JESÚS, UNA ALTRE MANERA DE VEURE*

Marc ha unit dues dones en un mateix relat. Són imatges del poble i, per extensió, representen tota la humanitat.

Segons l’evangelista, Israel anava de mal en pitjor, «perdent la vida». Fins al punt, de considerar, que com la noia del relat, tothom donava per mort.

En aquest context, Jesús es presenta com l’home savi, compassiu, font de salut i de vida.

És savi: conscient de la força de la fe que «surt» d’ell mateix: la força, que considera que la mort no és més que un somni.

És compassiu: sent que algú el «toca», i s’apropa a la dona «afligida», i es preocupa de la «noia», perquè sigui alimentada.

Jesús és font de salut i de vida: d’ell surt una força que duu vida.

Jesús veu la malaltia i la mort, d’una manera nova. I això fa que la nostra ment el percebi com «Fill de Déu», que intercedeix, des de fora,  entre la Divinitat i nosaltres.

No obstant, la «fe en Jesús», es pot expressar d’una altre manera: el Fons de Jesús, és el nostre i és el de Déu –és el Fons de tot el que és Real--. Només hi ha un Fons, una Unitat, tot el demés són aparences.

A Jesús l’hem de percebre com un de nosaltres, formant part de la mateixa realitat. Tot i reconeixent que en Jesús, el Fons original i originant que ens constitueix a tots,  es va manifestar de forma radiant i lluminosa, en ser capaç de no posar-hi cap obstacle. Això és el que ens fa dir als cristians que en Jesús veiem Déu.

A Déu el veiem en tot, però d’una manera referencial. En canvi, en la persona de Jesús el veiem nítidament, per la seva manera de viure, pròpia de qui està unit, permanentment, a l’únic Fons que ens constitueix a tots.

Viure «íntimament» amb Jesús ens fa canviar la manera de pensar, ens situa en la transcendència. Ell i nosaltres no som dues realitats diferents. I això fa que puguem veure la malaltia d’una manera diferent.

Quan, com la dona del relat, sentim que la vida se’ns escapa és quan ens sentim atrapats per la desesperació. Tanmateix, la dona es troba amb Jesús i se li estronca l’hemorràgia. Això ens fa descobrir que darrera l’aparença de malaltia incurable, hi ha Vida permanent.

La mort no és altre cosa que un somni: «la noia no és morta, sinó que dorm». Els qui es troben identificats amb el seu ego se’n riuen. És la ignorància de la nostra  verdadera identitat la que fa que ens sentir com objectes amenaçats. Perì si transcendim l’estructura psicosomàtica del cos/ment, podem veure un altre horitzó, més enllà de la mort.

La mort no és més que el «pas» a una altre forma de vida, com ens diu Joan en el quart evangeli.

La mitologia grega ja agermanava la mort (Thànatos) amb el somni (Hypnos), de manera que, mentre dormim, prenem com a real allò que somiem, i quan estem desperts, prenen com a real allò que pensa la nostra ment. Tot plegat no és més que un «somni».  Els místics sufís, consideren que: «Tots estem adormits. Només ens despertem,  quan morim». Això Jesús també ho sabia.

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 5,21-43), escrit per: Enrique Martínez Lozano 

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

Selecció i redacció: Salvador Sol

Selecció i redacció: Salvador Sol

SANT JOAN BAPTISTA

 La nit de sant Joan està associada a unes tradicions ancestrals, que es perden en la nit dels temps. La que ha assolit, potser, més popularitat, és la de les fogueres que s’encenen arreu, per a celebrar que hem entrat al solstici d’estiu i això comporta plenitud de vida.

El foc té un magnetisme especial sobre els humans, Es diu que el foc amanseix les feres, i els nostres avantpassats creien que allunyava els «mals esperits». A més sense el foc, la dieta dels humans seria molt pobre. I quan un orador s’expressa amb vehemència, se li diu que té foc.

Per alguna qüestió que desconec, aquesta tradició de les fogueres i els seus derivats; falles i pirotècnies, es produeixen el dia que celebrem el naixement de Joan Baptista. Un profeta que, com el sol, també era foc i duia llum. Tot i que: «Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni».(Jn 1,8)

Lluc explica que el naixement de l’últim gran profeta de l’A.T. va ser un fet important pel poble: «Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: Què serà aquest infant? (Lc 1 65-66)

Una anys més tard, Jesús va aclarir aquest dubte: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan» (Lc 7,28)

Avui, doncs, celebrem que el sol que ens porta llum està més proper a la terra i que Déu inicia el seu procés d’encarnació.   

Salvador Sol 

FELICITATS A TOTS ELS JOANS I JOANES!

JESÚS, AQUEST DESCONEGUT*

Jesús dormia a popa, sobra un coixí, el desperten i li diuen: «Mestre, no et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,38)

De Jesús no en tindrem un coneixement real mentre que no el reconeguem i no entenguem que el cristianisme és acció. Com li va passar a Pau:

-       Fins que «no ens caiguin dels ulls una mena de escates i recobrem la vista» (Ac 9,1-18.BIC), i ens posem a «treballar més que ningú» (1 Cor 15,10), al servei dels altres...

-       Fins que no hàgim curat la nostra ceguera física i espiritual,

no començarem a ser verdaders

deixebles i podrem dir, com Joan:

«Sabem que coneixem Déu [i a Jesús] si guardem els seus manaments» (1Jn 2,3) i, si despleguem en nosaltres i en els altres, la plenitud de la seva vida.

Un personatge, Jesús, que no ha estat indiferent per la història. Un Jesús, que: pel seus fets, les seves dites i la seva vida, Pau el reconeixia com el «rostre humà de Déu», la «imatge del Déu invisible» (Col 1,15)

I, tanmateix, un dels menys considerats

pel pensament laic dels nostres dies.

Un desconeixement, no obstant, que ja ve de lluny. En el Càntic dels càntics (A.T.), ella es queixa: «En el meu llit en plena fosca, / he cercat l'amor de la meva ànima. / L'he cercat i no l'he trobat».(Ct 3,1) També Marc relata que els del seu poble es preguntaven en relació a ell: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 ¿No és el fuster, el fill de Maria», (Mc 6,2-3). Natanael se sorprenia: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). María Magdalena el confon amb l’hortolà a l’entorn del sepulcre (cf. Jn 20, 14-15). Els deixebles d’Emmaús caminen amb ell i no el reconeixen: «¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? (Lc 24,18) I, en el Cenacle, els deixebles: «esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit». (Lc 24,37)

El verdader coneixement només el dóna l’amor. Seran els ulls i el cor de Joan i la Magdalena els qui abans reconeixeran a Jesús ressuscitat. Joan  dient-li a Pere: «És el Senyor» (Jn 21, 7) i María de Magdala, amb el seu «Rabuni =Mestre». (Jn 21,16).

Els místics busquen Déu «des de la nit fosca de l’ànima» (St. Joan de la Creu). O, com Simeó, monjo del s.X que es lamentava, perquè: de tant en tant, quan la seva ànima estava en pau i en silenci, se li feia la llum en el seu interior, mentre que en altres moments la veia llunyana i fins i tot amagada.

Cal entrar en l’interior d’un mateix per trobar Jesús, i per ell, trobar Déu. Qui viu així és una nova criatura. I, com deia Pau al corintis: «no ens acovardim: encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més.(2Co 4,16)

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 4,35-40) escrit per: Vicente Martínez

Veure original: https://www.feadulta.com/anterior/ev-0-indice.htm

LA BÍBLIA: ELS SEUS LLIBRES BONS

Per: Antoni Ferret

 

Dissecció de la Bíblia

Llibres elaboradors del missatge cristià

(La Bíblia cristiana)

 

Capítols 12-35 del Gènesi (que narren un possible, o equivalent, origen del poble

d'Israel, a partir d'una família)

Isaïes (més els seus dos seguidors; excepte caps 13-19, 23-24, i 34, molt negatius)

Amós

Miquees

Jeremies (excepte caps 25, i 46-51, molt negatius)

Aquests 6 profetes, els únics profetes que crec que hi ha en la Bíblia que els correspongui aquest nom, aporten (junt amb els legisladors del rei Josies) un dels dos conjunts de valors més importants del Missatge cristià: justícia social, denúncia de les

injustícies, protecció de les persones necessitades, sobretot de les viudes, dels orfes i dels immigrants. / Com és natural, també escriuen llarg sobre la situació política i militar del moment; i també s'estenen en llargues amenaces de càstigs divins contra la

idolatria i la injustícia, i, així mateix, fan belles promeses d'un futur de felicitat, mai realitzades. / I, fins i tot, Isaïes i Jeremies llancen condemnes i amenaces als pobles veïns (probablement quan tenien una edat avançada i no s'autocontrolaven tant).

Però el seu paquet de valors socials és lo millor del seu missatge, lo millor de tot l' Antic Testament i un dels dos nuclis de valors principals del Missatge cristià.

Part de l'Èxode

Part del Levític

Part dels Nombres

Part del Deuteronomi

(Les parts d'aquests 4 llibres les tinc reunides i exposades, independents, en l'opuscle "Part encara actual del Pentateuc", de 9 pàgines, sobre drets i normes socials.)

Salms (pregàries de tota mena, lloances, peticions, etc., que són antigues cançons)

Osees (per dos passatges: 6: 5-6 / 10: 12-13)

Nehemies (per un passatge: 5: 6-11)

Zacaries (per dos passatges: 7: 8-10 / 8: 16-17)

Malaquies (per un passatge: 3: 5)

Rut (el gran valor d'acompanyar una persona que està sola)

Judit (córrer un greu risc per defensar el seu poble)

Càntic dels càntics (bellíssim poema d'amor, amb expressions de bellesa corporal)

 

Tobit (aquest llibre, i uns passatges de Siràcida, són, al segle II aC, com una llum en la foscor, uns testimonis dels grans valors dels profetes i legisladors d'Israel, que, malgrat tot, encara persisteixen en una època molt fluixa)

Siràcida o Eclesiàstic (per dos passatges: 4: 1-10, i 29: 8-13).

Evang Mateu

Evang Marc

Evang Lluc

Evang Joan

Fets apòstols

Cartes Pau

Cartes Pere (2), Joan (3), Jaume (1) i Judes (1).

Aquest bloc, de Jesús i els apòstols, és l'altra gran aportació al Missatge cristià: revelació de la filiació divina; amor a les altres persones com a si mateix; valoració divina preferent a les persones més pobres i, sobretot, les més humils; futur etern d'immensa felicitat... Tot a base d'una predicació paral·lela a actes de curacions.

 

Llibres neutres, que no aporten res al missatge

 

(Textos diversos)

 

La gran major part del Pentateuc (història d'Israel, mites antics, lleis)

Samuel 1 i 2 (una divertida crònica d'aventures entorn del rei David, excepte els capítols 15, 22 i 27, del primer llibre, i els 8 i 21 del segon, que són molt negatius i violents)

Osees (excepte dos passatges bons)

Ezequiel (compendi de coses absurdes, fantasioses i inútils; excepte frag. 34: 11-16)

Esdres (petita narració històrica)

Nehemies (excepte un passatge bo)

Joel

Abdies

Jonàs

Habacuc

Ageu

(Tots són pseudoprofetes, que no aporten a la formació del Missatge)

Zacaries (excepte dos passatges bons)

Malaquies (excepte un passatge bo)

Job (idees no justes i deformació de l'actuació divina)

Cròniques 1 i 2 (història vulgar de les fetes de cada rei)

Proverbis (compendi de saviesa popular convencional)

Baruc (enorme massa de paraules, sense cap concreció)

Lamentacions (un riu enorme de paraules, sense ni una sola menció a cap valor evangèlic o de justícia)

 

Saviesa (una enorme exaltació de la saviesa, la qual, però, no és capaç ni de concebre ni de defensar, ni de garantir la dignitat dels orfes, les viudes, els immigrants o qualsevol persona necessitada; una saviesa poc sàvia).

Daniel (un cúmul de fantasies, però res per al Missatge)

Cohèlet, o Eclesiastès (visió negativa i pessimista de la vida i de quasi tots els valors humans, tret de la saviesa i el respecte a Déu)

Siràcida o Eclesiàstic (excepte dos passatges bons; llarguíssima dissertació sobre la saviesa i bons consells als joves, però de caràcter molt convencional, no gaire cristià)

Macabeus 1 i 2 (fidelitat a la fe, fins en el martiri, però sense valors cristians)

Apocalipsi (text de molt difícil comprensió)

Aquests llibres, en general, estan basats en una gran relació entre, per una part, les

persones, o més aviat el poble d'Israel, i Déu. Però sempre a base d'una relació bilateral, entre la persona (o el poble) i Déu, o Déu i la persona (o el poble). Mai en la forma triangular distintiva de l'ideal cristià: persona - Déu - altres persones, o persona -

altres persones - Déu. Expressen una gran religiositat, però no cristiana.

 

Llibres que aporten valors antihumans, antidivins i, per tant, anticristians

 

(La Bíblia negra)

 

Josué (crueltat i sacrilegi): «La ciutat, amb tot el que hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor. / Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l'extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases.»

Jutges (inútil i cruel): « ...continuà atacant la ciutat, fins que se'n va apoderar. Matà tots els seus habitants, la va arrasar i va sembrar-la de calç.» (No era una guerra contra enemics del poble, era una lluita entre israelites.)

Reis 1 i 2 (mentiders, calumniadors del regne d'Israel del nord, relators de coses absurdes, inventors de falsos profetes)

Esther (reina assassina, que demana un dia més d'autorització perquè els israelites puguin continuar matant perses)

Nahum (goig i plaer inhumans davant la destrucció de Nínive)

Sofonies (descripció macabra i detallada de la destrucció de Nínive)

Més el capítol 20 del Deuteronomi (ordre d' extermini d'una població ja vençuda) i alguns capítols violents d'Isaïes, Jeremies i Samuel.

Nombre de llibres bíblics: 50 (considerant els que tenen dos volums com un de sol, i agrupant les cartes dels apòstols) [unes 2.100 p.]

Llibres que aporten valors al Missatge cristià: 18 (11 AT i 7 NT) [unes 860 p.]

Llibres que hi aporten una part o algun passatge: 9

Llibres del tot dolents: 6

LES COSES PETITES, LA HUMILITAT

Per Salvador Sol

«La meva ànima magnifica el Senyor, / el meu esperit celebra / Déu que em salva / perquè ha mirat la petitesa / de la seva serventa».. (Lc 1,46-48) El Déu de les coses petites.

El teòleg Galarreta, en el comentari de l’evangeli (Mc 4,26-34) va escriure: «Déu actua des d’allò petit. Des de dins, amagat, sense fer soroll». Retinc a la memòria aquesta frase que ha dit algú: «Les coses importants són les que no ho semblen». Les coses petites, segons Jesús, són les més importants pel Regna: «Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel»(Mt 18,4)

El llibre dels Proverbis ja ens adverteix, que: «L'arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat» (Pr 11,2) I, «L'orgull sempre s'encamina al desastre: primer la humilitat, després la glòria». (Pr 18,12) Segismundo, a «La vida es sueño» planteja aquest absurd: «¿Que hay quien intente reinar, / viendo que ha de despertar / en el sueño de la muerte?» (Calderón de la Barca)

La humilitat és una característica pròpia de la grandesa. També Pau ho recomana: «No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos» (Fl 2,3)

Una altre frase que em ve al cap, sense recordar l’autor, és aquesta: «Les coses grans de la vida no són coses, són moments, records, lliçons...» I, aquesta altre: «Gaudeix de les petites coses de la vida, perquè un dia, mirant enrere t’aadonaràs que eren grans».

LA NOVA EVANGELITZACIÓ... DE JESÚS*

Per: José Enrique Galarreta

 

Marc només relata (7) paràboles. Són poques si es comparen amb les (26) de Mateu o amb les (21) de Lluc. De les set de Marc, només una no la repeteix ni Mateu ni Lluc. És la primera que llegim a l’evangeli d’avui: «de nit i de dia, la llavor germina i creix», (Mc 4,27). A la segona, ens parla del  gra de mostassa (Mc 4,31) Una parábola que també citen Mateu (13) i Lluc (13)  I, Marc conclou amb aquest final: Jesús «No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles». (Mc 4,34)

Les paràboles ens mostren l’estil de comunicació de Jesús.

És un estil nou (les «paràboles» de l’Antic Testament no són com les de Jesús. Aquelles són més aviat «al·legories», amb una excepció. La que el profeta Natan va dirigir a David, acusant la seva perversa conducta en procurar la mort del seu general Uries per a quedar-se amb Betsabé, la seva dona (II Samuel 11, 27).

Jesús no fa teologia racional, ni de bon tros metafísica. Explica històries, contes, que extreu de la vida real o inventats, per a que tothom els entengui.

Això pren sentit en l’exclamació de Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». (Lc 10,21) Les paràboles són això, exactament, revelació que entenen «els senzills». i que als savis i intel·ligents se’ls escapen.

Potser sigui aquest un dels problemes de la nostra teologia engreïda, tan metafísica, feta perquè només l’entenguin els intel·ligents i savis, i tant allunyada de les paràboles.

Jesús explicava als seus, mentre menjava amb ells, què passava amb el «gra sembrat».i la «mostassa». És una nova imatge de Déu, que actua des d’allò petit, amagat, des de dins, sense fer soroll.

Els ulls de Jesús sabien llegir les coses. Tot li parlava de Déu i del Regne, i per això podia parlar de Déu amb qualsevol cosa. Les paràboles de Jesús neixen de la seva contemplació i ens donen una pista excel·lent per a la nostra pròpia contemplació. No des de l’enteniment, sinó contemplant amb els ulls. Gaudint de la bellesa del que es veu, descobrint a Déu en tot.

De nit, a Natzaret, Jesús ha sortit de casa i s’ha assegut a escoltar el murmuri dels sembrats: Jesús sent com creixen, sent la força de la vida que fa que creixin sense que ningí ho noti, mentre l’amo dorm.

Amb què comparem el Regne de Déu? Amb aquesta vida interior, aquesta acció secreta, permanent i

silenciosa que, des de dins, fa que creixi la nostra fe, les nostres ganes de servir al Regne. Déu, com la força vital, permanent, fidel, poderosa, discreta, així és l’acció de Déu.

Jesús ho va deixar clar. A Déu se l’explica des de les coses petites, des de les paràboles. Aquesta hauria de ser la manera amb que l’Església hauria d’evangelitzar.

 

*.- Comentari a l’evangeli (Mc 4,26´34)

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

 

EFATÀ

 A Jesús li presentaren «un sord, que amb prou feines podia parlar i l demanaren que li imposés la ma» (Mc 7,32) Jesús «va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: --Efatà ! —que vol dir: Obre't!» (Mc 7,34) 

Crec que el principal problema del món, és que, a diferència de la narració de Marc, avui hi ha massa gent que no escolta, però en canvi parla pels descosits. I així no hi ha forma de que ens puguem entendre.

Efatà, és una paraula aramea que literalment vol dir: «ser obert». Ser obert d’oïda implica obrir la ment, percebre nítidament el que diuen els altres i establir-hi un diàleg intel·ligent i intel·ligible. Això és el que trobo que ens falta, per anar bé. Es diu, com a símil pedagògic, que la ment --com el paraigua i el paracaigudes-- només serveix quan està oberta. I molts van pel món amb la ment tancada.

Els sords llenguts són un problema per la societat. I, si resulta que ocupen llocs de responsabilitat, on es prenen decisions que ens afecten a tots, el problema s’agreuja. Ho estem vivint ara mateix. El senyor Joe Biden, actual president dels EE.UU. refent compromisos internacionals que va deixar sense efecte el Donald Trump, de trista memòria; la dreta espanyola i tot el poder mediàtic fent campanya contra la decisió del Govern central en relació als hipotètics indults. Fa només quatre dies, es va produir el conflicte arabe-israelí, per una qüestió territorial; «por un palmo más de tierra» com es diu en els versos de la «Canción del Pirata», d’Espronceda. I podria anar seguint...

Algú, no sé qui, va sentenciar que tenim dues orelles i només una boca. I això vol dir que s’ha d’escoltar el doble i parlar la meitat.

Efatà: no és pas difícil de llegir entre línies el miracle de Jesús.

Salvador Sol

EL COR DE L’EUCARISTIA ÉS L’ENTREGA*

Per: Enrique Martínez Lozano

 

Marc ens presenta el relat de l’últim sopar de Jesús amb els deixebles.

Per l’evangelista l’important és mostrar-nos el sentit de la Pasqua verdadera. Aquella en que, segons Marc, «l’anyell que se sacrifica» esdevé el mateix Jesús.

La pasqua jueva («pésaj»= salt), era la celebració del pas de l’esclavitud d’Egipte a l’alliberament. Ara, la nova Pasqua, simbolitza el pas de la mort a la vida, que Jesús rubrica en el context del sopar més important de la cultura i religió jueves.

Compartir els àpats era un signe poderós, eloqüent d’amistat i intimitat, que creava o enfortia un sentiment de solidaritat. Jesús s’asseia sovint a la taula amb grups de gent, sense fer escarafalls de si eren, o no, «pecadors». Precisament per això va tenir problemes amb les autoritats religioses.  Però per a ell era una forma d’expressió del «Regne de Déu» [obert a tots], que anunciava.

És en aquest sopar quan Jesús revela el sentit que dóna a la seva mort, en tant que «lliurament de la seva vida». Serà «entregat» per un dels seus, tot i que realment és ell mateix qui es «lliure» com a pacte o aliança de vida.

Seguint el costum jueu, Jesús beneeix el pa (eulogia), acompanyat de les paraules:  «Preneu: això és el meu cos». (Mc 14,22.BIC) que en l’arameu original, probablement, seria: «Preneu, això sóc jo». Jesús no es refereix a la «materialitat» del cos, sinó a tota la seva persona. «Combregar» amb Jesús, significa prendre’l a ell i al seu missatge com a referència i criteri de vida.

Amb la copa (calze), no pronuncia, les paraules de benedicció, sinó d’acció de gràcies: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom» (Mc 14,24.BIC).

La «sang» també significa la mateixa persona, en tant que és lliurada a la mort. I simbolitza també la «nova aliança», que ve a substituir la del Sinaí.

Beure de la copa implica comunió amb la benedicció i amb l’acció de gràcies. Això és el que significa la paraula «eucaristia»: unir-se al sentit que Jesús dóna a la seva vida i a la seva mort; lliurament (entrega), fins a donar la vida.

*,. Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 14,12-16.22-26) escrit per; Enrique Martínez Lozano.

Veure-ho tot: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

FESTIVITAT DEL CORPUS CHRISTI

 Temps era temps que en tal dia com avui se celebrava la Solemnitat del Cos i la Sang de Crist (Corpus Domini) amb processons pels carrers. Qui no recorda aquella dita castellana; «Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol; Jueves Santo, Corpus Christi y el dia de la Ascensión».

Però, per imperatius econòmico-productius, l’Església ha passat la celebració litúrgica d’aquesta festa al diumenge següent, amb la qual cosa ha perdut la solemnitat que se li va voler donar al s.XIII quan es va instaurar.

Tanmateix, de la cultura popular, encara queda, l’engalanament de carrers amb catifes de flors, l’ou com balla, les patums, etc, que els més tradicionalistes s’empenyen en que no desapareguin. I fant bé!.

Què se’n sap avui d’aquesta festa religiosa, que bàsicament té per finalitat una exaltació de l’eucaristia? Probablement, la resposta majoritària fora decebedora. La societat actual –individualista, lúdica, hedonista...--, no està per les coses de l’esperit. La cultura secular no va per aquí.

Pels cristians, Corpus, és una exaltació de l’eucaristia, en tant que sagrament que ens evoca la presència del Senyor enmig de la comunitat, un miracle d’Amor: un cos que es dóna com aliment: «El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». (Jn 6,33) L’eucaristia és el mateix Jesús, el Senypr, que ens alimenta: «Jo sóc el pa de vida» (Jn 6,35)

L’eucaristia és el memorial de les dites i fets de Jesús, que tenint propera la mort, es va reunir amb els seus per a celebrant la pasqua –la festa de la llibertat del poble jueu--, «prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: --Preneu: això és el meu cos» (Mc 14,22)

Moltes felicitats a tots/es els qui participen en la celebració de les festes populars del barri o poble, amb el desig de que no perdin mai de vista el fonament que dóna suport a aquesta celebració.

Salvador Sol