JESÚS, MODELO DE ACOGIDA*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 19.1-10) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

Jesús, am,b la seva actitud. ens està dient, una vegada més, com ens hem de comportar amb aquells que considerem pecadors.

Sigui o no un relat històric –només l’explica Lluc--, La importància està en el que ens vol transmetre.

Lluc insisteix molt en la dificultad que tenen els rics per a poder entrar al Regne: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.» (Lc 18,24-25) No obstant, en la narració d’avui, resulta que la salvació arriba a la casa d’un ric, que és un publicà, i al dur de la gent, un pecador.

Probablement el que Lluc reprodueix és la incorporació a les comunitats de gent rica que han d’entendre que poden mantenir el seu estatus social, si resoecten la justícia i comparteixin el que tenen amb els que no tenen res.

Però el relat no ens diu coses importants, com ara:

-       A què ve l’interès de Zaqueu per veure Jesús?

-       Com és que Jesús sap el seu nom?

-       D’on treu Jesús la confiança per autoinvitar-se a anar a casa seva?

-       Quin diàleg mantenen Jesús i Zaqueu, perquè aquest faci una promesa tan radical i solemne?

La reflexió d’aquest diumenge connecta perfectament amb la del fariseu i el publicà del diumenge passat. Els qui es creien ser «bons», murmuraven pel fet de que Jesús entrés a casa d’un publicà, que consideraven «pecador».

Zaqueu no fa com l’home ric que s’apropa a Jesús només per preguntar-li: què ha de fer per obtenir la vida eterna?, i és queda trist en sentir la resposta. (Vg Lc 18,18-23) Zaqueu només vol veure Jesús, i en ell troba la salvació.

Estem davant d’un plantejament dual, que podriem denominar de Vida-Mort:

-       Vida en Jesús que «s’obre» a un altre ser humà.

-       Vida en Zaqueu que, «busca» en Jesús, sense saber què, i «descobreix» la humanitat.

-       Mort en la multitud que, tot i que segueix Jesús físicament, no actua perquè els altres el descobreixin.

-       Mort en «tots», els benpensants que s’escandalitzen perquè Jesús ofereix Vida a aquell que només mereix menyspreu.

Podriem concloure fent-nos aquesta pregunta: En quantes ocasions, els cristians no fem com aquells creguts, «benpensants», que amb la nostra actitud impedim que els altres, els que busquen de debò, «vegin» en nosaltres a Jesíus?

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

ALABAR A DIOS Y DARLE GRACIAS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,11-19) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 Jesús va caminant cap a Jerusalem i pel camí va fent present la salvació.

Sap que tota marginació, material o espiritual, ha de ser superada, i va a l’encontre d’aquells que la pateixen: els oprimits i esclavitzats de qualsevol classe; aquells que tenen dificultats per ser ells mateixos i la comunitat els margina...

Ens diu, l’evangeli d’avui, que deu leprosos se li adrecen: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» Jesús no els fa cap pregunta, només els diu: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». I «mentre hi anaven quedaren purs de la lepra.» Un d’ells, samarità (estranger), torna i agenollat li dona gràcies. Jesús només li diu: «Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat.» (Vg Lc 17,11-19)

En el relat veiem clarament que la fe no és només confiança, també és resposta (fidelitat). La confiança cura, la fidelitat salva. No serveix de res la confiança en Déu si no va acompanyada de fidelitat agraïda.

Avui els protagonistes són: la lepra, Jesús i un que no és jueu. Cal tenir present que la lepra era el màxim exponent de la marginació. I que, en aquell temps es confonia la lepra amb altres infeccions que es curaven, i els sacerdots tenien autoritat per declarar-los purs i que es reintegressin a la comunitat.

Jesús vol canviar la manera com la societat margina els malalts i posa la fe com element de salvació. Una salvació que aplicada al samarità, indica universalitat.

Aquest relat posa en qüestió el fonament de la religiositat jueva centrada en el compliment de la Llei, per merèixer la promesa de salvació. Pels primers Cristians, al do gratuït i incondicional de Déu s’hi havia de respondre amb agraïment i lloança.

Tenim dades més que suficients per  afirmar que la litúrgia de les primeres comunitats era l’acció de gràcies (eucaristia) i la lloança divina.

Fent un anàlisi del relat, veiem:

1.- Súplica profunda i sincera: «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres.»

2. - Resposta indirecta de Jesús: «aneu a presentar-vos als sacerdots.»

3.- Confiança: «Mentre anaven de camí, queden nets.»

4.- Reacció espontània d’un d’ells: «Tornà enrere alabant Déu i donant gràcies.»

5.- Sorpresa de Jesús: «No eren nou els curats?.»

6.- Confirmació: «Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha Salvat.»

Aquestes són les idees centrals de tot l’evangeli. L’autenticitat, la sinceritat, la necessitat d’una religiositat que sigui vida i no només programació i acomodació a unes normes externes.

Només un dels deu va tornar a donar gràcies. Només un va seguir l’impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir amb la Llei, a presentar-se al sacerdot perquè els declarés purs i poguessin tornar a formar part de la societat.

Jesús ratifica l’actitud del que torna, perquè és més important respondre vitalment al do de Déu, que al compliment d’uns rituals externs imposats pels homes.

No n’hi ha prou en complir escrupolosament les normes, com feien els fariseus, s’ha de viure el do de Déu que es fa present entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

FE Y GRATUIDAD*

 

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,5-10) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Algunes de les qüestions importants que preocupaven a la primera comunitat cristiana semblen ser: l’escàndol, el poder de la fe i la qüestió de la gratuïtat. Avui el text de l’evangeli va d’aquestes dues últimes.

El poder de la fe. Els exegetes dubten que aquestes paraules siguin del Jesús històric. Més aviat semblen ser ensenyances elaborades per l’ambient en que vivien els primers cristians.

En tot cas, sembla que segueixen l’estil típicament oriental d’exagerar per atraura l’interès. Però la idea escrita per Lluc: 6 Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria.» (Lc 17.6) Ja ho havia escrita Mateu, només que ell no parla d’una morera, sinó d’una muntanya: «si dieu a aquesta muntanya: "Alça't i tira't al mar", es realitzarà» (Mt 21,21) Ambdós evangelistes insisteixen en la força de la fe. Aquella fe, que segons la dita popular «mou muntanyes.»

Però compta, aquesta fe de la que se’ns parla, no és la simple de la creença ni una actitud voluntarista, sinó que apunta a la fe de la certesa, de «qui ha vist» el misteri del Real. Una fe, el poder de la qual, se’ns escapa de la nostra capacitat de comprensió. Va en la línea d’aquella frase que diu: «Canvia la forma de veure les coses i les coses que veus canviaran».perquè és la ment la que crea la realitat. (Veure conferència del cardiòleg Manel Ballester: http://www.gamisassociacio.org/video/Dr-Manel-Ballester/)

La segona part del text, d’entrada, resulta una mica estrany. Necessitem situar aquestes paraules en el seu context i endinsar-nos en el seu significat més profund.

El context podria ser la polèmica amb els fariseus i la seva religiositat recolzada en el mèrit i la recompensa, com es posa de manifest en moltes paràboles, particularment en la dels «treballadors de la vinya» (Mt 20,1-16).

Enfront d’aquest tipus de religiositat que ens diu que un té drets davant Déu, pels mèrits obtinguts pel «compliment» de la norma, Jesús presenta a Déu com a Gràcia, que s’aboca sense mesura, començant pels últims, aquells que no  es tenen en compta i inclús són considerats «pecadors». Les anomenades «paràboles de la misericòrdia» (Lc 15) són testimonis magnífics del canvi radical de perspectiva que presenta el mestre de Natzaret.

La «gratuïtat» és un dels eixos centrals de l’evangeli. Tot és Gràcia. «Ningú» no fa res, tot flueix, perquè tot es regala.

Com diria Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7)

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas