LA REALITAT ÉS TRINITÀRIA

Per Enrique Martínez Lozano*

 

Podríem concloure que l’últim ritme" del Real és trinitari; és: donació, acollida, i el moviment que ho fa possible. Ho podem apreciar per exemple, en la respiració, en la que: rebem i exhalem gràcies al moviment que ho possibilita.

Són "tres moments" però es tracte d’una sola realitat; d’un misteri que fa que rebem i ens lliurem, en el mateix moviment.

Raimon Panikkar, parlava de la "realitat cosmoteàndrica". Constituïda pel Cosmos, la humanitat, i la divinitat, Són els "tres moments" de la "triple dimensió" de la Realitat que és Una. I que no és possible una sense l’altre.

Si fem extracció del dualisme de la nostra ment, podrem "llegir" el misteri de la Trinitat com una expressió de la Realitat Una i, a la vegada, diferent. Seria una altre manera de parlar de No-dualitat.

En la simbologia cristiana de la Trinitat, tenim el Pare que és Donar-se, el Fill que és rebre i l’Esperit que és el Dinamisme que fa possible el lliurament i l’acollida. Per això, el gran símbol cristià no es refereix només a "tres persones individuals" sinó a tota la Realitat.

Això es deriva de la sàvia "intuïció cosmoteàndrica": el "Pare" evoca la Font originària, que és donar-se permanentment i "buidar” en el "Fill", tota la realitat (humana i material), en tant que "formes" en les que aquella Font es "bolca" constantment. L"Esperit" é l’Alè que, sense separar-se’n, uneix ambdues "fases" d’aquest moviment atemporal i etern.

En aquest sentit, es pot parlar de Déu com d’un "éx-tasis" (estat permanent de plenitud). Déu, més que substantiu, és verb: és un pur Donar-se i Rebre, en el que tot (tots) hi està (estem) inclòs (inclosos).

Som "Fills en el Fill", com assenyala la teologia paulina. Tots nosaltres formem part d’aquest moviment trinitari. Rebem constantment en la mesura en que ens entreguem.

El que rebem, si ho donem, fa créixer el nostre espai interior; es converteix en la via per on flueix la Vida, l’Esperit.

El Misteri de la Trinitat –com tot misteri-, no vol ser una "informació" que la nostra ment objectivi convertint-la en una creença objectivada (i a Déu, en tres "objectes" separats), sinó una evocació que busca transcendir la ment i una invitació per a viure conscientment connectats a la mateixa Entranya del Real, sense cap tipus de separació.

Estem constituïts, per un espai interior, que no hem de convertir en un objecta mental, des d’on s’acull tot el misteri del Real.

En aquest espai interior és on hi ha la nostra identitat. No som el jo que pensa la nostra ment. Tampoc som la suma de tots els nostres pensaments, records, projectes, sensacions, sentiments, desitjos, necessitats, pors, anhels, aspiracions...

No som el jo que "reacciona" segons el que li arriba de fora o des del propi psiquisme. Som aquella mateixa Espaiositat, dins de la qual tenim tot allò que hem dit, i que no són més que objectes mentals a través dels que ens expressem. Però si no reduïm part d’aquests objectes, no deixem espai perquè hi habiti el Principi diví.

Si ocupem aquest espai interior amb diverses creences no deixarem que hi habiti  Déu. Podré creure’m molt "religiós"-, però m’hauré desconnectat de l’experiència del Déu que viu en mi.

Quan deixem que Déu sigui Déu en nosaltres, no pot brotar altre cosa que no sigui la unificació i la unitat, l’equanimitat i la bondat.

Ser "batejats" en nom de la Trinitat no és altra cosa que estar inserits en aquest moviment universal de interrelació de tot, regit pel Donar-se i Rebre en permanència.

Es la Unitat a la que fa referencia Jesús, en tant que “Em-manuel": «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20) Tots estem en tots, en l’Espaiositat una i compartida, en el desenvolupament trinitari.

*Extracte del comentari a l'evangeli (Mt 28,16-20) 

Veure-ho tot: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

PREPARAR-SE PER LA PAU

 La sàvia filosofia xina és un bon test per a situar-nos emocionalment: «Si estàs deprimit, vius en el passat. Si tens ansietat, és que vius en el futur. Només si estàs en pau, vius el present». (Laotse)

S’escriu molt sobre la pau dels pobles, però massa poc sobre la pau de cada persona, «la pau interior». I s’oblida que entre els humans no hi hauria violència si cada membre d’aquesta humanitat visqués en pau en si mateix.

Contradient la frase llatina: «Si vis pacem para bellum», el professor i assagista Enrique Tierno Galván, havia dit en alguna ocasió: «Si vols pau prepara’t per merèixer-la».

Un és el que pensa. Qui només sap veure les coses negatives de la vida, «s’embolica –com diria el psiquiatre—en un bucle de preocupacions» que li provoquen estrés i li impedeix fer --o fer correctament--, allò que voldria».

La carència de pau interior fa que, ni es viu ni es deixa viure als qui hi ha pels voltant.

El passat ja no hi és i el futur encara ha de venir, Per tant, només ens queda viure el present, i viure’l en plenitud: acceptant la realitat --posant-hi bona cara--. I extreure alguna lliçó de cada esdeveniment.

Penso que la pau interior neix de la voluntat de ser positiu i realista. Francesc d’Assís, demanava per a ell mateix, en termes de reciprocitat, sense arribar al lliurament desinteressat dels místics: «ser consolat, com consolar. Ser comprés, com comprendre. Ser estimat, com estimar».

Només qui té pau interior és capaç de sobreposar-se a les adversitats i actuar sobre les causes que les provoquen i són portadores de violència.

Fem bandera de la nostra pau interior, com a primer estadi de la pau universal, tant desitjada.

Salvador Sol

PASQUA DE PENTECOSTA

«L’Esperit de Déu omple l’Univers: Esperit d’amor, que ens guarda a tots en la unitat». Pentecosta és el nom que donem a l’Esperit que ens uneix. Jesús deixa el món pregant pels que s’hi quedem: «Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres» (Jn 17,11).

Som cridats a la unitat. Així ho expressa un dels himnes que es canta sovint en les celebracions litúrgiques: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare».

Malgrat la diversitat ètnica i cultural, la humanitat sencera no és altra cosa que una unitat, formada per tots els humans, creats a imatge de Déu: «Quan el Senyor va crear l'home, el va fer a imatge seva» (Gn 5,1)

«Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida». (1Co 15.45) És el Jesús que a la creu: «inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30) I, un cop glorificat: «va alenar damunt dels deixebles i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,22).

La vida, que els científics redueixen a complexes processos físico-químics, pels que s’han obert a l’Esperit –han estat batejats en l’Esperit--, és un do de Déu.

Tot i les diferències, que són moltes, estem creats per arribar a ser un sol poble. I ens hem d’acabar respectant des de la solidaritat. Conscients de que habitem la casa comuna, que és el món. Al qual hem de respectar i protegir. Un món sense guerres ni violències. El cant de pau «El pessebre» de Pau Casals i Alavedra, acaba dient: «Mai més cap guerra. Pau als homes... Pau!»

Salvador Sol

Celebrem amb joia aquesta Pasqua de Pentecosta.

ALÈ VITAL QUE S'EXPRESSA EN TOT

Parlar de l’Esperit és referir-se a l’Alè vital que gravita en tot el que és i fa possible que sigui: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu». (Gn 2.7)

En les tradicions antigues el terme «esperit» (rebre l’alè), se’l vincula a un buf (alenar), que com el vent i la respiració, no es veu, però és la font de l’energia primera que mou totes les coses; del Dinamisme vital que fa possible la vida en diverses formes.

La Pentecosta ens recorda que Jesús va deixar l’esperit de Déu, que ell havia rebut, als deixebles, tal i com els ho havia promès en diverses ocasions: «jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre» (Jn 14,16). «L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Jn 14,26). És «l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi». (Jn 15,26) «Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera». (Jn 16,13)

Jesús, segons Joan, en el moment de la mort: «inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30)

Ara la comunitat se sap habitada i sostinguda pel mateix esperit (=defensor) de Jesús.

Lluc, en el seu evangeli,  situa els esdeveniments pasquals el mateix diumenge de resurrecció, (vg. Lc 24,50) Mentre que, en el llibre Fets dels apòstols (vg. Ac 1,3) situa l’ascensió quaranta dies després de la mort i resurrecció, i la Pentecosta, al cap de cinquanta dies per fer-la coincidir amb la segona pasqua jueva. Aquesta separació dels fets encara és conservada per l’Església en les celebracions litúrgiques.

Acostumats a un pensament dual, trobem que Lluc es contradiu en presentar la cronologia dels esdeveniments pasquals en temps desiguals. Però superat l’escull dual se’ns invita a transcendir la ment i obrir-nos a una saviesa superior, no-dual, que ens permet veure la realitat, sense separar res i sense confusió del tot.

Aquesta és la forma no-dual en que sempre s’han expressat els místics. Entre ells, Teresa de Jesús i el seu llibre «Las moradas», que és un exemple reeixit d’unitat en la diversitat.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure original: «ALIENTO VITAL QUE SE EXPRESA EN TODO» Clicar: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

QUI ÉS EL SENYOR DE LA MEVA VIDA?

De l’evangeli d’avui (Mc 16,19-20) ens crida l’atenció la notable diferència  que hi ha entre la narració de Marc --tot succeeix el Diumenge de Resurrecció i en el cenacle. Els deixebles sembla que surten immediatament a complir amb l’encàrrec: «anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).  «Ells se n'anaren a predicar pertot arreu». (Mc 16,20), mentre que Lluc, en els  Fets dels apòstols, l’Ascenció es produeix quaranta dies després de Pasqua.

Aquestes diferències cronològiques dels evangelis ens obliguen a centrar l’atenció en el missatge per sobre del moment en el que es produeixen els fets.

Marc ens resumeix en imatges l'essència de la missió que es confia als deixebles, i la fe que tenen en Jesús, com a Senyor: «en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons» (Mc 16,17-18). Evidentment, no són promeses de realitats físiques, sinó símbols de la força de l'Esperit en la lluita contra el mal.

Coneixem de sobres el significat dels relats de l'Ascensió. Sabem que Déu no està a dalt i que Jesús ni baixa ni puja, en espais on només hi ha matèria. Ni l'encarnació és un aterratge ni l'ascensió és l'enlairament d'un astronauta. No podem confondre la simbologia emprada en els evangelis amb la descripció dels successos. Hem d’anar a la interpretació més fidedigna possible del missatge de Jesús.

Déu és «L’Altíssim», però no en metres; el Vent de Déu bufa en Jesús i en l'Església, però no ho podem mesurar amb un anemòmetre.

Ens hem de quedar, Primer: amb l’esforç de Lluc per a comunicar-nos com va entendre Jesús que havia de ser la comunitat que naixia.

Segon: agrair a Marc la seva insistència en parlar de «la missió» que els va deixar (que ens ha deixat per a la comunitat actual). Això és: dedicar la vida al projecte de Déu, el Regne, com Jesús, que no va agafar serps ni era un políglota sorprenent, però ens va deixar l’anunci de la Bona Nova dirigida a tota la creació. El somni de Déu, és que tota la creació pugui realitzar-se i arribi a la perfecció. El somni de Déu, el seu Projecte, és que tota la creació formi part del seu Regne.

Tercera: agrair a Pau de Tars les frases precioses de les seves cartes, i l’haver determinat la diversitat dels carismes: el d’apòstol, el de profeta, el d’evangelitzador, el de pastor i mestre... Funcions que ens obliguen a preguntar-nos: quin carisma m'ha donat Déu a mi per a contribuir al Regne?

Tots estem cridats «a l'edificació del cos de Crist»; Aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, perquè el cos de Crist no és una realitat encara, sinó un projecte, que no estarà enllestit «fins que no arribem tots, a la perfecció --homes i dones--, a la mesura de la plenitud de Crist».

L'Ascensió de Jesús ens proposa un acte de fe en nosaltres mateixos, en la humanitat. No som un ésser de terra destinat a la terra, sinó un projecte de fill, destinat a una plenitud, com la de Jesús, que revela la grandesa del que és humà, molt més enllà de les expectatives que l'ésser de terra pot imaginar.

Tots els humans estem units per la fe en un sol Senyor, en un sol Déu, que és el Pare revelat per Jesús. Sigui quina sigui la nostra cultura,o color de pell, estem compromesos en la mateixa missió: fer de la humanitat el Regne del Pare.

Ara que s’acaba el Temps de Pasqua ens hem de fer la pregunta definitiva: Qui és el senyor de la meva vida? A qui serveixo, a qui venero, a qui adoro per sobre de totes les coses?

¿És Jesucrist el meu Senyor, el que defineix els meus criteris, el que marca els meus valors, el que confereix sentit a la meva vida, aquell en qui he posat la meva confiança, aquell de qui em refio per poder anomenar a Déu "pare" i posar-me a viure al seu estil, buscant sense enganys la felicitat que tant desitjo?.

Fantàstic missatge el de l'Ascensió, que ens duu a cridar, de tot cor «Jesús és el Senyor de la meva vida».

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 16,15-20) escrit per: José Enrique Galarreta.

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

ESTIMAR PERQUÈ DÉU ENS ESTIMA

L’amor de Déu es manifesta en Jesús, el Fill. L’amor del Fill es manifesta en nosaltres, els fills. Jesús vol que superem la condició de servents, d’esclaus... La Bona Notícia és que: som verdaders fills de l’amor del Pare, entestats en la tasca del Pare, solidaris com a germans. No hi ha dubta que estem en el cor de la Bona Notícia. Repesem les frases que li donen fonament.

-       Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres.(Jn 15,9)

-  Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. (Jn 15,11)

-  Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.(Jn 15,13)

- Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. ¹⁵ Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. (Jn 15,14) 

- No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres. (Jn 15,16)

Sembla com si l’església volgués, en aquests últim diumenge de Pasqua, presentar "el testament de Jesús". És per això que se’ns proposa una lectura del comiat de Jesús segons l’evangeli de Joan, que fa una recopilació de les paraules pronunciades per Jesús al final de l’últim sopar, i una mica abans d’anar cap a l’hort de les oliveres.

El resum final de Joan: se centre en l’amor.

L’essència de la revelació es resumeix dient: "Déu és amor". Tot el demés és conseqüència d’aquesta  primera veritat. Això és objecta de fe, no pas de coneixement. I per tant, supera i desafia la nostra raó. Una raó que tal vegada pugui entendre un Déu que és: Senyor, Creador, Totpoderós i Jutge.

Però la raó no arriba al Déu de Lluc 15 (la velleta, el pastor, el pare del fill pròdig...) ni tampoc al Déu metge (Mateo 9,12) ni al Déu que arrisca la seva vida per una prostituta (Juan 8). I la visió de la vida de l’home amb totes les seves penalitats, i sobre tot, la visió de les innombrables desgràcies del món, fent sortir en nosaltres l’immens enigma del Déu bo davant del sofriment de l’home.

Però enfront de tant sofriment s’aixeca la creu de Jesús: "Déu va estimar tant al món que li va lliurar el seu Fill". "Ningú no té un amor més gran que el que dóna la vida pels seus amic". Jesús es per tant, abans que altre cosa , la revelació, la visibilitat de l’amor de Déu, i això és un  punt clau de la  nostra fe. Coneixem Déu perquè hem vist com és Jesús: aquell que cura tot el que troba, el que s’apiada sempre inclús incomplint la llei, el que busca per sobre de tot als pecadors perquè són els qui més el necessiten, el que duu el seu lliurament fins la mort, i mort en creu.

Millor que les seves paraules és Jesús mateix, la seva manera de ser i de comportar-se és el que ens revela Déu. No és tant sols un missatge sobre Déu, és que "Déu estava amb ell" i per això veiem en ell com és Déu. Això és el que constitueix un desafiament per la nostra fe: no saber conciliar això amb el mal del món. Se’ns demana que fem confiança en Jesús. Un dia ho entendrem. Però per ara, ens creiem a Jesús.

L’amor és la veritat, és l’essència de Déu. No diem que Déu estima, sinó que és amor. Per això el que estima és com Déu. “L’amor de Déu és el que mou el sol i les estrelles”, com va escriure Dante, perquè és l’essència de totes les coses i del que és humà. És la força que mou l’univers.

És per això que, per sobre de tots els manaments, que són bons, Jesús proclama el seu: “que ens estimem els uns als altres com Déu ens estima”. I que “siguem perfectes com ho és el Pare celestial" i "així sereu fills del vostre Pare...". És a dir, la nostra norma fonamental és: "Sóc Fill del meu Pare: tot el que sigui indigne pel meu Pare també ho ha de ser per mi".

És la moral més exigent, que no es fonamenta amb premis ni càstigs, sinó en saber que el jutge és el meu Pare –Abbà--, que s’alegra sempre de beurem per més que m’hagi allunyat. Per això estic tranquil. Però la consciència de ser fill em crea una major tensió espiritual, una major exigència. Viure en l’amor és el més exigent.

Però poder-se sentir fill de Déu, és la Bona Notícia.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit per: José Enrique Galarreta

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

PROPOSTES DE REFORMA DE L'ESGLÉSIA

Per: Antoni Ferret

 

1)Reconèixer i ensenyar que el Missatge cristià té dues grans parts: els textos profètics i legislatius d'Israel en defensa del Dret i la Justícia, i els textos evangèlics i apostòlics al voltant de la fraternitat (entre altres valors). Que totes dues parts són imprescindibles, i que no pot la fraternitat substituir la justícia.

 

2)Ensenyar que Jesús va néixer de la unió natural entre José i María.

 

3)Ensenyar que els pecats es perdonen en virtut de l'amor del Pare, gratuïtament, si hi ha bona voluntat, i que la mort de Jesús no era necessària per a obtenir aquest perdó.

 

4)Reconèixer que l'ensenyament del càstig de l'anomenat infern va ser un greu error.

 

5)Ensenyar que el Creador ens dona el cos per a gaudir-ne i compartir-lo, excepte en cas d'adulteri, i així mateix per a procrear, preferentíssimament en si familiar.

 

6)Reconèixer que la tasca històrica de la Direcció de l'Església ha comès errors greus i perjudicials, com preferir la riquesa; reprimir el cos humà; amenaçar amb molt greus càstigs, absurds i impossibles; imposar (fins i tot per la força i amb gravíssims càstigs) la seva doctrina, sovint equivocada; contemporitzar amb governs opressors i amb situacions altament injustes.

 

7)Establir un divorci eclesiàstic, per a parelles que no puguin continuar la seva convivència per motius importants, a partir de reconèixer que la frase de Jesús “El que Déu va unir que l'home no ho separi” estava basada en una situació i una actuació mítiques, que no van existir mai. 

 

8)Autoritzar l'avortament durant els primers 40 dies de l'embaràs, tal com han sostingut molts teòlegs durant molts segles.

SOM DIFERENTS, PERÒ NO-SEPARATS

L’evangeli fa una al·legoria entre els ceps i els sarments, avui en dia difícil d’entendre per qui no coneix el món de la vinya. La narració està carregada de simbolisme, fondària i bellesa, i ens introdueix directament en la saviesa de la no-dualitat. Certament, la vinya i els sarments són no-dos, perquè els serments fora de la vinya no tenen vida.

La nostra ment és dualista, té tendència a separar les realitats. La presència del sarment sempre ens evoca la vinya. La ment separa la característica primera d’aquestes  realitats i ens aboca al parany del dualisme, que fractura tota la realitat.

El no-dualisme ens diu que la branca és arbre i el dit és cos. Només així podem arribar a entendre la unitat de les coses.   

Cal veure-hi "més enllà" de les aparences. Davant d’un conjunt de joies d'or, la ment veu l'especificitat de cadascuna d'elles, amb el seu propi nom i la seva forma peculiar. Però, si no ens quedéssim en les formes, el que percebríem seria l'or que és, de fet, l'única realitat que es troba present en totes elles.

Som diferents, però no-separats: no som iguals, però som el mateix. L'al·legoria parla de "tallar" i de "podar". Un cop més, em sembla necessari recordar que no cal llegir aquestes afirmacions en clau d'amenaça, sinó com a paraula de saviesa. La cosmovisió d’aquell temps era la d’un déu intervencionista. Tot s'atribuïa directament a ell. Però avui, podem copsar millor el significat del que passa. De la mateixa manera que és impossible que la sarment que es desconnecta del cep (de la vinya) pugui donar fruit, així també, la persona que viu desconnectada del seu fons, experimentarà la seva existència buida. La "poda" forma part ineludible de tot el procés de creixement. Ens ho recorda la paraula de Jesús sobre el gra de blat, que únicament dóna fruit quan és enterrat (Jn 12,24).

En darrer terme, es tracta de podar el jo --que creiem ser--, perquè es pugui desplegar la Vida que realment som.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 15,1-8) escrit per: Enrique Martínez Lozano.

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe