LA TRANSCENDÈNCIA DEL LLENGUATGE

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

Sovint, es dóna poca importància al llenguatge amb que se’ns transmet, les notícies, s’expliquen determinats successos o com, en cercles eclesiàstics se’ns ofereixen, segons diuen, allò que anomenen el ‘magisteri’ de l’Església sobre determinades qüestions ètiques, morals, doctrinals o evangèliques, la qual cosa és, malauradament, un indicatiu de la poca sensibilitat cultural de la ciutadania. Potser és per això, que cada cop més, observem una voluntat descarada de manipular i tergiversar els fets o conceptes per part dels mitjans propers al poder, car l’objectiu és tenir desinformats als ciutadans. Tota una obsessió de les dictadures que han existit i existeixen, com també ho és d’una bona part dels jerarques de moltes religions. Això els dóna poder i, així, els és més fàcil controlar la opinió pública.  

En aquest article, però, vull centrar el meu comentari en la utilització del llenguatge bíblic que des del segle II s’ha fet del Nou Testament. L’evangeli més extens i més utilitzat en els textos litúrgics és el de Mateo, escrit entre els anys 70 i 80 del segle I, o sigui a uns 50 anys de la mort de Jesús, però fou Marc qui va escriure, entre els anys 65 i 70, el primer dels evangelis canònics. Tot i que els evangelis són llibres jueus, escrits per ser llegits pels jueus, no tots els seus autors tenien aquest origen. Lluc, era originari d’Antioquia, no obstant el seu relat evangèlic també va dirigit als primers cristians jueus. De l’evangelista Joan, no es té clar ni l’origen, ni si el nom és un pseudònim; tant és així que d’un temps ençà, al quart evangeli se’l reconeix més com el de la comunitat joànica. Tot i així, també és un relat escrit pels cristians majoritàriament jueus. Pau de Tarso, no va escriure cap evangeli, però va escriure les seves conegudes epístoles, uns 15 o 20 anys abans que Marc. En definitiva, els evangelis són llibres jueus, escrits per cristians provinents del judaisme, conseqüentment utilitzen el llenguatge propi de la cultura jueva, el midrash (llenguatge metafòric o simbòlic). Mateo, és el que més l’utilitza, amb la finalitat de que els seus seguidors captessin la interconnexió entre el Jesús del Nou Testament, amb Moisès (molt especialment) i els profetes i patriarques de l’Antic Testament. Un relat que tot indica fou ben entès pels seus seguidors, els quals van veure en Jesús el Messies que esperava el poble jueu.

El gran problema es produeix a partir del segle II, amb l’expansió del cristianisme entre els pobles gentils (no jueus), els quals són atrets entre els seguidors de Jesús, oferint-los-hi documents escrits amb  grec, però traduïts literalment del midrash hebreu, cosa que aleshores, no comportà grans discussions teològiques ni cristològiques, però si molt més endavant, car la lectura literal dels evangelis, provoca grans contradiccions i notables incomprensions, especialment en l’actualitat. És evident, doncs, que calia dir ben clar, com ho feu el bisbe de Newark, John Spong, que llegir els evangelis literalment, és una heretgia gentil que no pot perdurar, doncs els evangelis són llibres jueus i només es poden llegir amb ulls jueus, cosa no sempre fàcil. Si fem una lectura literal dels evangelis se’ns narra qüestions inversemblants per la nostra cultura, com els àngels que notifiquen als pastor el naixement de Jesús; l’estel que dirigiren als tres mags a Betlem i els desviaren per no trobar-se amb Herodes un cop adoraren l’infant Jesús; la virginitat de Maria o el nom de l’ascendent de Josep, suposadament pare de Jesús; o també la ‘conversió’ de l’aigua en vi en les noces de Canà de Galilea, per centrar-nos només en els textos que hem llegit en les darreres celebracions.

En la homilia del passat diumenge, festivitat del baptisme de Jesús, el teòleg José A Pagola ens diu: “L’Església no posseeix el vigor espiritual que necessita per enfrontar-se als reptes del moment actual. Necessitem ser batejats per Jesús amb el seu foc i el seu Esperit” i, més endavant denuncia: “La doctrina religiosa, exposada gairebé sempre amb versions desfasades, no toca els cors ni converteix les nostres vides”. Això, malauradament és un axioma, car començant pels textos bíblics, els de la litúrgia de la missa i per moltes de les pregàries que es reciten ordinàriament, les quals moltes d’elles, són escrites amb una concepció teista de Déu, avui són, no només desfasada, sinó teològicament del tot erràtiques.

Per tot el que acabo d’exposar, és evident que l’Església d’avui, necessita una forta sacsejada, doncs és excessivament conformista per no dir conservadora. El què hauria de moure tant a la jerarquia com a la seva clerecia i a tots plegats, no és mantenir els rituals i els textos anacrònics de la religió catòlica, sinó renovar-los pel foc i l’esperit del missatge de Jesús, per captar els «signes dels temps» que de manera clarivident ens proposava el Concili Vaticà II.