Són moltes les denúncies i les causes obertes contra clergues i religiosos que, a casa nostra i en tot l’estat espanyol, abusaren de menors, però el que més urgeix, és que tots però especialment la major part dels abusos que foren silenciats per la mateixa
jerarquia catòlica, siguin jutjats. Ara quan
l’escàndol ja és monumental, la Conferència
Episcopal Espanyola, ha volgut sortir als pas i, segon diu, resoldrà els
moltíssims casos existents. El més xocant, però, és que ho vol fer al estil del
Juan Palomo: “jo me lo
guiso, jo me lo como”, tant és així que ha
proposat obrir una auditoria que l’ha confiat a un advocat de l’Opus Dei, per
tal que investigui cas per cas, i, al final, segons diuen s’aplicaran les
mesures disciplinàries més adients...
Aquets són els acords pactats entre el Gobierno
de España i l’esmentada Conferència Episcopal Espanyola. Uns acords que donat
el pes específic que ha tingut i té la jerarquia en la España catòlica, tot fa
pensar que els escandalosos casos de pederàstia,
acabaran de la mateixa manera que sembla indicar
s’han resolt els nombrosos casos de corrupció del rei emèrit: arxivats per la
fiscalia! Qui però ha donat l’ordre a
la fiscalia?
L’esmentada pederàstia,
òbviament, no s’ha donat exclusivament a la península Iberica, sinó en la
majoria d’indrets, per no dir arreu del món catòlic. Una pregunta que, a bens segur moltíssim s’hauran fet és: a què és degut
que hi ha tants pederastes entre clergues i religiosos catòlics? Una pregunta
que, ves a saber el per què, no és massa recurrent en els mitjans. Al parlar
dels pederastes, cal deixar clar que malgrat tinguin en comú la mateixa
atracció i/o desig sexual pels menors que tenen els pedòfils, no tots els pedòfils
són pederastes, doncs aquests -a diferència dels pedòfils- la seva atracció
esdevé insistent, violenta, agressiva i a voltes assassina. Aquesta darrera
consideració, per sort no sembla que estadísticament s’hagi donat entre els
clergues i religiosos.
La resposta a la pregunta que formulava en el
paràgraf anterior, del perquè la maleïda desviació sexual, s’ha estès entre
clergues i religiosos catòlics és, en bona mesura, com a conseqüència de la
contrareforma del segle XVI, explicitada en el Concili de Trento, on
Roma va imposar el celibat obligatori en
oposició a la reforma protestant. Vet aquí una altre equivocació monumental de
la jerarquia vaticana. No obstant, si bé és cert que a priori el celibat no
hauria que tenir res a veure amb l’esmentada plaga, com defensa el
sector més reaccionari i immobilista catòlic, el
cert és, segons argumenten alguns sexòlegs, que l’abstinència “obligada” o
manca d’activitat sexual, pot tenir i té disfuncions cerebrals de caràcter
sexual, fins a l’extrem d’arribar a la pederàstia pura i dura. Per sort, però,
és sabut que abans d’arribar a aquest extrem, en el qual la
sexualitat reclama la natural activitat, molts
clergues no tingueren o no tenen cap mena de disfunció sexual o perquè els és
fàcilment controlable, o perquè foren o són menys acomplexats per mantenir
l’activitat sexuat, tot trencant –òbviament- l’antinatural celibat obligatori.
Analitzada aquesta ancestral problemàtica
derivada del celibat obligatori així com les causes que en molts casos se’n
deriven, com és la pederàstia, que curiosament ‘només’ es dóna, bàsicament,
entre clergues i religiosos catòlics de arreu del món des del segle
XVI, o sigui que ja fa uns 600 anys...; davant
d’això, no seria hora que el Vaticà trenqués l’anquilosi tradicional i
normalitzés el què és una antinatural discriminació inacceptable, veure com
dins del món catòlic, els clergues de ritu romà se’ls hi exigeix el celibat
obligatori, mentre no se’ls hi exigeix als de ritu oriental que també depenen
de
Roma, ritu molt semblant al dels ortodoxos
d’Antioquia, Grècia, Rússia o països veïns com Ucraïna, els quals no només no
se’ls hi exigeix, sinó que es poden casar...
Girona, 25 de març del 2022 Jaume Rocabert i Cabruja
