrgica d’aquesta nit ha estat senzilla. Se centre en un nen que neix, uns pastors i, un pessebre. Amb aquestes dades, se’ns diu que Déu se’ns fa present, de forma callada, a mitja nit, i només en són testimonis els seus pares.

 NADAL (Jn 1, 1-18)

En l’evangeli d’aquesta nit Lluc ens feia un relat mítico-simbòlic del naixement de Jesús. En el de Joan (que es llegeix el dia de Nadal) el relat és metafísic. És quasi impossible descobrir que Lluc i Joan parlen del mateix. Però els dos evangelistes ens volen explicar el misteri de l’encarnació. Els dos ens volen transmetre qui és Déu i com actua, i a la vegada, qui és Jesús i com actua.

De Jesús sabem que és un personatge històric i tenim una aproximació del que va dir i va fer.

Però Déu no és un succés que es pugui narrar. El que fa referència a Déu, hem d’entendre que es tracta d’una realitat transcendent que està sempre en nosaltres. Per tant, a Déu no l’hem de celebrar com un esdeveniment sinó que l’hem de viure com una realitat actual. Seguint l’exemple de Maria, que dóna a llum la divinitat, també nosaltres hem de donar a llum la divinitat que portem dins.

Els cristians no hem sabut harmonitzar la transcendència amb la immanència de Déu. En la nostra estructura mental cartesiana, no ens cap al cap que una realitat pugui ser immanent i transcendent a la vegada. Per això el nostre llenguatge sobre Déu és tant ambigu. No sabem veure que Déu està lluny de tota realitat, però a la vegada està encarnant-se contínuament.

Aquesta encarnació de Déu es va fer visible en Jesús i aquest ens va senyalar el camí per a poder viure, també nosaltres, aquesta encarnació i poder esdevenir fills de Déu".

Però es tracta d’una realitat a la qual no tenim accés a través del coneixement; cal viure-la. Les frases  clau per entendre l’evangeli de Joan, són aquestes: "En la paraula hi havia vida i la vida era la llum dels homes".

Els cristians hem volgut entendre Jesús com portador d’un coneixement que ens duu la salvació. Però no és la llum (coneixement) la que ens porta la Vida; és la Vida la que ens porta a la comprensió, a la llum.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

Bon Nadal

Evangelis de la celebració de Nadl de  2018, i comentaris de J.A.Pagola

Missa de l’alba - Evangeli (Lc 2,15-20)

Els pastors trobaren Maria i Josep amb el nen

Quan els àngels els deixaren i se'n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:--Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.

Dia de Nadal - Evangeli (Jo 1,1-18) 

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.

Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.

Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut.

Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom,

els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist.

A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Veure comentari: Nadal – C (Lc 2,1-14 / Lc 2,15-20 / Jn 1,1-18)

PARE I MARE, LES DUES METÀFORES DE DÉU

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 1, 39-45) corresponent al diumenge (23/12/2018)

Text original escrit per Fray Marcos:

L’evangeli d’avui va dedicat a Maria, i si volem entendre bé aquesta dona extraordinària hem de ser capaços de distingir els dos aspectes rellevants en els quals ha estat identificada: «Per una banda la figura històrica. La d’una dona que va viure en un lloc i temps determinat i que va ser la mare de Jesús. Per altre banda». Per altra banda «La figura simbòlica, mitològica» que hem anat configurant a través dels segles, «afegint en ella els mites ancestrals de Deesa Mare, de Mare Verge, etc.».

Dit tot això, no caiguem en la trampa de considerar, de forma simplista de pensar que la divinitat de Maria formulada en aquesta narració de Lluc és devaluar la seva importància en el procés de la salvació. Tot el contrari. És tracta de situar-la en el lloc racional en que avui s’analitzen les coses.  Deixem clar, doncs, que el «mite» no forma part de la categoria de les mentides. «sinó d’una forma d’explicar intuïcions que van més enllà de la lògica, i es perceben des del més profund del ser. Dit d’altre manera, són formes molt valuoses per aproximar-se a les realitats més misterioses i profundes que afecten els éssers humans».

«Els evangelis parlem poc de Maria. Segurament perquè en aquella societat la dona no comptava. Però del que no es pot dubtar és que Maria va ser la mare de Jesús», «Com també és històric que Jesús va tenir una mare, que és qui li va ensenyar els conceptes bàsics de la vida i la religió». 

Ara bé, «Només en una societat masclista es pot aplicar a Déu una categoria de gènere i excloure a la dona del que només és una metàfora» en la que situem Déu quan volem «expressar l’inefable». Però si ho fem així, ens hem «d’adonar que estem devaluant la part de femineïtat que també existeix en cada ser humà masculí».

Diguem finalment que l’atribut de gènera masculí que apliquem a Déu ha de ser revisat. En tot cas hi ha «un Déu Pare que crea, i un Déu Mare que dóna a llum, Que el Pare, com passa amb els humans, es pot desentendre del creat, però la Mare sempre estarà pendent del que ha engendrat». En tot cas «considerar Maria la Mare de Déu és una aberració del Concili d’Efes». «Cal ser curós en com es defineixen les veritats i la manera de formular-les. en». A Maria, al mateix temps que Mare de Déu, se la considera verge, immaculada i assumpta. Si amb tot això es vol dir: «que tot l’ésser de Maria ha arribat a la seva més alta plenitud» segurament que la situem en el seu lloc verdader.

«En llenguatge bíblic parlar del cel significa referir-se al lloc de la divinitat», i en aquest sentit podem creure sense error «que Maria és Mare de Jesús i que està en el cel».

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

SABER QUE DÉU ESTÀ EN NOSALTRES ENS FARÀ MÉS HUMANS INTRODUCCIÓ

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 3, 10-18) corresponent al diumenge (16/12/2018)

Text original escrit per Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

La litúrgia d’aquest diumenge ens diu que Déu és Emmanuel (Déu-amb-nosaltres). No que ens arriba la salvació, sinó que Déu ja és en nosaltres.

«Si descobreixo que Déu forma part del meu ésser, trobaré l'absoluta seguretat dins meu».

CONTEXT

Joan Baptista predica «al poble que viu en l’expectació» que ell «no és el Messies» però que aquell de qui ell «no és digne ni de deslligar-li les sandàlies» (Lc 3,15-16) «està a prop».

A prop en el temps i a prop en la predicació, tot i que Joan i Jesús van en direcció contrària. El que per Joan és judici i càstig, per Jesús és misericòrdia i perdó.

Joan Baptista és l’últim profeta de l’A.T. «el precursor», perquè malgrat les diferències hi ha una línea de continuïtat entre ell i Jesús.

Joan predica «el que cal fer» per tal «d’escapar del judici de Déu».  Jesús diu el mateix, «però no per evitar el càstig» sinó per fer la «voluntat de Déu; per correspondre al Déu que és amor i ens  tracta amb total generositat».

EXPLICACIÓ

«Què hem de fer?» pregunta la gent convençuda a Joan.. «La pregunta és una prova de la sinceritat dels que s’apropen a Joan» i en volen ser deixebles. La resposta no pot ser més clara: «compartir». És necessari un canvi «en la forma de pensar i actuar».(cf. Jn 3,11-14)

Notem que els ha dit «”Cria d'escurçons!” a aquells que complien escrupolosament amb els rituals i la Llei, i s’oblidaven completament dels altres». «Joan, com Jesús, no vol saber res del que es fa en el temple. Ni del compliment minuciós de les normes legals, com feien els fariseus. La religiositat que no té present els altres, que no millora la convivència humana, no és la que demana Déu». «En això, Joan i Jesús coincideixen totalment.

Però, com ja s’ha dit, no es tracta de fer això per por al judici. El canvi (metànoia), en l’evangeli de Jesús té un sentit de « lliurament»; de descobrir «l’amor de Déu que hi ha dins nostre».

«El poble estava expectant». «Tots esperaven el Messies». No serà Joan?, es preguntaven. .

Però els evangelis ho deixen clar: «Jo no soc el Messies» (cf. Jn 3,16). Calia deixar clar que Jesús està per sobre de Joan, Aquest només és el seu precursor,

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol