EL DESCRÈDIT DEL CATOLICISME HISPÀNIC*

Per: Jaume Rocabert Cabruja

 És evident que en parlar del catolicisme m’estic referint al jeràrquic o institucional. No és el cas del que el Concili Vaticà II va definir-lo com a Poble de Déu, o sigui dels fidels de base que, tot i que majoritàriament segueixen influenciats pel dissortat nacionalcatolicisme de la dictadura franquista, una petita part (que obertament prefereixen definir-se simplement cristians), s’han alliberat de la influència i de les orientacions jeràrquiques, intentant seguir el missatge de Jesús de Natzaret, guiant-se pel que els dicta la seva consciència que, en definitiva, és el termòmetre més fiable per detectar si hom és deixeble de Jesús o és un fariseu del nostre temps, o sigui un d’aquells que fan ostentació pública de la seva religiositat i de la fidelitat a les orientacions dels seus jerarques.

El catolicisme hispànic, i molt particularment els seus jerarques, s’han manifestat àcrates i molt propensos a fer el sord i -si cal- a condemnar tot allò que no accepten. Una actitud molt típica del tarannà intransigent de la cultura hispànica. Diríem que (generalment) elegeixen els bisbes, no per la seva predisposició a fer el que diu l’evangeli i per ser servidors dels pobres, dels malalts o marginats de la societat, sinó perquè qui l’elegeix valora que serà un fidel servidor, no pas del suara esmentat, sinó de la cúpula jeràrquica, històricament molt vinculada al establishment del poder polític i financer. La jerarquia hispànica, salvant honroses excepcions (entre les quals, a voltes hi trobem bisbes catalans), sempre s’ha posicionat al costat del poder civil, del qual –òbviament– com a premi a la seva infidelitat evangèlica, n’ha tret les prebendes lucratives que més els podia interessar. Podríem fer una relació molt llarga del seu innoble modus operandi, però em limitaré a retreure’ls el que pot ser diàfanament contrari a l’evangeli: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6 24-24). 

El descrèdit del catolicisme hispànic no només li ve pel que de manera superficial acabo d’esmentar, sinó, entre moltes altres raons, pel seu posicionament sovint fonamentalista, totalment contrari al missatge evangèlic, a la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, o a qualsevol iniciativa que defensi els homosexuals, el dret de les dones a l’avortament, el lliure accés de dones i homosexuals al sacerdoci o la sistemàtica negativa a l’abolició del celibat obligatori dels sacerdots; així com el dret dels pobles a la seva independència, als quals condemna públicament a través de la Cope i de Trece (els seus mitjans audiovisuals, clarament conservadors i amb plena sintonia amb els altres mitjans ultraconservadors de l’altiplà castellà), com han fet molts membres de la Conferència Episcopal Espanyola, perquè l’autodeterminació –segons els seus arguments polítics, no pas evangèlics ni teològics– atempta contra la «sacrosanta unidad de España». En cap moment hem vist els bisbes defensant els drets dels treballadors o el dret a uns salaris més justos i equitatius. Tampoc els hem vist, ells tant propicis a condemnar, a denunciar públicament els desproporcionats –en relació al salari de la majoria dels treballadors- els dels diputats, ministres, banquers o els membres de la monarquia. I molt menys, els hem vist condemnar o denunciar els bisbes i clergues que han abusat com a pederastes o encobert la pederàstia dels seus col·legues. Tampoc els hem vist cantar el ‘mea culpa’ pels innombrables milers d’immatriculacions de bens immobles (esglésies o capelles, amb cementiris adjacents i, fins i tot, les places contigües de les esglésies) apropiant-se-les indegudament, tot acollint-se a un decret injust del govern d’Aznar.

Faig meves les paraules de Teodor Suau, capellà mallorquí, quan manifesta categòricament que: «El camí de la confrontació acrítica, de demonitzar la diferència, del llançar per la borda una tradició multisecular, capaç de vehicular la saviesa que ens constitueix com europeus, no és el camí més apte per sortir dels mals que ens afligeixen». Tot afegint, «no ens trobem avui sobrats de persones de bona voluntat, ni d’institucions lúcides. Ni podem permetre’ns el luxe de destruir alegrament». Conclou aquest seu argumentari dient que «un canvi de tarannà en aquests principis de segle, ens vindria a tots molt bé». 

*.- Publicat a la revista Recull. núm. 2.093 – nov. 2018 -  Pàg. 19