Una metàfora original presenta l’Església com el Pèndul de Foucault, girant d’una banda a l’altre al llarg de la història, buscant el centre. Però quin és el centre de l’Església? Aquí no és aplicable el concepte polític dretes i esquerres, encara que alguns ataquen Bergoglio d’esquerranós. La qüestió és si l’Església s’ha d’arrenglerar amb l’establishment (rics i poderosos), o s’ha de posar de part dels pobres (els últims de la societat), fent-se pobra ella mateixa. Les paraules del Mestre són prou clares: «Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! (Lc 6,25). Mentre que a l’altre extrem: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (Lc 6,20). Unes paraules del papa actual clarifiquen sobradament l’orientació actual de l’Esglésiaó: «No serveix de gran cosa la riquesa a les butxaques, quan hi ha pobresa en el cor».
Amb el Concili Vaticà II l’Església va iniciar un gir copernicà, que després d’uns anys de refredament, ara sembla que el papa Francesc s’està prenent seriosament, seguint la «força de l’Esperit», malgrat que alguns purpurats, instal·lats còmodament en el sistema, opten per anar-hi en contra.
El Concili Vaticà II va reconèixer que l’objecta de l’Església és la de ser presència de Déu al món, «sagrament de Jesucrist». Obrir-se al món vol dir buidar-se d’arrogància i deixar enrere l’axioma que la feia única: Extra eclessiam, nula salus. Ha arribat l’hora de deixar espai per a compartir la fe amb altres credos i fer que la recerca de la Veritat es pugui fer sumant les veritats de cada religió, en un esforç ecumènic de trobada i agermanament. Sense prejudicis ni privilegis. Buscant només l’apropament al Pare comú: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». (Jn 17,21), Només així l’Església (les esglésies) serà «presència de Déu al mon».
Però com es pot ser presència de Déu, si, com diu el dominic Jesús Espeja (Entrevista a Religión digital) «Déu no és definible», L’Església (les esglésies) han de seguir els passos de Jesús de Natzaret: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9) Cal fer present Déu fent present Jesús, i el Regna que va instaurar per a denunciar les injustícies de l’altre regne, el d’Herodes Antipes, que per la seva maldat va ser titllat de guineu (cf. Lc 13,32).
Sense l’exemple de Jesús «Déu no ens cap al cap», com ha dit el dominic. Tampoc el podem tenir tancat en una Església. Molts teòlegs i exegetes han dit i repetit que Jesús no va predicar una religió. També ho diu a la seva manera el papa argentí, si ens creiem algunes frases que circulen per les xarxes i se li atribueixen. Són aquestes: «Un pot ser espiritual però no religiós». Ben cert! «Per a molts, la naturalesa pot ser una església». Probablement entre ells hi trobaríem a Pierre Teilhard de Chardin. «Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom». Només cal llegir la història.
En el s.V l’Església va decretar que Jesucrist és l’experiència de Déu en nosaltres, com ens recorda Jesús Espeja, (entrevista citada) «I, ara –escriu el dominic-, el que estan fent els últims papes és fer-nos veure com el cristianisme abans de res és una experiència mística espiritual». També ho havia dit Karl Rahner: «El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià». I és que la mística és una experiència de Déu, encara que no sigui extrema. L'experiència de Déu que Rahner qualifica com a mística consisteix en escoltar la seva veu. Però Déu és silenci, la seva Veu és Jesús, i aquesta veu ens adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 5,24); Església, no pots servir l’establishment i el món pobra dels abandonats.
Si l’Església (si els cristians) vol ser «presència de Déu en el món» ha de seguir en aquest procés de renovació que amb la «força de l’Esperit» impulsa, amb molta humilitat i humanitat, el papa Francesc.
Amb el Concili Vaticà II l’Església va iniciar un gir copernicà, que després d’uns anys de refredament, ara sembla que el papa Francesc s’està prenent seriosament, seguint la «força de l’Esperit», malgrat que alguns purpurats, instal·lats còmodament en el sistema, opten per anar-hi en contra.
El Concili Vaticà II va reconèixer que l’objecta de l’Església és la de ser presència de Déu al món, «sagrament de Jesucrist». Obrir-se al món vol dir buidar-se d’arrogància i deixar enrere l’axioma que la feia única: Extra eclessiam, nula salus. Ha arribat l’hora de deixar espai per a compartir la fe amb altres credos i fer que la recerca de la Veritat es pugui fer sumant les veritats de cada religió, en un esforç ecumènic de trobada i agermanament. Sense prejudicis ni privilegis. Buscant només l’apropament al Pare comú: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». (Jn 17,21), Només així l’Església (les esglésies) serà «presència de Déu al mon».
Però com es pot ser presència de Déu, si, com diu el dominic Jesús Espeja (Entrevista a Religión digital) «Déu no és definible», L’Església (les esglésies) han de seguir els passos de Jesús de Natzaret: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9) Cal fer present Déu fent present Jesús, i el Regna que va instaurar per a denunciar les injustícies de l’altre regne, el d’Herodes Antipes, que per la seva maldat va ser titllat de guineu (cf. Lc 13,32).
Sense l’exemple de Jesús «Déu no ens cap al cap», com ha dit el dominic. Tampoc el podem tenir tancat en una Església. Molts teòlegs i exegetes han dit i repetit que Jesús no va predicar una religió. També ho diu a la seva manera el papa argentí, si ens creiem algunes frases que circulen per les xarxes i se li atribueixen. Són aquestes: «Un pot ser espiritual però no religiós». Ben cert! «Per a molts, la naturalesa pot ser una església». Probablement entre ells hi trobaríem a Pierre Teilhard de Chardin. «Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom». Només cal llegir la història.
En el s.V l’Església va decretar que Jesucrist és l’experiència de Déu en nosaltres, com ens recorda Jesús Espeja, (entrevista citada) «I, ara –escriu el dominic-, el que estan fent els últims papes és fer-nos veure com el cristianisme abans de res és una experiència mística espiritual». També ho havia dit Karl Rahner: «El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià». I és que la mística és una experiència de Déu, encara que no sigui extrema. L'experiència de Déu que Rahner qualifica com a mística consisteix en escoltar la seva veu. Però Déu és silenci, la seva Veu és Jesús, i aquesta veu ens adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 5,24); Església, no pots servir l’establishment i el món pobra dels abandonats.
Si l’Església (si els cristians) vol ser «presència de Déu en el món» ha de seguir en aquest procés de renovació que amb la «força de l’Esperit» impulsa, amb molta humilitat i humanitat, el papa Francesc.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada