Lluc ens parla de forma insistent i reiterada, de la riquesa.
La paràbola
va dirigida als fariseus, amics del diner. I Jesús els repeteix la mateixa idea
que llegim a (Mt 25,35) «...rebeu en herència el Regne [...]. Perquè quan tenia fam,
em donàreu menjar...». Són paràboles que ens situen en el més enllà: les
injustícies seran castigades, i dels justos premiats
La paràbola no proposa resignació perquè els pobres no es
revelin contra les injustícies, sinó que rics i pobres es troben units per la compassió.
Però anem per parts. Què s’entén per rics i pobres en
llenguatge bíblic.
Per la societat de l’A.T. tenir riqueses era considerat com
un do de Déu. Però els profetes ja van denunciar la maldat d’aquest principi, pel
fet de que la riquesa sempre s’aconsegueix a costa dels pobres. I pobre, en l’A.T.
és aquell que només té confiança amb Déu. .
La
paràbola no és al·legat contra el ric, pel fet de ser-ho. El que ens presenta
és l’actitud del ric que tenint el pobre Llàtzer a la seva porta no sent compassió
per ell.
El toc
d’atenció d’aquest evangeli està en el contrast: el ric no fa cas de Llatzer quan
aquest està al seu portal com un gos nafrat, però si que se n’adona quan el veu
al costat d’Abraham.
L’evangeli
fa un toc d’atenció als qui, enduts pel nostre hedonisme, no veiem la misèria
que hi ha al voltant.
El missatge
és clar. Consisteix en que preguem consciència que el «capitalisme» com a sistema
sociològic és contrari al Regne predicat per Jesús: superar tots els egoismes, i
viure tots els humans com en una comunitat de germans. Aquesta definició admet
matisos, però és la clau de volta de la qüestió. Potser la solució no sigui repartir-se
els bens (comunisme) sinó d’eliminar la tensió existent entre classes socials.
El que
Jesús proposa és «compartir des de l’amor», d’humanitzar la societat: que els
rics deixen d’acaparar riqueses i els pobres no tinguin carències que els
impedeixi viure dignament.
L’amor
que predica Jesús no demana res a canvi. Massa sovint confonem estimar en la necessitat
de que ens estimin. Diguem-ho clar: «L’amor sense compassió només és interès».
Després
de llegir aquest fragment d’evangeli ja podem entendre que la nostra incapacitat
per a solucionar «la fam del món» no ens eximeix de fer allò que puguem, dintre
de les nostres limitacions.
Però
sobretot, cal tornar a l’esperit de denúncia. La religió no pot ser una tapadora
per les injustícies socials, ni una forma d’assegurar-se el premi dels justos si
hem esquivant les injustícies d’ara i aquí
Jesús
no ens demana que salvem el món, sinó que ens salvem a nosaltres mateixos. Ara
bé, això no treu que si els rics deixessin d’acaparar bens, aquest anirien a pal·liar
les carències dels pobres que viuen en situacions infrahumanes.
El pecat
no és ofendre Déu, com tantes vegades s’ha predicat, sinó oblidar-se de les
necessitats de l’home o la dóna que tenim al costat.
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada