Per Enrique Martínez Lozano*
Podríem concloure que l’últim ritme" del Real és
trinitari; és: donació, acollida, i el moviment que ho fa possible. Ho podem
apreciar per exemple, en la respiració, en la que: rebem i exhalem gràcies al
moviment que ho possibilita.
Són "tres moments" però es tracte d’una sola
realitat; d’un misteri que fa que rebem i ens lliurem, en el mateix moviment.
Raimon Panikkar, parlava de la "realitat cosmoteàndrica".
Constituïda pel Cosmos, la humanitat, i la divinitat, Són els "tres
moments" de la "triple dimensió" de la Realitat que és Una. I
que no és possible una sense l’altre.
Si fem extracció del dualisme de la nostra ment, podrem
"llegir" el misteri de la Trinitat com una expressió de la Realitat
Una i, a la vegada, diferent. Seria una altre manera de parlar de No-dualitat.
En la simbologia cristiana de la Trinitat, tenim el Pare que
és Donar-se, el Fill que és rebre i l’Esperit que és el Dinamisme que fa possible
el lliurament i l’acollida. Per això, el gran símbol cristià no es refereix només
a "tres persones individuals" sinó a tota la Realitat.
Això es deriva de la sàvia "intuïció cosmoteàndrica":
el "Pare" evoca la Font originària, que és donar-se permanentment i
"buidar” en el "Fill", tota la realitat (humana i material), en tant
que "formes" en les que aquella Font es "bolca"
constantment. L"Esperit" é l’Alè que, sense separar-se’n, uneix ambdues
"fases" d’aquest moviment atemporal i etern.
En aquest sentit, es pot parlar de Déu com d’un
"éx-tasis" (estat permanent
de plenitud). Déu, més que substantiu,
és verb: és un pur Donar-se i Rebre, en el que tot (tots) hi està (estem) inclòs
(inclosos).
Som "Fills en el Fill", com assenyala la teologia
paulina. Tots nosaltres formem part d’aquest moviment trinitari. Rebem constantment
en la mesura en que ens entreguem.
El que rebem, si ho donem, fa créixer el nostre espai interior;
es converteix en la via per on flueix la Vida, l’Esperit.
El Misteri de la Trinitat –com tot misteri-, no vol ser
una "informació" que la nostra ment objectivi convertint-la en una
creença objectivada (i a Déu, en tres "objectes" separats), sinó una
evocació que busca transcendir la ment i una invitació per a viure conscientment
connectats a la mateixa Entranya del Real, sense cap tipus de separació.
Estem constituïts, per un espai interior, que no hem de convertir
en un objecta mental, des d’on s’acull tot el misteri del Real.
En aquest espai interior és on hi ha la nostra identitat.
No som el jo que pensa la nostra ment. Tampoc som la suma de tots els nostres
pensaments, records, projectes, sensacions, sentiments, desitjos, necessitats, pors,
anhels, aspiracions...
No som el jo que "reacciona" segons el que li
arriba de fora o des del propi psiquisme. Som aquella mateixa Espaiositat, dins
de la qual tenim tot allò que hem dit, i que no són més que objectes mentals a
través dels que ens expressem. Però si no reduïm part d’aquests objectes, no
deixem espai perquè hi habiti el Principi diví.
Si ocupem aquest espai interior amb diverses creences no
deixarem que hi habiti Déu. Podré creure’m
molt "religiós"-, però m’hauré desconnectat de l’experiència del Déu
que viu en mi.
Quan deixem que Déu sigui Déu en nosaltres, no pot brotar
altre cosa que no sigui la unificació i la unitat, l’equanimitat i la bondat.
Ser "batejats" en nom de la Trinitat no és altra
cosa que estar inserits en aquest moviment universal de interrelació de tot,
regit pel Donar-se i Rebre en permanència.
Es la Unitat a la que fa referencia Jesús, en tant que “Em-manuel":
«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi
del món» (Mt 28,20) Tots estem en tots,
en l’Espaiositat una i compartida, en el desenvolupament trinitari.
*Extracte del comentari a l'evangeli (Mt 28,16-20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada