NINGÚ NO POT DECIDIR PER ALTRES!!*

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

En el darrer article del mes passat (El descrèdit del catolicisme hispànic), denunciava l’actitud conservadora del bisbes i contraria “al missatge evangèlic i a qualsevol iniciativa que defensi els homosexuals, el dret de les dones a l’avortament, el lliure accés de dones i homosexuals al sacerdoci etc., etc....” entre moltes altres reivindicacions que, avui ja són exigències de la societat en general i dels cristians en particular. Exigències que normalment, solen tenir la negativa de la jerarquia. Al haver fet referència a l’avortament, qüestió aquesta força tabú, he cregut que en el present article, tenia que intentar clarificar una mica més sobre allò que, específicament la dona, ha de poder decidir.

Ha estat costum de les religions i dels poders civils decidir, des de temps immemorials, el que era bo o dolent, pecat o immoral, posicionaments que sovint s’acabaven convertint en lleis i normes en molts indrets del món. Òbviament, n’hi ha que són de sentit comú i que ningú o molt pocs les qüestionen. (Ex. mai pot ser lícit, treure la vida a un altre persona). Però també n’hi ha d’altres que són discutibles, car pertanyen al terreny del que és subjectiu i per tant difícilment objectives. (Ex. mai el divorci pot ser il·lícit). Resta, per tant evident, que quan es prenia o es pren la decisió sobre la bondat o la maldat de determinades qüestions, en cap cas és té en compte el parer dels afectats, doncs es parteix del principi que no compten per res.

Aquests dies estem celebrant el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, i tot i així tant les religions com els poders civils, sovint no només no respecten els drets que figuren en la Declaració, sinó que obertament els incompleixen i a voltes s’hi oposen amb notable violència i agressivitat (Ex. Espanya). Uns Drets que 70 anys desprès, convindria amb tota seguretat, ampliar el llistat malgrat que molts dels que hi estan relacionats, no són respectats, car religions i poders civils competeixen en qui n’hi incompleix més.

Potser els més flagrants dels incompliments, segueixen fent víctimes a les dones. Se la margina al si de l’Església a on, com a màxim, se li concedeixen funcions secundaries i òbviament en la societat. Es magnifica molt que son iguals en drets als homes, però se’ls nega tenir accés al sacerdoci, a l’episcopat o al papat. Es demonitza amb insistència l’avortament, sense considerar que no hi cap dona que per caprici vulgui avortar; es diu que avortar és un crim, no obstant, científicament encara no hi ha cap conclusió definitiva que determini a partir de quin moment de l’embaràs, l’embrió és ja un ser viu. Partint d’aquests supòsits, caldria eradicar la divulgació fanàtica que en fan els sectors ultres de la societat i de la jerarquia que no condemnen la violació, ni els innombrables casos violència de gènere (on la dona acaba assassinada), però si l’avortament, sense ni tant sols valorar les raons i arguments objectius que pugui tenir la dona per avortar. En cap cas, entre els que divulguen que avortar és un crim, defensen el criteri cristià, com caldria prioritzar, el qual ens diu que portar un fill al món, cal que sigui fruit de l’amor de la parella. Tampoc valoren que la dona, com a subjecte lliure, té tot el dret a decidir (a la vista de les circumstàncies que han produït l’embaràs, que poden ser moltes) si està psíquicament disposada a mantenir l’embaràs.

*.- Article publicat a la revista El Recull de Blanes, el 22 de desembre de 2018